30.12.12

CINEMA, TEATRE I D'ALTRES DISTRACCIONS

Les moltes evocacions i els reportatges emesos aquests dies que fan referència a la nevada de 1962 han fet que en repassar fotografies d'aquells dies em trobés amb aquesta:

Ens va costar d'identificar el cinema i, encara més, la pel·lícula. Per sort, avui és fàcil, gràcies a la xarxa, esbrinar aquests tipus de misteris inquietants. El cinema és l'Excelsior, de Barcelona, i la pel·lícula Los cuatro jinetes del apocalipsis. Per casualitat i a causa d'haver-se emès aquesta pel·lícula per televisió vaig escriure sobre ella i sobre Blasco Ibáñez al blog fa més o menys un any.

No recordava, però, una anècdota relacionada amb la peli i amb un amic, precisament el noi que es amb mi a la fotografia del terrat de casa nevat, que vaig penjar fa uns dies, copio la informació que m'envia el meu germà:

Recordo que en Joan Pérez ens explicava coses d'aquesta pel·lícula i havia trobat un fallo: al final del film l'oficial alemany omple dues copes de xampany per ell i per en Glenn Ford. Quan van a brindar el truquen per telèfon. Després de parlar i penjar l'aparell, torna a omplir les copes...

En Joan era una mica més gran que nosaltres, molt cinèfil i ja podia anar a veure en aquella època pel·lícules no aptes que ens comentava en profunditat. Ara m'agradaria tornar a veure la història per comprovar si això de les copes és autèntic. El cinema, i també la literatura, són plens d'aquestes errades divertides que hi ha qui gaudeix en comprovar i evidenciar.

Mirant altra vegada, ahir, el documental de BTV sobre la nevada vaig recordar també que, segons el testimoni del periodista Xavier Foz, el cinema Aribau, on feien West Side Story, al quan van arribar fent una excursió amb la promesa, des de la part alta de la ciutat, era ple aquells dies. En canvi, el meu admirat i entranyable  Manolo Escobar, que va venir des de Badalona a peu, amb els seus germans, per actuar al Paral·lel, es va trobar amb un públic format per set persones malgrat que s'havien venut totes les entrades. He pensat que potser el públic d'Escobar pertanyia a barris diversos, molts de perifèrics, fins i tot de fora ciutat, des dels quals era molt més difícil venir al teatre.

Aquella era encara una època d'esplendor del cinema però els cines de barri ja anaven de baixa i s'acostumava a anar a les estrenes de forma més massiva. S'enyorava el passat popular, com ha passat sempre. L'Excelsior era un cine fi, d'estrena preferent, a cavall entre els de barri i els d'estrena-estrena. Els d'estreno van ser prohibitius per a  una gran majoria de gent fins els seixanta. Després es van anar decandint però encara s'anava molt al cinema. Manllevo una fotografia que he trobat avui a facebook, on es veu el Navarra de L'Hospitalet, amb un munt de gent a la porta:



Quan jo era petita el cinema era molt criticat, es tractava de quelcom vulgar i xaró, de forma general. La gent gran et deia una i mil vegades que era molt millor el teatre. Encara m'ensopego amb alguna persona que em manifesta, com si això constatés l'excel·lència del seu gust personal, a mi m'agrada més el teatre. No entraré a fons en el tema però de teatre també se'n fa de molt dolent, com de cinema. 

L'allau de sales de cinema de tota mena va fer tancar o reconvertir molts teatres. Alguns locals alternaven una cosa i l'altra. A la pel·lícula El viaje a ninguna parte és pot veure aquest moment històric, quan ningú va a veure els còmics pel fet que tot el poble és al cinema. Recordo els planys de periodistes d'una certa edat, parlant per la ràdio sobre això del cinema i els seus excessos d'oferta i sobre la suposada mort del teatre. 

Tenim una tendència molt humana a enyorar passats idealitzats. La tele també va ser pitjor que el cinema i que el teatre. I no cal dir els penjaments que han rebut els vídeo jocs, els ordinadors i el que vingui. Em trobo amb persones una mica grans que encara m'asseguren que és més fiable consultar la GEC en paper que l'ordinador, a l'hora de cercar informacions. A la GEC i a molts llibres hi he trobat errades de gruix i oblits diversos però el prestigi és el prestigi. 

