... Par délicatesse
J’ai perdu ma vie.
A. Rimbaud
Viento negro, luna blanca.
Noche de Todos los Santos.
Frío. Las campanas todas
de la tierra están doblando.
El cielo, duro. Y su fondo
da un azul iluminado
de abajo, al romanticismo
de los secos campanarios.
Faroles, flores, coronas
—¡campanas que están doblando!—
...Viento largo, luna grande,
noche de Todos los Santos.
...Yo voy muerto por la luz
agria de las calles; llamo
con todo el cuerpo a la vida;
quiero que me quieran; hablo
a todos los que me han hecho
mudo, y hablo sollozando,
roja de amor esta sangre
desdeñosa de mis labios.
¡Y quiero ser otro, y quiero
tener corazón, y brazos
infinitos, y sonrisas
inmensas, para los llantos
aquellos que dieron lágrimas
por mi culpa!
...Pero ¿acaso
puede hablar de sus rosales
un corazón sepulcrado?
—¡Corazón, estás bien muerto!
¡Mañana es tu aniversario!—
Sentimentalismo, frío.
La ciudad está doblando.
Luna blanca, viento negro.
Noche de Todos los Santos.
Jiménez, J.R. (1957), “Jardines lejanos”, Tercera Antolojía Poética (1908-1953), Madrid, Biblioteca Nueva.
Hi ha qui se sorprèn del fet que aquells i aquelles que ja tenim al damunt unes quantes tardors recordem dites, poemes i fins i tot cites evangèliques en castellà. De fet, com és sabut, fins fa com qui diu quatre dies, en castellà eren l'escola, l'institut, la universitat. Malgrat l'aclaparadora espanyolització ambiental vam reeixir a aprendre el català a través de cursets no oficials i d'altres esforços diversos, cosa que demostra el poc valor que té l'escola pel que fa a la transmisió de valors patriòtics. Fins i tot ja em costa una mica escriure en hispànica llengua oficial, hores d'ara.
Els llibres de llenguatge d'aleshores, no sé si els d'ara també, portaven lectures en prosa i molts poemes. Del que copio sencer, de Juan Ramón Jímenez, recordo que en una d'aquelles enciclopèdies autàrquiques hi havia tan sols la primera estrofa. Ex una mena de mania persecutòria dels qui fan llibres educatius en contra de transcriure els textos sencers, pel que fa als poemes. De tota manera, aquelles quatre línies, escrites sota un dibuix amb una lluna i núvols, tot en blanc i negre, em resultava altament inquietant i evocador, al mateix temps. Juan Ramón Jiménez excel·leix en aquestes imatges, gairebé musicals, una bona professora de literatura que vaig tenir ens en va fer adonar més d'una vegada.
Un altre text de l'època que sempre m'ha produït certa basarda és la llegenda El monte de las ánimas, recollida per Bécquer, en la qual una noia amb poc seny repta el seu cosí i enamorat per tal que vagi a buscar a la muntanya una cinta que ha perdut. És la nit de Tots Sants, els llops i els esperits dels templers suren entre boires i la noia acaba per morir de por quan el fantasma del seu parent, mort pels llops, li retorna la cinta, tacada de sang. Aquesta llegenda la vaig escoltar una vegada, de petita, per ràdio, i em va fer molta, molta por. També recordo que en una ocasió, ja sent mestra, l'estàvem llegint a classe, amb un grup de sisè, hi havia un silenci sepulcral i, de sobte, algú va trucar a la porta de l'aula i vam tenir un ensurt col·lectiu molt exagerat. Els pobres templers han estat l'ase dels cops de les llegendes esotèriques i encara generen molta literatura tremendista.
Un altre conte relacionat amb la nit de Tots Sants, que en aquest cas no vaig llegir a escola sinó a casa meva, era un de molt bonic que venia en un d'aquells magnífics reculls de l'Editorial Molino, el dels Cuentos de Hadas de la América del Norte. Era un conte alegre i lluminós, en comparació amb d'altres. Es deia La bruja descontenta i explicava la història d'una bruixa cansada de ser-ho, que acabava per reconvertir-se en àvia i tenir cura d'uns pobres orfanets. Va ser la primera vegada que vaig saber alguna cosa sobre la tradició de les carbasses amb llumetes, avui un clàssic del friquisme tradicional consumista, gràcies al cinema i a l'estudi d'aquest anglès macarrònic i generalitzat que ens aclapara.
En català un dels primers fragments que em va evocar aquesta època de l'any va ser també un tast, les quatre primeres estrofes, del poema Girona a la tardor, de Josep Maria de Sagarra. Crec que venia en un dels primers manuals per aprendre català que vaig utilitzar, ja com a mestra. Amb aquesta estrofa vam il·lustrar un magnífic mural escolar, d'aquests habituals, decoratius, que van canviant als centres educatius amb el pas de les estacions i així al menys vam fugir de les castanyeres tòpiques, per una vegada i sense que servís de precedent. Per cert, odio que cada any facin cantar aquests dies, a les criatures allò de Marrameu, torra castanyes, que no sé ben bé d'on va sortir. Al menys s'haurien d'anar renovant els repertoris una mica.
| ||
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada