19.11.12

L'ESCRIPTORA DEL GINJOLER DE SANT GERVASI


La Vanguardia, ja ho deien els meus pares i avis, ha estat sempre un diari dels que manen. Malgrat això ha tingut l'habilitat d'acollir firmes molt diverses, d'ideologies diferents i d'un gruix intel·lectual considerable que han mantingut el seu prestigi i les seves vendes. Un espai habitual en alguns diaris estrangers seriosos és el dels obituaris i m'agrada llegir el de La Vanguardia, a través del qual em vaig assabentar de la mort, prematura en els nostres temps, cinquanta-cinc anys, de l'escriptora Isabel Núñez. Ni la vaig conèixer ni em va conèixer, però durant un temps molts blogs ens vam assabentar de la seva campanya a favor d'un arbre del veïnat, el ginjoler de Sant Gervasi. Amb aquest motiu ella va entrar als nostres blogs i nosaltres, els blogaires desconeguts, vam entrar al seu.

Encara més, durant aquella temporada, set llargs mesos, en els quals es va esdevenir l'afer del ginjoler, jo pujava cada dia cap aquells barris que sempre m'han estat tant llunyans, això que en diuen la part alta de Barcelona i que, de fet, quan hi vas de forma quotidiana esdevenen gairebé tan familiars com els teus, els del sud. Tenia aleshores la meva mare ingressada en un establiment de dalt de tot del barri, on va morir. La campanya en favor de l'arbre va tenir un gran ressò a les botigues d'aquella rodalia, hi havia cartells penjats per tot arreu i et convidaven a firmar en favor del pobre ginjoler condemnat. A Barcelona hem perdut moltes coses, edificis, botigues, jardins, racons històrics. Arbres també, tot i que avui hi ha molts més arbres, en determinats indrets, que durant la meva infantesa, les coses com siguin.

El ginjoler, azufaifo en castellà -l'escriptora feia gairebé tota la seva feina en castellà- es va conservar gràcies als seus grans esforços, va ser aquella una conquesta popular, com aquella petita placeta de la pel·lícula Ikiru, demostrant que l'esforç ben fet i constant pot moure muntanyes i burocràcies. Però tenim tantes coses per salvar que sovint ens cansen aquests esforços sostinguts i baixem la guàrdia. De resultes d'aquells fets vaig seguir una mica el que feia aquella escriptora de cabells rossos, ressenyes al suplement cultural de La Vanguardia, articles sobre llibres, llibres sobre temes diversos. Va escriure un llibre, més endavant, sobre l'arbre salvat de la mort i jo me'n vaig comprar un altre d'ella, per tafaneria. Era una escriptora ben relacionada en els mitjans intel·lectuals però no pas per això tan divulgada com es podria arribar a pensar ni com mereixia. Vaig entrar alguna vegada al seu blog però ara feia temps que no ho feia, els blogs eren aleshores un indret ple d'entusiasmes, d'altres xarxes socials són ara molt més visitades i utilitzades.

Per curiositat hi vaig entrar altra vegada ahir, en saber la seva mort, malalta, encara escrivia sovint, sobre ella mateixa i sobre llibres, sobre amics, parents, temes culturals diversos d'un gruix considerable i sobre una evidència que em fa més por que la mort, l'espiral mèdica i decadent en la qual t'embolcalla una llarga malaltia, de grat o per força. No fa gaire temps havia perdut també una germana de quaranta-sis anys. M'ha recordat les germanes Barba, una d'elles una mestra i persona excel·lent, que va estudiar amb mi i que també va morir als quaranta-i-pocs i l'altra una arquitecta brillant, molt coneguda, que tampoc no va arribar a vella ni a gran ni a la tercera edat.

La vida és fràgil, encara que no ens agradi haver-ho d'admetre. No passa un mes que no rebi alguna mala notícia relacionada amb gent de la meva edat que té alguna cosa greu o que ja ha mort. Els morts de més de vuitanta  ja no ens impressionen, és l'edat, com deien abans dels de setanta, dels de seixanta. Com el pallasso de la tele, Miliki, que molta gent pensava que ja era mort, personatge emblemàtic d'un temps i d'un país molt diferent del d'ara. 

La popularitat que potser no va arribar a assolir, malgrat merèixer-la, amb els seus llibres i els seus articles, la va aconseguir Isabel Núñez defensant un arbre de davant de casa, en una petita placeta que potser acabarà portant el seu nom. L'ajuntament de Barcelona sembla que tan sols pot i vol posar noms de difunts, als carrers, al contrari del que passa en molts pobles on es pot homenatjar en vida el personatge. I, a més, fa anys que va buscant noms de dones, per tal d'arribar a allò que en diuen la paritat. 

No me'n vull anar del tema, que era fer un petit homenatge a l'escriptora del ginjoler del carrer Arimon, que era també el seu carrer. Un racó barceloní més, petit i entranyable, pel qual no podré passar altra vegada sense pensar a fons en la vida i en la mort i en la fragilitat de tots nosaltres.

9 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

no en sabia res.. la vaig conèixer a l'institut a cou, molts li deien la rínxols d'or.. ,i després de tant en tant he llegit articles seus..
darrerament, també en el meu entorn se succeeixen persones joves com ella que moren lentament, i no sé mai què fer amb aquestes vivències de la mort dels altres.. més enllà de sentir una profunda incomprensió i molta tristor..

Júlia ha dit...

Lolita, potser al capdavall l'estrany no sigui la mort sinó la vida.

Francesc Puigcarbó ha dit...

NO EN SABIA RES DE LA SEVA MORT, de la defensa del ginjoler si que me'n recordo. Va defensar la natura i la natura se l'ha endut.

Galderich ha dit...

El meu avi que va morir molt gran sempre deia que havia anat enterrant tots els seus amics i que ja no li quedaven lligams més enllà dels familiars.

Potser marxar abans, tampoc molt d'hora!, havent defensat un ginjoler o alguna causa que -encara que sigui petita- la pots veure realitzada.

Enric H. March ha dit...

No la coneixia més enllà del nom i que era escriptora.

No he fet mai el recompte, però no descarto fer-lo, de la gent de què he parlat en els meus blocs, però diria que els morts guanyen el vius de molt. I jo diria que entre els blocs que tenim el costum de reflexionar la mort i el passat hi són molt presents, per no dir que en són l'eix. Suposo que la pròpia mort és el du a la reflexió i a la valoració del món, les persones i les coses.

La mort és la constatació que tot passa per continuar sent. Deus tenir raó, doncs, quan dius que el que és estrany és la vida.

Júlia ha dit...

Galderich, el que sap greu és veure marxar gent de forma prematura però així és la vida.

Júlia ha dit...

Francesc, és que jo crec que si no és per allò del ginjoler no l'hauria conegut, en tot cas 'em sonaria'.

Júlia ha dit...

Al blog dels 'arbres amics' també n'han parlat:

http://amicsarbres.blogspot.com/

Júlia ha dit...

Enric, tu aleshores encara no tenies el blog, em sembla, altrament ben segur que hauries participat en la 'moguda' del ginjoler, ella en va ser l'ànima i va entrar a molts blogs, aleshores.

La mort és segura i no hi podem fer res, sobta quan arriba massa aviat, considerant l'època i el lloc en el qual vivim, en d'altres indrets la vida encara és molt més fràgil des del naixement.