25.12.12

LA INEXISTENT MEMÒRIA COL·LECTIVA DELS POBRES

Un comentari del Miquel (Tot Barcelona) al meu blog poètic em fa reflexionar sobre el tema de la memòria, sempre gairebé inexistent, dels pobres i els desafavorits.

Te he visto por el canal Barcelona. Y si, aquella nevada fue espectacular, pero nosotros los de las chabolas, no sabíamos lo que eran los esquies. La Barcelona de entonces estaba dividida . Las barracas de La Cadena en La Bordeta. La de la Perona, las de san Martín, junto las vías del tren; las de Carmelo, Guinardó, las mías de Montjuich, las de Can Valero al otro lado, las Can Tunis y Somorrostro mirando al mar...esas no sabíamos lo que era esquiar. Allí, en el programa, pusieron las gracias de los de la parte alta de Barcelona. Balmes, Plaza Molina a Diagonal, y vuelta a coger el ferrocarril como medio de trasporte de subida. Eso lo he encontrado a faltar..las nevadas en los no pudiendetes. Recuerdo que mí madre abrió una botella de coñac y casi nos la bebimos mano a mano...del frio que hacia con la nieve encima las chapas...Un beso. Buen año y salut.

TV3 va emetre ahir un programa sobre la nevada i BTV n'ha tornat a passar un de fa cinc anys, en el qual vaig intervenir breument. De fet, no de forma tan breu, ja que recordo haver insistit en el tema de la memòria dels fets, en la qual la gent humil hi té molt poc paper, quan el periodista, jove i amb bones intencions, em parlava dels esquiadors. Però ja se sap que a la televisió qualsevol intervenció queda reduïda a la mínima expressió, àdhuc en casos de persones de molta més rellevància que una servidora. Aquests dies, recordant aquell Nadal del 62, em ve al cap precisament això que comenta en Miquel, la trista realitat d'aquell fred i d'altres freds per a tanta gent que no tenia casa, que vivia en barraques o que, com surt gairebé de passada en el reportatge de TV3, es trobava refugiada en tendes de campanya a causa d'haver-ho perdut tot en les inundacions del mateix any.

La memòria dels pobres no mereix respecte, de vegades ni aquells que foren pobres respecten aquesta memòria ni tenen cap intenció de donar-li una dimensió exemplificadora. Oblidem els pobres, i tan pobres com som. Però sempre n'hi ha que estan pitjor, evidentment. Els pobres no viuen en cases que esdevinguin patrimoni de la Humanitat, construïdes per arquitectes de volada, modernistes o de disseny. No pengen als menjadors quadres avantguardistes, sinó estampes i cromos que els entesos miren de cua d'ull,  l'art dels pobres mereix molt poca consideració fins que algú el reinventa i li troba alguna gràcia retrospectiva. Les escoles dels pobres, si convé, no fan anys. No es demana als antics alumnes d'un grup escolar del Plan de Desarrollo si desitgen que s'enderroqui o no, per això, fins fa quatre dies, autors com Vallmitjana, pintors com Nonell, produïen una incomoditat manifesta.


Tot just fa uns mesos que hem reivindicat el barraquisme com una mena d'èpica i que hem gosat dir Somorrostro a la platja del Somorrostro. Un arquitecte ben peixat i de culte afirmava fa anys que els barris dormitori de L'Hospitalet, de Santa Coloma, no tenien més solució que enderrocar-se. Afortunadament sovint no hi ha diners per fer tants disbarats com voldrien endegar els  manaies de torn. Els infants que han nascut en aquests barris humils  els troben la seva poesia i se'ls estimarien i s'hi quedarien a viure per sempre i voldrien que els seus fills i néts se'ls fessin seus, si els qui timonegen els mandarinatges culturals i polítics no els provoquessin  una mena de complex d'inferioritat amb els seus menyspreus elitistes. Durant dècades l'aspiració dels Poble-sequins era fugir del barri, ciutat amunt. El mateix pel que fa a d'altres indrets de Barcelona, de L'Hospitalet, de Terrassa... Millorar no era construir-nos la torreta al nostre indret d'origen sinó anar a cercar les amistats dels privilegiats als seus llocs de sempre i comprar un pis de categoria. Els antics barraquistes, evidentment, no han tingut cap opció, els seus barris no s'han reformat ni rehabilitat, han desaparegut de forma destralera i les ciutats dormitori on van anar a parar tampoc han tingut millor sort, en molts casos.

Les lectures de la nevada, com moltes de les lectures del passat, són romàntiques, gent esquiant, nens jugant a fer ninots, algunes relliscades, anècdotes divertides i, sí, una mica de referència al fred inclement i a la misèria ambiental. Als diaris de l'època, sense buscar massa, hi trobem morts de fred anònims o no tan anònims i cal pensar  que la censura tampoc no tenia intenció d'alarmar la societat amb un doll de males notícies. Els més pobres no tenien màquina de retratar, ni, evidentment, de filmar, i la poca gent modesta que disposava de l'estri més aviat tenia tendència a deixar constància de la bellesa, de la blancor, de l'alegria, de la mateixa manera que al cinema ens agradava anar a veure pisos de luxe i milionàries enamorades. Fins i tot molts esquiadors normalets de l'època no tenien esquís a casa, sinó que els llogaven a muntanya.


