8.12.12

CAPITAL I CALERONS/ PODER I D'ALTRES RAONS


No voldria desanimar ningú i que consti que aquesta és la meva subjectiva opinió, però la pel·lícula de Costa-Gavras,  un director de culte amb alts i baixos, no m'ha acabat de fer el pes, com tampoc no m'ha convençut el protagonista, tot i que he passat una bona estona al cinema. Copio aquí el fragment d'una crítica la qual expressa prou bé el que penso, tòpics recurrents, capitalistes sense ànima i conspiracions a tort i a dret, quelcom que ja és sabut i que potser demana una denúncia més subtil i menys barroera en els temps que corren. Però, vaja, la història ha desvetllat entusiasmes, car els gustos i les circumstàncies són ben diverses, afortunadament. Val a dir que per la xarxa he trobat crítiques en un sentit ben diferent del de la crítica que copio i grans lloances a aquesta història, que va rebre ovacions incondicionals a Sant Sebastià. 




Con El capital (Costa-Gavras) se propone pasar factura a los bastardos y a los bandidos que derribaron Occidente con su cinismo especulador desde el despacho de un banco, precipitando el colapso del oeste. El argumento es goloso, y de un Costa-Gavras en plenitud de facultades esperarías un rapapolvo inmisericorde y fundamentado contra los pájaros que precipitaron el hundimiento del barco. Pero nada de eso; el director griego pasa de puntillas por la megacrisis, sobando un sinfín de lugares comunes sobre el bandidaje financiero sin profundizar en ninguno, sin apostillar, sin imprimir su firma.

Todo son denuncias de perogrullo, un manual de indignación anticapitalista para no iniciados, una denuncia blanda lastrada por un didactismo exageradamente primario, de folleto de manifestación anticapitalista de dos páginas. El capital es tan bienintencionada" como insuficiente, tan comprometida como olvidable. Sus tesis son demasiado ingenuas, demasiado obvias viniendo de quien vienen. Te vas de la sala exactamente igual que cuando entraste. Sabiendo que la cosa está muy mala y que el neoliberalismo es una doctrina de caníbales que nos aboca a la extinción y al desastre. Como si no lo supiéramos.


Com que fa temps que no faig cap poesia muntanyolesca dedicada a una pel·lícula i aquesta m'ha inspirat, aquí en teniu un tast de l'argument, rimat i tot:

CAPITAL I CALERONS/ PODER I D'ALTRES RAONS

Un directoràs de banc
amb salut a can pistraus,
anomena un successor
que sembla el rei dels babaus.

Però el xicot, espavilat,
de seguida l’amo es fa,
i en un món ple de taurons
mostra ambiciós tarannà

a un món de banquers corruptes,
de ianquis capitalistes,
farcit d’espiadimonis
i despatxos amb grans vistes.

Ens mostra el que ja sabíem
sense veure-ho al cinema:
Que fins els bojos fan bitlles
i que el que no corre, vuela.

El noi té un informador,
que és un poli retirat,
i viatja per tot el món
en el seu avió privat.

La dona l’estima molt
malgrat ser un capitalista,
i perquè no hi falti res
ell té un oncle comunista.

El fill i molts cosinets
en lloc de  ballar sardanes
acaben alienats
per joguines coreanes.

Ha de fer acomiadaments
a dojo i per fer-ho amb vista
la seva dona li explica
l'estratègia maoïsta.

Hi ha una top model secall
molt estranya i molt guillada,
que el noi, de grat o per força,
es fa seva una vegada,

però no a un lloc qualsevol
sinó dins d'una limusina.
També desvetlla interès
a una executiva fina,

la qual, experta en Japó,
li explica els paranys subtils
dels banquers americans
que mouen tots aquells fils

pensant, ben de bona fe,
que el xicot s’ha penedit
i que escriurà una denúncia
sobre un context tan podrit.

Però, res, el noi, un expert,
la truita gira quan cal
demostrant a tort i a dret
que és el rei del capital.

La dona, que n’està tipa,
li diu: millor la presó,
si continues manant
me’n cercaré un de millor.

Ell passa de tots i totes,
es rifa els altres banquers
i es fa una gran reflexió:
-Què hi ha, si no són diners?

Robin Hood a l’inrevés,
roba als pobres, dona als rics,
juga sempre al monopoli
i ens promet nous embolics.

Ja sabíem aquest conte
i no ens han dit res de nou,
i fins  sortim del cinema
pensant: Prou, prou, prou i prou!

