16.11.12

PANDORA I LES FATALITATS CINÈFILES


Ahir, a la filmoteca, passaven la mítica Pandora i l'holandès errant. Aquesta pel·lícula, per a la gent de la meva generació, és tot un mite sentimental, a causa del soroll que va fer al nostre país l'arribada d'Ava Gardner, una mena de personatge extraterrestre aterrant en aquella Espanya de 1950, casposa, pobra i reprimida i enamorant-se de toreros, que en aquell moment era la professió de moda. El fet és que la Gardner tenia origens ben humils i difícils i potser per això va viure un temps d'una certa disbauxa en tots els sentits.

La pel·lícula la vaig veure quan era molt petita i recordo que no em va agradar ja que aleshores no m'agradava que les coses acabessin malament. Alguna vegada l'he tornat a veure per la televisió però veure una pel·lícula per la televisió és veure una altra mena de cosa, una mala còpia en format reduït, per més gros que sigui l'aparell.

Tot i que a la filmoteca fan un cicle que relaciona art i cinema, aquesta pel·lícula no es troba inclosa en aquest cicle, però hi podia estar perfectament ja que moltes escenes semblen quadres i en tot moment hi és present l'art. El seu director, Albert Lewin, va ser una rara avis que es va prodigar poc en el cinema i gairebé sempre amb èxits de taquilla molt modestos. Aquesta fotografia, que a la pel·lícula representa la dona morta del protagonista, la va fer Man Ray. 

La història, com és sabut, barreja dos mites, el de Pandora i el de l'Holandès errant, un James Mason impressionant, que cada dia m'agrada més. La resta d'actors, tots bons, són poc coneguts  llevat del nostre Mario Cabré en un paper que pot semblar tòpic al públic d'avui, un torero mig gitano que quan parla castellà traspua accent català i quan parla en anglès... sense comentaris. 

Avui la gent que parla anglès intenta tenir bon accent però Cabré sembla el pitjor Aznar quan s'expressa en aquesta llengua, cosa que feia que al públic de la sala se l'hi escapés el riure. Per no parlar de la senyora que li fa de mare, crec que devia ser portuguesa i el seu castellà també resulta pintoresc. De tota manera crec que aquest multilingüisme i multidialectalisme pot resultar avui interessant, és un intent de versemblança, al principi de la pel·lícula fins i tot es poden escoltar uns pescadors que parlen en català, cosa que en aquell temps va fer molta il·lusió, ens conformàvem amb poca cosa.
Màrius Cabré va ser tot un personatge polifacètic que va fer moltes coses, des de ser torero fins a actor de teatre i cinema i, en els darrers anys professionals, presentador de televisió. Jo crec que el millor que feia era teatre i que en el cinema és teatral cosa que en l'època passava a molta gent i que de vegades encara passa. També va ser poeta en català. De les obres que va representar al Romea va tenir molt d'èxit una versió de Mar i Cel on era el protagonista. Se li van atribuir molts amors però no es va casar mai. 

Hi ha qui creu que el seu afer amb la Gardner va ser un muntatge però jo sé del cert que no va ser així, el pare d'una companya meva d'estudis havia estat molt relacionat amb el món dels toros i tenia una bona amistat amb Cabré, que es va encaterinar de l'actriu però ella... ai, com és sabut, després d'un embolic amb un altre torero, Dominguín, va ser rescatada pel Sinatra, que aleshores era el seu marit i que segons explica la llegenda la va venir a buscar amb un collaret de maragdes. I la diva se'n va tornar a Amèrica i Cabré va acabar per fer-se popular amb allò de la Reina por un día. Ava Gardner els seus darrers anys els va passar retirada i tranquil·la, vivint a Londres amb gran discreció.


El mite de Pandora és controvertit i, sobretot, sembla que la capsa de Pandora no era una capsa sinó un flascó. En tot cas, Pandora va ser tafanera, com Eva, que és un penjament atribuït sovint a les dames decisives per a la història de la Humanitat. Els mals del món es van escampar i encara bo que a dins de la capseta o el que fos hi havia l'Esperança, nom que, per cert, és el de Tossa de Mar en aquesta pel·lícula estranya i fascinant, d'amor més poderós que la mort i fatalitat a dojo.