La memòria dels pobres d'avui, m'ho temo, també quedarà amagada, maquillada, simplificada. Però també caldria demanar al periodisme del present una objectivitat més aprofundida quan es parla del passat. Per això, evidentment, no cal caure en el tremendisme, tan sols cal una mica d'empatia i ganes d'aprofundir en el context d'aquells fets, per altra banda inoblidables. La llàstima és que sovint els pobres no tenen màquina de retratar, ni tan sols ganes, ni temps, d'escriure les seves memòries.

11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Gràcies per recordarte dels chabolistes. Salut, Una abraçada molt forta. Bon Nadal

Francesc Puigcarbó ha dit...

té raó en Miquel, pero les regles del joc són les que són i els pobres no interessen. Surt mñes a compte ensenyar un senyor esquiant agafat amb un 600 o imatges festives de nens jugant amb la neu.
El pitjor dels pobres no és que ho siguin, és que se'ls ignora com si no hi fossin.

zel ha dit...

És una mena de dèria que hi ha de frivolitzar amb imatges un fet que, ja m'agradarà saber, com explicaran quan d'aquí 48 anys es parli de la nevada que ens va deixar una setmana sense llum ni aigua ni res, aïllats als pobles. Els d'ara, que ho recorden bé, s'indignarien. Ja se sap, són dos móns, i els pobres o els damnificats no semblen existir només si amb ells es fa negoci d'imatge.

Vaja, bones diades!

Sícoris ha dit...

M'ha encantat la teva reflexió, Júlia. Mentre veia el programa, anava pensant el mateix que exposes aquí: El pòsit que queda dels fets passats acostuma a reflectir una realitat molt parcial.

Sort en tenim d'artistes i escriptors com Nonell i Vallmitjana (hi afegiria també, com a narrador actual de la Barcelona de barri, el Javier Pérez Andújar) perquè donen fe d'allò que no s'acostuma a explicar a la Història en majúscules. Sense oblidar la memòria viva de persones com tu i el González-Ledesma, entre altres, que al programa emès ahir vau donar veu a totes aquelles ànimes anònimes que altra feina tenien mentre alguns es dedicaven despreocupadament a l'esquí urbà.

Júlia ha dit...

De res, Miquel, els xabolistes i els desheretats en general, així és el món.

Júlia ha dit...

Francesc, de vegades no es fa amb mala fe del tot, és que els pobres deixen moltes menys imatges, molts menys escrits, són molt més 'anònims' per raons òbvies i per manca de temps, també.

Fa un temps vaig llegir un article molt interessant en el qual explicava com s'intentava que als països pobres o amb guerra la gent mateixa que patia els fets fes fotografies per comercialitzar, en lloc dels grans fotògrafs que després guanyen premis i les exposen, seria quelcom semblant.

Júlia ha dit...

Zel, crec que s'ha de fer el possible per recordar aquesta part trista dels fets, d'aquests fets i de molts d'altres.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sícoris, però em temo que això és difícil tot i que potser les coses han canviat una mica en massificar-se la cultura i un relatiu consum. Las mirades al passat recent i remot són molt relliscoses.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

D'allò més oportuna l'aportació d'en Miquel i la teva subsegüent reflexió.
Perquè cal recordar que, a més de les condicions extremes que va viure en Miquel, la gran majoria de la població -la gent treballadora- no teníem màquina de retratar i si en teníem -el meu pare en va poder comprar una a Tetuàn quan hi feia el soldat abans de la guerra- calia anar molt en compte amb el que valia tant el rodet com el revelat.
En això, com en tantes d'altres coses, cal que la memòria sigui tossuda.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero, ja que el jovent s'enfronta amb el nostre passat amb molt pocs recursos.

Júlia ha dit...

Per cert,la Barcelona d'aleshores no estava dividida en dues parts, sinó en moltes, jo, des del meu barri, tenia la percepció que hi havia unes fronteres molt clares: barraques de Montjuïc/Poble-sec/entre el Paral·lel i la Gran Via/entre la Gran Via i el carrer Aragó/entre Aragó i Diagonal/ Més enllà de la Diagonal.

Més amunt de la Gran Via, pels matins de diumenge, es veien minyones encara uniformades escombrant balcons. Les fronteres 'naturals' eren el Paral·lel, la Gran Via, el carrer Aragó i la Diagonal. Encara és una mica així però les diferències no són tan remarcables.

Fins i tot en arribar a la Rambla Catalunya la gent era més alta!!!