22.11.12

SOBRE PROFESSORS ESFORÇATS I REALITATS DIFÍCILS


No entenc el motiu pel qual ni a Espanya en general ni a Catalunya en particular hem estat capaços de reflectir en el cinema, ni tan sols en els documentals, la realitat de l'educació. Els francesos han fet coses molt bones i realistes sobre el tema, fa poc ens vam ensopegar amb l'excel·lent Professor Lazhar, canadenca, i ara amb aquest Detachment americà. La pel·lícula canadenca era una mica més optimista o al menys, no tan pessimista com aquesta. 

Durant anys i panys hem patit cintes sobre escoles, instituts i la resta, d'aquestes miraculoses on un professor/a diferent i esforçat és capaç de canviar, per art de màgia gairebé, el tarannà de la majoria dels seus alumnes difícils. La realitat és molt diferent, com saben els qui treballen o han treballat en l'ensenyament obligatori, sobretot a la franja de l'antiga segona etapa i primer cicle de Formació Professional o a l'actual ESO. Una altra cosa és que es vulgui admetre i explicar, la mateixa administració té un gran interès en tapar i amagar aquestes problemàtiques. I de vegades també els mestres i professors maquillem el que passa en la realitat, com si el fracàs del sistema fos una mostra d'incapacitat de reacció, de manca de professionalitat.

En general, es fan volar molts colomets. TV3 ens va oferir una sèrie documental sobre mestres on tot eren flors, violes, vocacions etèries i murals acolorits. Però el cert és que hi ha escoles, fins i tot de primària, molt difícils, problemes que no tenen solució, alumnes que difícilment seran recuperables en el context en el qual es troben, malgrat els molts esforços esmerçats en educació, camp en el qual he de dir que no tot és qüestió de diners i d'inversions sinó també de bona preparació i de bona organització dels recursos. Després de veure aquesta pel·lícula, amb tres mestres jubilades més, algú va dir que això passava als Estats Units. Bé, és un país molt gran, hi deu haver de tot, com aquí, tot i que en una altra proporció. Però penso que un documental seriós trobaria escenaris semblants en alguns instituts conflictius, on, com al de la pel·lícula, es concentra el personal amb problemes més gruixuts. Com que cadascú parla segons li va a la fira, aquells mestres i professors que han tingut la sort de treballar en contextos normals creuen exagerades determinades situacions.

Aquestes darreres pel·lícules sobre educació mostren que el problema es força general en el món occidental.  Detachment és poc amable, dóna poques esperances de sortida i potser resulta excessiva en mostrar unes vides  espinoses, solitàries, tràgiques, tant per part dels alumnes com per part dels professors, tots ells amargats, tristos, amb l'excepció del personatge de Caan, que esdevé, però, un punt grotesc. S'ha criticat que l'estètica de les professores és excessivament fashion per a la realitat que viuen però això no crec que sigui un defecte, accentua el contrast entre el desig i la realitat. No és estrany que aquesta història es pugui veure, ja, a pocs cinemes. No és per a tots els gustos ni per a tots els moments vitals.

El senyor que tallava les entrades devia veure d'una hora lluny que érem de la professió, una professió que imprimeix caràcter, com els sagraments, i en entrar ens va comentar: aquests de la pel·lícula són molt més dolents que no pas els que tenien vostès... Ai, vaig pensar en sortir, si jo li expliqués les meves experiències, sobretot en temps de la segona etapa d'EGB! 

A veure si el pobre Brody s'engreixa una miqueta i no el fan patir tant.

13 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Aquesta paraula, "detachment" (deseiximent), sempre m'ha agradat molt. I 'Adrien Brody també m'agrada molt. Crec que si la fan, l'aniré a veure amb una professora que conec.

Júlia ha dit...

Doncs és un títol molt adient, Helena, és trista però interessant. Em sembla que només la fan, a Barcelona, a l'Alexandra i el Verdi.

miquel ha dit...

... i al "Yemo..."
La vaig anar a veure ahir a l'Alexandra i em va semblar una gran pel·lícula no només en els aspectes del tema ensenyament, etc., sinó també per la sensibilitat a mostrar més que a adoctrinar. I, també, a més de les interpretacions, em va agradar força visualment.
Després d'espantar-me amb l'escena inicial, quan el professor arriba a l'aula i em vaig témer el pitjor, la peli em va passar rapidíssima.

Júlia ha dit...

Ep, Miquel, doncs jo també hi vaig anar ahir,a la sessió de les sis.Tens raó, visualment també és molt especial.

Júlia ha dit...

I tens raó, no jutja ni adoctrina, mostra i ja està.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en parlen molt bé d'aquesta pel·lícula, i, tens raó, possiblement només a França han fet pel·lícules serioses i realistes sobre els mestres.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta és americana i la del Lazhar era canadenca, a tot arreu fan de tot però aquí no en recordo cap que no sigui tòpica o que les figures dels professors no siguin convencionals, ridícules o santificades. Per no parlar de la publicitat, al cinema fan un anunci d'una escola de cinema i surt un institut amb un professorat força fastigós i lleig.

Eastriver ha dit...

Té molt bona pinta, i més després del que has explicat. Però a mi em foten una mandra de collons les pelis de profes. Jo, els caps de setmana, vull oblidar la meva feina. Literalment.

Això no vol dir que no m'agradi. Al contrari: puc dir que ara m'agrada molt més que deu anys enrere. Puc dir també que la crisi no ens ha sentat tan malament com molts diuen: cert que treballem més hores per menys quartos, la qual cosa hauria de ser un delicte, però si no hi ha peles hi ha menys voluntat de paternalisme, la qual cosa és bona.

Ara bé, encara que m'agrada molt la meva feina tu, que has estat docent, saps de la necessitat absoluta i radical que tenim tots de carregar piles. Jo necessito fer desconnexió complerta, ho necessito. No podria tenir la paciència que tinc cada matí si per les tardes (a part de corregir treballs i examens, que en això hem de ser molt curosos) no em dediqués a cosas racicalment diferents. No podria, sentiria que m'he quedat sense piles.

Ana ha dit...

Ay, Júlia! L'acabo de veure i no sé si era el millor dia. No es pot veure si estàs una mica de "capa caiguda". De totes maneres, molt recomanable. I l'Adrien Brody m'ha encantat.

miquel ha dit...

(A la sessió de les 8; després, unes tapes al Lizarran :-)

Júlia ha dit...

Eastriver, entenc el que dius, pel que fa a la meva experiència educativa, he alternat èpoques en les quals volia desconnectar, com tu, amb èpoques en les quals 'vivia' per a l'escola, segons les circumstàncies, el context i d'altres variables.

Crec que la feina educativa és efímera i presentista, en queda poca cosa 'visible' i és interessant tenir una alternativa vital, una afició, de la qual en quedi una petjada 'material', com ara escriure, dibuixar, modelar, fer ganxet... vaja, és una teoria personal que pot semblar una bestiesa, ho admeto.

Júlia ha dit...

Ana, és cert, no és una peli de la qual surtis eufòrica, precisament... A mi és,per ara, en la què m'ha agradat més el Brody.

Júlia ha dit...

Ja m'ho pensava,MIquel, altrament t'hauria vist per allà, em sembla que jo vaig anar a la sessió de les mestres-dones jubilades.