Es deia que Ava Gardner era mala actriu però jo no hi estic d'acord. Li van donar molts papers de lluïment físic però en tots ells aprofita l'avinentesa per donar-los contingut amb la seva mirada impressionant. Dir-li allò de l'animal més bonic del món em sembla de mal gust. De més gran no la van aprofitar prou però les seves aparicions omplien la pantalla, com la que va fer en una versió de Mayerling, interpretant l'emperadriu Elisabet, precisament al costat de James Mason, que era l'emperador.



Fa un parell de dies vaig anar també a la biblioteca a veure Rembrandt, la versió de 1999 amb un Klaus Maria Brandauer en estat de gràcia pictòrica. Potser el guió no és del tot reeixit però l'ambientació és excel·lent i tots els actors i actrius estan molt bé. No és estrany que el seu director fos un altre personatge singular, Charles Matton, un artista polifacètic i inclassificable. Aquests passis els presenta sempre algun expert però de vegades sembla que ho facin una mica obligats i per compromís, en canvi en aquesta ocasió la presentació la va fer el professor Triadó i va ser una delícia. 

Estic encantada amb això de la Filmoteca, la tinc relativament a prop i per dos euros -si tens algun carnet adient, com el de les biblioteques, que el deu tenir molta gent- pots veure molt bon cinema. Llàstima que encara sembli a mig fer, l'edifici. Malgrat tot veig que hi va molta gent, el dia de Rembrandt hi havia una llarga  i impressionant cua i ahir, no tant, però deunidó. 


6 comentaris:

Anònim ha dit...

CERTAMENT AIXO DE TENIR LA FILMOTECA A MA ES UNA SORT,QUINA ENVEJA,SANA EH¡¡, I JO AMB ELS MEUS PROBLEMAS DE SALUT,AMB COSTA FINS I TOT ARRIBAR AL PS.MARAGALL ON TINC EL CINE.
JUGANT

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jugant, la veritat és que és una sort, i és que a mi cada dia em fa més mandra anar lluny, darrerament tan sols anava al Renoir Floridablanca pel fet de poder tornar a peu, abans havia anat bastant al Verdi però ja em canso de tant de metro.

Anònim ha dit...

La Filmoteca és un luxe. I Ava Gardner, alguna cosa més que un mite eròtic: em té el cor robat des del primer cop que la vaig veure a la pantalla. Una part de la meva infantesa la vaig passar a Tossa, i de més gran m'he passat hores dins les muralles contemplant, de nit, la magnífica estàtua que mira la badia des de dalt.

Júlia ha dit...

Enric, Tossa és dels llocs que encara conserva força el seu encant, malgrat els canvis. I cert, Ava era molt més que un mite eròtic, té una gran expressivitat i quan troba directors adients és excel·lent. I fins i tot amb directors mediocres.

Per molts motius aquesta peli és per a mi 'més que una pel·lícula'.

I la Filmo, un luxe, efectivament, tot i que ens ha costat que l'acabessin i encara no està acabada.

GLÒRIA ha dit...

A la seva autobiografia traduïda per Lucia, la filla de Robert Graves, Avas deixa molt malament a Mario Cabré indicant que era un pelma que no deixava de molestar-la...a saber.
Jo també la tinc per una bona actriu però la seva bellesa podia encegar. En el preciós musical Mogambo, on hi canta i tot, està magnífica i no diguem a La nit de la iguana doblada al català per Maife Gil.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Glòria, m'alegro de veure't tan activa altra vegada.

Cabré es va pensar que era algú en aquell moment, sortint en una coproducció internacional i crec que es va fer més il·lusions del compte, 'a l'espanyola', no en debades era, també, torero, però torero català, que sempre és un matís.

Cert, crec que el ser tan guapa va fer que no es valorés la interpretació. Maife Gil és també una actriu immensa molt poc valorada com caldria,la millor Caterina (El cafè de la Marina) de la història, i això que era una producció de la tele feta amb quatre rals, però el país és tan petit...