30.11.12

SANT ANDREU, ELS CONSELLERS I LA MARE DE DÉU



Avui és Sant Andreu i el sant del dia m'ha evocat un temps passat, però encara no antic. A mitjans dels noranta, quan estudiava Humanitats amb el Grup Pilot de la UOC, vaig haver de fer un treball d'Història de l'Art, per a l'excel·lent, recordat i admirat professor Campàs. Durant els primers cursos de la UOC em vaig ensopegar amb un professorat d'alt voltatge que em va fer pensar en què tot seria sempre igual però  després l'augment d'alumnat va fer baixar les perspectives i, com a totes les universitats, ja hi ha de tot i depèn de la sort, el que et toqui, cosa que m'ha passat en diferents ocasions i amb diferents estudis, cursos i cursets. Tot comença molt bé i després la cosa s'espatlla, així que es massifica. Som un poble amic de fer arrancades de cavall i aturades de somera, és així i potser hem de viure amb aquesta tendència ètnica. 

El treball consistia en triar una obra d'art i fer-ne un estudi en profunditat. Des de ben joveneta m'havia fascinat la Verge o Mare de Déu dels Consellers. Amb una amigueta, des dels dotze, tretze anys, ens dedicàvem a anar als museus els primers diumenges de mes, dia en el qual eren de franc. Els museus eren aleshores, com les biblioteques, llocs silenciosos, sovint solitaris, que inspiraven respecte i devoció. L'avui MNAC es deia d'Art Romànic, tot i que també tenia gòtic, però ja se sap que la cultureta ha promocionat el romànic fins al cansament i la mitificació indiscriminada d'aquest art o el que sigui per allò de les essències. El cas és que des del primer dia que vaig veure aquesta taula, quan encara era una criatura, que em vaig quedar hipnotitzada, no em cansava de mirar-la.

Més enllà del romànic i el gòtic, la pintura realista, modernista i la resta es trobava al Parc de la Ciutadella, aleshores Museu d'Art Modern, avui Parlament. Al MNAC s'hi han fet molts bunyols i fa poc em va alegrar escoltar que Lluís Permanyer criticava els disbarats de la intocable Gae Aulenti, que fins i tot volia plantar un estany al mig del Palau Nacional. També va comentar, aquest periodista, la possibilitat de tornar a diversificar els fons del museu, donant més presència, en algun altre espai, a la pintura del XIX i la primera meitat del XX, magnífica, avui menystinguda i oblidada i que durant molt de temps va canalitzar i propiciar la migrada vida cultural barcelonina.

El treball havia de ser hipertextual. Vaig fer una cosa molt rudimentària, era l'època dels primers disquets i no hi havia les possibilitats actuals de jugar amb les imatges. També em va costar trobar bibliografia. Després han sortit estudis i llibres sobre el quadre i fins i tot la informació que es pot trobar a wikipèdia és més extensa que el meu pobre i esforçat treball d'aleshores. Amb el temps també em vaig adonar que Dalmau era molt més modest, en recursos i inspiració, que els seus mestres flamencs, sobretot Van Eyck. Fins i tot el barbut Sant Andreu és gairebé calcat d'un Sant Joan d'aquest pintor. 

Però això no m'ha fet perdre la devoció incondicional per l'obra, més avat al contrari. Contemplar aquests consellers, més rudes que els d'avui però amb el mateix interès per deixar constància del seu poder municipal, m'encisa. No trobava bones reproduccions del quadre per fotocopiar i vaig comprar una làmina que no em va costar gens barata a l'Estamperia de la Plaça del Pi, avui, per desgràcia i de forma inexplicable i barroera, desapareguda i malmesa, substituïda per una botiga de bosses de mà xarones. Tampoc no és que la làmina fos res de l'altra món, però em va servir per il·lustrar el meu treball hipertextual a base de fer retallets a la fotocòpia, escanejar i tot això. 

Sant Andreu era el sant patró dels consellers, pel fet que es triaven en tal dia com avui. Ell i Santa Eulàlia conformen la presència celestial oficial de la taula. La creu de Sant Andreu es troba en molts espais gaudinians. També amb el professor Campàs vam fer una visita a la Colònia Güell i recordo que ens va fer adonar de la presència d'aquest símbol en més d'un indret. Sant Andreu devia ser un sant amb un gran èxit devocional, tenim molts pobles que porten el seu nom, un nom contundent i bonic, tot i que allò de l'adéu, Andreu, hagi contribuït a fer-ne brometa fàcil.

El MNAC d'ara no m'agrada gaire, però hi torno de tant en tant. Diuen que no té els visitants que hauria de tenir i fins i tot es va parlar d'un canvi de nom, com si el nom fes la cosa. Jo crec que li manca promoció adient i, també, reduir l'excés. Les pobres sales amb pintura del XIX i el XX les he creuat sovint en solitari. En canvi, així som la gent, quan van fer la temporal del Fortuny no hi cabia una mosca, mentre que els Fortunys de plantilla es moren d'avorriment. La devoció per l'avantguarda, un art que s'ha tornat més burgès que el del XIX, amb els anys i les oficialitzacions, ha fet que aquella pintura fos mirada de cua d'ull pels progres. En canvi, l'arquitectura modernista, tan mal mirada pels noucentistes, avui és objecte de devoció i es plany la pèrdua d'espais irrecuperables, pèrdua que també va estar motivada pel menyspreu dels progres d'un temps i d'un país.