Som fills del nostre temps, temporals i fràgils, i ens destarota, a partir d'una certa edat, que tot canviï. També hi ha l'altre extrem, els partidaris de tot allò modern, sigui el que sigui, i que menystenen el passat.  Això explica bestieses com ara que els noucentistes bescantessin de forma destralera el modernisme, tendència culpable de la pèrdua de tantes meravelles. Els renaixentistes odiaven el gòtic. Avui els de la pintura moderna no poden veure els realistes, ni els antics ni els d'ara. Potser no s'hi pot fer res. 
(James Stewart, pel pintor actual Greg Dubuque)

De fet,  no som mai lliures del tot a l'hora de triar i remenar, el nostre imaginari personal, el que ens han dit els suposats experts, els mestres, els professors universitaris o les tendències vigents, ens condicionen. Amb els anys vas passant de tot plegat  però aleshores ja ets vell i no et fan cas. Allò que agrada a la gent normaleta acostuma a ser menystingut pels savis fins que de tant vell es torna antic, i ho reivindiquen i s'ho fan seu els qui remenen les cireres dels mandarinatges culturals.


12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Fue una película que me hizo pensar, y por de los fallos (la copa de cava, por ejemplo) la verdad, es que si no me lo comentas , no me hubiera ni enterado..jajaja...que despiste...La pelí me gustó. , pero la vi mucho, mucho tiempo después del estreno..El cine, aún no siendo caro para la época, estaba casi vedado en casa. salut

Oliva ha dit...

"SESION CONTINUA", DOS PELIS I EL NO-DO.....QUASI SEMPRE EL DISABTE PER LA TARDA,LA TIETA I LA MARE FEIAN DISABTE,TRABALLAVAN TOTE LA SETMANA.....LA CANALLA AL CINE,QUASI SEMPRE "AL RALLISQUIN",EL MES BARATO DEL P.N.,TRAMUSOS I GASEOSAS....

Anònim ha dit...

Tu ho has dit, Júlia: no som lliures de triar perquè estem condicionats per moltes coses. I també som fills dels nostres temps, i cada temps té les seves preferències.

Entre l'immobilisme (d'alguna gent gran) i la dispersió (dels més joves) hi ha els que ens hem adaptat a les circumstàncies i sabem (o intentem) agafar de cada cosa el millor. Quant més esperit crític més capacitat de gaudi (i de patiment!).

Sense enyorar, jo només lamento les desaparicions absolutes. Entenc que els cinemes de barri han perdut la funció d'entreteniment i de socialització que tenien, però estic convençut que si en subsistissin tres o quatre, amb una programació ben triada, podrien funcionar.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia.
Vinc a desitjarte un FELIÇ ANY NOU.
Saps a mi m´encantaben aquelles tardes del dissapte quan a casa anavem al cine Verdi de Gracia, i caram dos pelis, eran per mi un regal
de petiteta i el cas es que si volie podia repetir la peli, o ve quedarme fins veurer el tros si s´arrivava tard.
Un petó desde Valencia, Montserrat

Júlia ha dit...

Miquel, yo tampoco me he fijado, si la vuelvo a ver ya estaré vigilando, he, he.

Júlia ha dit...

Jugant, i de vegades encara ens quedàvem a veure la primera altra vegada...

Júlia ha dit...

Segurament que sí, Enric, però avui som en època de guanys ràpids i canvis constants, em temo.

Júlia ha dit...

Gràcies, Montserrat, nosaltres al Condal del Paral·lel i sovint fèiem el mateix que expliques, bon any igualment.

Francesc Puigcarbó ha dit...

LOS CUATRO JINETES DEL APOCALISPS, la veig veure en sesió doble al matí al Principal Cinema, per 1 pesseta, o potser era la de Rodolfo Valentino (més antiga) de la que tambè en vares parlar?

Júlia ha dit...

Francesc, no ho sé, la del Valentino és molt antiga i muda, no crec que la fessin normalment quan érem jovenets, més aviat seria aquesta del temps de la nevada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La gent de la nostra generació ha tingut en el cinema, sobretot el cinema de barri, una branca ben important en l'arbre de l'educació cultural i sentimental. El teatre que vèiem en aquell temps era fonamentalment teatre d'aficionats, l'altre era car. Són dos llenguatges diferents i m'agraden tots dos.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, i un consol en temps grisos. Cada cosa té el seu moment i la seva circumstància.