5.11.12

LA RONDALLA DE LA CALAIXERA MALEÏDA



Els nostres contraris tenen la desgrácia d'anar una mica prims de lloms en matèria de llenguatge; se creuen que calificant de dialecte la nostre llengo, li donen un mal cop, la deixen fora de combat. ¿Qu'es un dialecte? Es una manera especial de parlar, pròpia d'un individu, vila o comarca. Lo que's parla, lo que viu, son propiament els dialectes, que n'hi ha tants com boques que parlen, tants com famílies, tribus, viles, comarques, i això no es sols a Catalunya, sino a Castella i dins totes quantes nacions hi ha demunt la terra. 

Els dialectes es lo viu de les llengos. La llengo, l'idioma, lo que comunment se diu una llengo, un idioma, es el conjunt de dialectes que parla una nació, que formen un boldró llingüístic, diferent dels veynats, aont predominen, per diferents circunstáncies, determinades formes d'un d'aquells dialectes, que'ls escriptors conren i polexen i ficsen am les seues obres literáries, que van constituint una literatura, aont van a beure i amerarse les generacions futures; i així en reben a son torn els dialectes aquells determinades influències. I les relacions entre les llengos literáries i els dialectes que'n son la base, se determinen de tal manera que les llengos se nodrexen, s'alimenten, viuen dels dialectes. D'aquests, que germinen, vegeten, florexen i reflorexen contínuament com les plantes i arbres de la terra, d'aquests dialectes van prenent les llengos noves formes, modalitats noves. 

Sols així viuen les llengos literáries. El dia que s'aturi, que s'acabi aquex moviment de proveirse, de nodrirse dels dialectes les llengos, aquell dia aquestes dexen d'esser llengos vives, i passen a esser llengos mortes. Per manera que lo viu, l'ánima, la rel de tota llengo son els seus dialectes, axò es, aquelles maneres especials de parlar que tenen tots els individus, les famílies, els núcleus particulars de població, les comarques, aont tal llengo literária té sos dominis, son territori (...)

Per la llengua. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001

Em temo que hem parlat i escrit molt poc sobre Alcover pel Principat,  malgrat les celebracions diverses amb això dels cent cinquanta anys del seu naixement. Quan passo, molt sovint, per davant de l'Espai Mallorca, ple el seu aparador de llibres que hi fan referència i dels volums reeditats de les Rondalles, ara que sé que l'indret es troba en perill imminent de desaparició, m'agafa una mena de pena fonda.

Molt poc sabem, en general, de la problemàtica que va embolcallar la mitificada normalització fabriana i de com tot plegat va costar al Mossèn moltes enrabiades i disgustos. Per fer-vos una idea una mica aprofundida de tot plegat podeu escoltar, si no ho heu fet ja, el darrer programa de En guàrdia i després arrodonir les informacions espigolant per la xarxa. 

12 comentaris:

Galderich ha dit...

Molt oportú tant el text com el programa. De fet si se segueix el bloc d'en Gazophylacium aquesta picabaralla entre mossèn Alcover i Fabra hi surt reflectida.

El text està bé però no tenia present el paper de la televisió i la unificació que suposaria per a la llengua perdent alguns llençols d'aquests dialectes...
I sobre l'Espai Mallorca la millor manera d'ajudar-lo és anant-hi assíduament. A veure si entre tots no perdem un espai com aquest que és perfecte per trobar qualquecosa de Mallorca!

Júlia ha dit...

Galderich, em temo que el tancament no està lligat a l'assistència ni a les vendes sinó més aviat a la política, tot i que és cert que molta gent que ara es plany hi anat molt poc o gens.

Sembla que la baralla va ser molt més virulenta del que ens havien anat explicant, per cert. Sempre estem igual, en aquest país, en lloc de sumar acabem restant.


Clidice ha dit...

en qualsevol cas, em fa molt feliç poder-me expressar en diversos dialectes :)

Júlia ha dit...

Doncs Alcover era més 'dialectalista', Clídice, la veritat és que amb l'estàndard televisiu hem perdut molta pistonada.

Malauradament les opinions dels qui pensen o pensaven que una forma d'enriquir l'estàndard era incorporant dialectalismes a la normalitat no se n'han sortit gaire bé.

Enric H. March ha dit...

De facto, aquesta baralla ha quedat en no res. A batxillerat s'ensenyen les variants dialectals, i tota persona amb seny i curosa, que faci de la llengua la seva eina, sap que amb el Fabra no en té prou. Va ser útil en el seu moment perquè el desgavell ortogràfic era considerable, però ara sabem que per afinar cao anar a ca l'Alcover.