Sobre art i els seus condicionants recordo sempre alguns ensenyaments del professor Campàs que em van fer obrir força els ulls, com ara la qüestió de fe que comporta l'emoció davant de qualsevol obra. Un no creient no hi veu res, en una missa, per exemple. També ens va fer preguntar-nos per què una Mare de Déu no rep culte quan ha passat a ser un objecte de museu, cosa que em va inspirar una narració breu en la qual una dona vella reconeix una Mare de Déu del seu poble en un museu, la reivindica, li atorga poders miraculosos i genera que la gent hi vaig en massa a portar-li ciris i a pregar devotament davant seu fins que la retornen al seu poble d'origen. 

Ningú no sap què és o no és l'art, o la cultura. Possiblement els consellers de 1445 no vulguessin fer art sinó deixar constància de la seva presència contundent a la ciutat, del seu poder i de la seva modernitat. Com els que manen ara, vaja.  Així que pugui torno a pujar al MNAC o com en vulguem dir, a portar un ciri virtual i emocional a aquesta Mare de Déu tan emblemàtica i tan lligada als meus records, a Santa Eulàlia i a Sant Andreu, que avui celebra el seu dia. I proposo que cada vegada que passem per la Plaça del Pi resem un parenostre sol·licitant el retorn dels vells espais barcelonins desapareguts i la desaparició de les xaronades del nostre temps, que ja arriben a penetrar, fins i tot, en aquestes esglésies de concert i pagament on aviat ens hi vendran barretines i dracs de Sant Gaudí.


6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

No sóc creient, però puc percebre tota l'emoció de qualsevol ritual religiós. No cal ser creient, però sí que cal tenir cultura religiosa.

Cert que és difícil establir què és art i què és cultura. Jo poso només un condicionant: que l'objecte es pugui contextualitzar amb el món que li és propi dins de la història de l'art, de la literatura...

Com que tinc un esperit decadent prefereixo un museu buit a un museu ple de gent cridanera. Però és clar, millor que vagin al museu, que alguna cosa elos quedarà, que a un centre comercial.

No ho dic per una qüestió de respecte, sinó perquè personalment la relació amb l'art és tan ritual com una missa; però això és íntim, com ho hauria de ser qualsevol creença. En el moment, com tu dius, que es pren una tendència com a insuperable (romànic, modernisme...) el comportament es torna sectari i tohom que no hi combrega és apartat de la capelleta.

Galderich ha dit...

M'ha agradat veure que hi havia gent que amb 13 anys se n'anava a veure museus i que no sóc l'únic freaky de l'art...

Sobre el MNAC i d'altres grans museus. Crec que s'haurien de sacrificar unes quantes obres -les més importants i/o mediàtiques- de cada museu per a aplegar-les totes juntes en una gran sala i que ens permetés el contingut general del museu. En el cas del MNAC, per mi, seria ideal fer-ho amb una evolució de l'art a Catalunya des del Romànic fins a l'actualitat.
Evidentment, aquesta obra hi figuraria entre aquesta hipotètica selecció.

Júlia ha dit...

Enric, un problema del nostre temps és la massificació de la cultura i que sembla que per fer-la rendible cal portar a pasturar ramas de nens, nenes, adolescents, iaios jubilats i la resta. Crec que s'ha passat del no res al massa però potser ha de ser així. Tot i que crec que les manifestacions culturals,museus, teatres, cinemes, s'han de gaudir en petit grup, la 'colla' propicia la disbauxa i la badoqueria.

I com que hi ha tanta demanda, a les visites comentades i als itineraris sento i he sentit unes quantes bestieses, la veritat, tant quan hi he anat jo a títol personal com quan hi duia els alumnes. Depèn de la sort amb els 'monitors' que et toquen.

Júlia ha dit...

Galderich, s'han fet moltes propostes i em temo que totes tenen limitacions però això que dius estaria bé. També s'havia comentat de portar el fons més 'modern' als palaus desaprofitats, Alfons XIII i Victòria Eugènia, però em temo que s'hauria de fer una despesa gran i no corren bons temps per a aquesta mena de coses.

De tota manera, el que dius també ens pot fer caure en un parany habitual en la història, creure que tot té una mena de sentit lineal i evolutiu i simplificar massa.

Bé, com que no sóc experta, a mi ja m'estava bé com estava fins i tot 'en els meus anys infantils'.

De vegades m'agradaria experimentar l'emoció que em provocaven aquelles sales santes i també la primera vegada que vaig ser al Prado, amb quinze anys, per exemple. Però això és impossible, ara veiem moltes imatges, tot ha canviat.

També es qüestiona avui conservar el romànic en els museus, fora del seu context geogràfic malgrat que les esglésies romàniques d'avui són molt poc romàniques, amb tot això de la pedra vista i la resta, tot és una mica 'teiatru'.

Galderich ha dit...

La Història de l'Art és lineal fent tots els meandres que calguin. Si algú vol aprofundir té les sales obertes a la seva disposició menys les peces que s'exposarien en la sala dels Top Ten.
És preferible, entenc jo, que algú s'emporti una història de l'art plena de tòpics que no un mareig d'imatges que no li aporten res.

Júlia ha dit...

Potser sí, Galderich. El fet és que tot això s'ha de replantejar.