9.12.12

DESEMBRE, 1980: EFEMÈRIDES ÍNTIMES


Tal dia com avui, fa trenta-dos anys, va néixer el meu fill. L'esperàvem per una mica més endavant i vaig haver de marxar corrent de l'escola però m'estalviaré els detalls i les batalletes íntimes, que no fan al cas. Avui m'ha fet gràcia repassar La Vanguardia d'aquell dia, que segurament tinc també en paper desada en algun calaix, car tenim el costum de perdonar la vida a la premsa relacionada amb esdeveniments personals d'importància.

De vegades va bé mirar enrere, amb ira o sense. Tenim tendència a fer lectures apocalíptiques del present, un present tan galdós com el passat però tampoc pitjor, la veritat. La notícia més important sembla que era la crisi política a Polònia, amenaçada pels russos, el comunisme estatalitzat i imperialista encara semblava en plenitud de facultats. També hi havia problemes, encara més gruixuts, a El Salvador. Tot plegat estava relacionat, encara, amb guerres fredes resistents i repartiment d'àrees d'influència. Es feia un funeral per una víctima d'ETA, l'amo d'un bar, el PCE i el PSUC es trobaven enmig de relacions difícils i diferents terratrèmols havien sacsejat la Mediterrània. Més enllà dels grans temes la vida continuava, la fira de pessebres s'havia inaugurat, es venien pisos, els preus dels quals havien pujat molt i s'anava al cinema, al teatre i als concerts. 

La pel·lícula d'estrena més rellevant era La banquera, protagonitzada per la malaguanyada Romy Schneider, que moriria un parell d'anys després. Els banquers i les banqueres encara estaven una mica ben vistos, aleshores. El diari portava esqueles de desconeguts, es traspassaven les competències en educació i esqueles de gent que mai no vaig arribar a conèixer omplien la pàgina pertinent. La dècada dels 80 va portar molts desenganys, en el camp polític. 

A partir d'aquell any es va iniciar  l'Era Reagan. No Reagan, va en serio, deia una frase brillant que es repetia en propagandes de partits nostrats d'esquerra radical i alternativa. El gener ens portaria intent de cop d'estat o cop d'estat low cost, segons com es vulgui veure el tema. També va ser una època en la qual molts espavilats van fer peles i en la qual semblava que ser ric fos quelcom desitjable. Una frase posterior manifestava que en els setanta es volia ser lliure, en els vuitanta, ric, i en els noranta, tenir salut. Amb el desig de salut ens hem quedat, fins a límits absurds, em sembla.

L'any 82, dos anys després, durant aquests primers dies de desembre, Guatemala va patir una matança repugnant de la qual ha fet trenta anys, sense que se'n parlés gairebé ni de passada, al menys pels nostres verals. Quants oblits, quantes tragèdies! 

Malgrat tot, la vida personal té molta més força, afortunadament, que la política internacional i que les tragèdies, llunyanes o properes, que no ens afecten de forma directa. Insistim en continuar amb la vida, amb les il·lusions, ens enamorem, tenim fills, tenim néts i fem el pessebre i comprem regals. Pensem de forma ben innocent i gratuïta que el futur serà millor, que arribarem a la pau mundial, que tothom bufarà cullera i potser ha de ser així. La realitat és que quan a un lloc fa sol i s'hi pateix sequera a un altre hi plou o fins i tot hi ha inundacions greus. 

L'acudit del diari, que reprodueixo, fa referència als problemes dels polonesos. En un hipotètic cas més proper no crec que cap soldat foraster es molestés en estudiar el català en deu dies, la veritat. El que sobta, també, llegint opinions diverses, és la poca visió de futur i de present que tenien cracks polítics de l'època i experts reconeguts, com el mateix, aleshores líder de l'oposició, Felipe González. Al menys oficialment. Reflexionant sobre el que havia de ser i no va ser o sobre allò que va ser i semblava impossible, tan sols es pot arribar a la conclusió que no sabem res de res ni podem preveure res de res. Ni nosaltres ni ningú.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Doncs si que varen passar coses el dia en que va néixer el teu fill, o potser es que cada dia passen moltes coses, tantes que se'ns passen, com la matança de les dos erres, que desconeixia o havia oblidat.

Per molts anys!

Júlia ha dit...

Cada dia passen moltes coses, Francesc, bones i dolentes. La memòria és selectiva i els informatius, les teles i la premsa, encara més. De tant en tant va bé mirar enrere de forma més o menys objectiva, si és possible. I això, pel que fa al que sortia al diari, tantes coses no hi surten...

Tot Barcelona ha dit...

Felicitats ¡

Eastriver ha dit...

Recordo aquells anys. Estudiava BUP i començava a ser jo mateix.

El que m'ha donat una idea és això darrer que apuntes. Estaria bé fer un repàs del que van dir els líders, aquests que són com deus, i de quina manera la van cagar en les seves prediccions. Potser ens ajudaria a no fiar-nos tant dels nostres liders actuals.

Si un dia em vec amb cor i tinc una mica de temps, tiraré d'hemeroteca i llegiré entrevistes velles d'activistes que llavors eren vistos com clarividents...

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!

Júlia ha dit...

Eastriver, jo de tant en tant miro algun dia de fa vint, trenta, cinquanta anys, de vegades a l'atzar i tot, sorprèn tot el que arribem a oblidar.

Ramon ha dit...

Primer: felicitats!. Després dir-te que estic d'acord amb tu sobre el l'incapacitat humana de fer previsions existoses. L'única cosa que podem preveure sense por d'equivocar-nos és que la nostra vida es finita...o no?...

Anònim ha dit...

El 1980 jo acabava la mili i marxava de casa, amb una mà al davant i una altra al darrere, fugint d'una tortura que feia massa anys que durava. Naixia de nou amb tota una adolescència i mitja joventut de retard. Aquest diari podria ser també el meu i el teu apunt em fa companyia, Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon!!!

Júlia ha dit...

Me n'alegro, Enric, la mili, una altra història del passat, per cert. Quan va néixer el meu fill també vam comentar que hauria de fer la mili i que potser no hi hauria milis quan fos gran, però crèiem que era un desig impossible. Va ser cert, no la va haver de fer i al menys és una de les coses bones que els anys i els canvis socials ens han portat.