Una altra cosa ben diferent és el cas que fem al patrimoni, material o no. Aquí, de seguida se'ns omple la boca de reivindicacions però som uns deixats, per això pengen d'un fil llocs com l'Espai Mallorca. A banda, és clar, del lamentable paper que hi juga el corrupte govern balear.

Trist, tot plegat.

iruna ha dit...

m'ha fet goig trobar escrita una expressió que sempre la dic així i que no l'escric mai perquè no sabia ni com escriure-la: "aont".

no sé si a mallorca li pronuncien la te final... ni si alcover també recollia algun "aon" sense la te, o algun "a on" separat, que és com me semblaria més aproximat a com parlo i penso, però en qualsevol cas, me resulta més pròxim que el pelat "on" que tinc après, aont sempre me li ha faltat una lletra.

ui... ara, escrivint "aont", veig que no és del tot cert que em resulte més pròxim escriure-ho així a fer-ho només amb un "on". per sentir-me realment còmoda, hauria d'escriure-ho "a on".

quan escric "on", no em sento "morta", encara que la llengua de fabra se'm mingés una lletra. i tinc la impressió que tampoc és tan senzill com sembla "sentir-se viva del tot" quan intentem escriure el dialecte, perquè decidir escriure "aont", "aon" o "a on", per exemple, també implica una reflexió entre pensament, parla i escriptura que pot fins i tot acurçar l'esperança de vida (amb lo munt de paraules que hi ha...).

vull dir que la solució fabriana, en part, ja em va bé, perquè m'estalvia hores de dubte ("ho escric així?, aixà?"...).

d'altra banda, ja et dic, també me fa goig haver trobat "aont".

potser a vegades restem en lloc de sumar, però tenim la sort que tant fabra com alcover es van fer un tip de sumar (encara que poguessen barallar-se, ells o altres "viciosos de llengua", que potser moltes d'estes discussions deuen venir de pura dèria o vici de llengua...).

com diu alcover, sí que les llengües literàries s'alimenten dels dialectes, però també al revés passa, trobo.

Júlia ha dit...

Efectivament, Enric, crec que el temps ha donat la raó a Alcover, sobretot en el moment en el qual la normalització, tan bona en molts aspectes, també ha contribuït a un igualitarisme força ensopit.

Júlia ha dit...

Enric, he vist perdre moltes coses en el camp cultural, en el patrimonial però també en el de determinats assoliments interessants en el camp de la cultura que s'han diluït per causes diverses, sovint polítiques i d'interessos variats però també per la frivolització d'un públic xaronament globalitzat que oblida aviat les seves devocions, se'n podria fer una llarga llista.

Júlia ha dit...

Iruna, hi ha un gran problema de base, ningú no és capaç de definir amb exactitud què és o no és una llengua o un dialecte, coneixem molt poc la realitat de les llengües i les parles ja que al darrera i al davant hi ha interessos polítics i acadèmics. El mite de la 'correcció', per exemple, ha fet bastant mal a tot plegat, aquí i a les antípodes. O posar una línia entre allò que 'està bé' i el que no ho està quan de fet el que es pot dir, en tot cas, és que una expressió o mot és adient o no al context.

El tema lingüístic és molt relatiu, encotillar-lo es voler agafar aigua amb un cistell i no és gens fàcil conjuminar la llengua viva, les formes dialectals, les influències externes amb la necessitat d'una certa unitat. Crec que és un problema sense solució però aquí rau la grapa dels bons escriptors, capaços de reconstruir un llenguatge i anar assolint riscos si cal, sense limitar-se a la normativa vigent, que sempre pot canviar.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Consulto molt sovint el diccionari Moll-Alcover, una meravella que recull tantes paraules que no surten al Fabra... Va bé tenir tots dos diccionaris damunt la taula!

GLÒRIA ha dit...

Jo també tinc el Fabra i l'Alcover i el de l'IEC. El de Fabra m'encanta però se m'ha fet vellet.
Júlia,
t'he deixat un comentari al post anterior i un altre al blog on ex0pliques el premi de poesia que, merescudament, has obtingut.
Espero que t'arrbin.

Júlia ha dit...

Glòria, a mi m'encanten els diccionaris, cadascun té el seu estil. Bé, de moment ha arribat el comentari, a veure si el blogger no em fa més 'luz de gas'.