Però després, reflexionant,
en el tòpic argument
he trobat que aquesta història
no m’ha dit res concloent.

I és que en el món d’avui dia
la denúncia ja no cal,
si se la passen pel folre
els taurons del capital.

I després d'aquesta tarda
de cine mentalitzat,
he escrit aquesta entradeta
i aquest conte s'ha acabat.
     
       Liuja Tascó

13 comentaris:

Miquel ha dit...

Qué bó....¡

Pere ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram! si que t'ha inspirat la pel·licula...

Francesc Puigcarbó ha dit...

molt bona la muntayolenca, millor que la peli, pel que llegeixo.

Júlia ha dit...

Sí, Xiruquero, m'ha inspirat poèticament parlant, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, no està malament, la peli, però n'esperava més, no vull desanimar al públic, tot són gustos i jo no sóc una crítica cinematogràfica especialitzada. Ep.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Justament tornem de veure-la. A l'Oriol no li ha acabat de fer el pes, però, mira, a mi, sí. Per desgràcia els tòpics que s'hi mostren no ho són, i la frase final que diu més o menys: "Són com nens que juguen fins que al final rebenti tot" porta el camí d'esdevenir certa si no ho parem abans.
Aquesta gent són com els addictes a la droga més dura...
La posada en escena és bastant versemblant. Un exemple: fa uns dies vam entrar a una sala de subhastes. Potser cal fer aquestes coses per 'veure'... Em vaig marejar interiorment, d'angúnia que em van fer alguns dels personatges que hi havia. Hi ha diners o no n'hi ha? Alguns en tenen. Si són ben guanyats o no és la qüestió.

Júlia ha dit...

Teresa, no és que estigui malament, és que potser esperava una reflexió més aprofundida. O potser és que aquest món em resulta tan llunyà que em sembla inversemblant i és tan ximple com el retraten, ho admeto.

Que en èpoques de crisis els espavilats fan diners és una constant.

Anònim ha dit...

I VOLIA ANAR,AMB CROSAS INCLUIDES, PERO...M'HO PENSARE
JUGANT

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Acabo de veure la pel·lícula,i m'ha agradat força. Tècnicament ens remet al millor Costa Gavras,amb un pols narratiu perfecte.la veritat és que no és fàcil explicar les maquinacions descrites a la història de manera intel·ligible, i se'n surt amb nota -per cert, he trobat magnífic l'actor protagonista-.No la trobo inversemblant, ja que si t'atures a llegir les notícies de cada dia pots veure que els resultats coincideixen. Bankia podria ser Fènix, per exemple, a un nivell més modest.
Pel que fa a la crítica que ens trasllades, em sembla molt més tòpica que els tòpics que pretén veure a la pel·lícula. De fet, és usual que els mitjans crítics facin consideracions sobre manca de profunditat quan es denuncia el fons del sistema de manera directa. Em sembla molt il·lustratiu que alineï a Costa Gavras amb Ken Loach per descriure'ls com que "no encontraron su sitio ni la fórmula para remozar el cine-herramienta que los definía atrayendo a nuevas generaciones y comprendiendo nuevos problemas. "
En realitat, acusar una pel·lícula que no descriu res de nou pot servir per carregar-se qualsevol pel·lícula, novel·la o poema, almenys després dels clàssics grecs -amb la possible excepció de Shakespeare-. El que sí es por fer avui és descriure els vells problemes amb noves formes, i jo diria que aquesta pel·lícula sap apuntar al nucli dur de l'actual crisi i als seus causants.

Júlia ha dit...

Jugant, no facis cas dels meus comentaris que en això de gustos cadascú és diferent.

Júlia ha dit...

Col·lectiu,
no sóc experta en res però crec que en cinema, en literatura, en pintura, els gustos són molt diversos i les opinions molt diferents, per això el meu comentari no vol ser cap consell per anar o no a veure la pel·lícula. Personalment ja he dit el que a mi m'ha semblat, fluixeta, tot i que sigui de Costa-Gavras, i amb moltes trampes, i sí, crec que fan falta noves formes més agosarades i innovadores per denunciar el sistema de coses.

Jo crec que la crítica que copio incideix en què tot és molt d'una peça, tan evident que pert pistonada la denúncia.

Però, vaja, com ja dic, tot són gustos i es poden trobar opinions molt diverses sobre aquesta pel·lícula i sobre moltes altres.

Júlia ha dit...

I pel que fa a les maquinacions i a la seva didàctica, crec que resulten excessivament embolicades per als no-iniciats.