2.12.12

L'ART I EL MISTERI D'ÉSSER AVIS

Bona vida, vida bella, 
quatre llunes i un instant: 
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.

Si l'una va bé pel fetge, 
l'altra és més bona pel cor. 
Sense receptes de metge, 
l'home neix i creix i mor.






Fa una setmana justa érem al cementiri i ahir al vespre érem, eufòrics i il·lusionats, a la Maternitat. La meva néta, que es diu Júlia com jo, va venir al món aquest primer de desembre de 2012, una setmana després que el seu avi patern, que no l'ha arribat a conèixer, s'acomiadés definitivament d'aquest món tan divers, tan extens, tan temporal. Sobretot, temporal.


Passen coses que ens afecten de forma personal, directa, profunda i el món continua endavant, amb les seves alegries i misèries, indiferent a les nostres inquietuds íntimes. Recordo que fa anys, uns quants, es va estrenar una pel·lícula d'Alain Tanner que es titolava Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000. Més endavant se'n va fer, fins i tot, una continuació.


La meva filla, mare de la nena, també pertany a la generació que en va fer vint-i-cinc el dos mil, un any que abans d'arribar semblava llunyà, remot, futurista, excitant. Quan jo anava a escola, una pregunta que ens fèiem amb d'altres companyes, de petites, era: serem vives, l'any dos mil? La meva néta en complirà vint-i-cinc l'any 2037, un any sense connotacions mil·lenàries ni canvi de segle al damunt, un any més, com tots. Quan canviï el segle, en el 2100, serà, si Déu vol, té sort, la ciència mèdica ho permet i la bogeria humana no propicia desastres inesperats, una velleta amable i nostàlgica per a la qual les meves fotografies i documents personals seran tan remots com aquestes cartes i   retrats esgrogueïts que corren per casa, dels avis i besavis. Jo ja farà anys que criaré malves. Anant tot bé, que diuen.

Víctor Hugo va dedicar als seus néts un llibre de poemes amb un títol ben significatiu, L'art d'ésser avi, un art, com tants, que no es pot aprendre enlloc, tan sols al llibre de la vida, encara tot un misteri malgrat els avenços científics i la possibilitat que et retratin de forma abusiva gairebé des que ets poca cosa més que una promesa de futur. Espero que la meva néta no em tingui en compte la vanitat de penjar un seu retrat en aquesta panxa del bou, tal dia com avui, un dia, per a nosaltres, tan diferent de tots els altres.



 L'AUTRE


Viens, mon George. Ah ! les fils de nos fils nous enchantent,
Ce sont de jeunes voix matinales qui chantent.
Ils sont dans nos logis lugubres le retour
Des roses, du printemps, de la vie et du jour !
Leur rire nous attire une larme aux paupières
Et de notre vieux seuil fait tressaillir les pierres ;
De la tombe entr'ouverte et des ans lourds et froids
Leur regard radieux dissipe les effrois ;
Ils ramènent notre âme aux premières années ;
Ils font rouvrir en nous toutes nos fleurs fanées ;
Nous nous retrouvons doux, naïfs, heureux de rien ;
Le cœur serein s'emplit d'un vague aérien ;
En les voyant on croit se voir soi-même éclore ;
Oui, devenir aïeul, c'est rentrer dans l'aurore.
Le vieillard gai se mêle aux marmots triomphants.
Nous nous rapetissons dans les petits enfants.
Et, calmés, nous voyons s'envoler dans les branches
Notre âme sombre avec toutes ces âmes blanches.

(Víctor Hugo, L'art d'être grand-père)


I per no caure en un excés de transcendència vital, acabo amb l'estrofa d'una cançó, la lletra de la qual, segons m'explicaven, va inventar i cantar el jove amic d'un meu oncle amb motiu del meu bateig, l'any 1948, adaptada a la música de Se va el caimán, que era la tonada de moda. Em sap greu no saber com continuava, però la trobo molt adient a la situació viscuda ahir:

El pare de la criatura/ està que li cau la bava/ li dura la xifladura/ set dies a la setmana/ se va el caimán, se va el caimán...

33 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Júlia que vas néixer amb vocació de iaia, ja has assolti la fita, ara, has de preparar el pitet, per descobrir que aixó de la vida és una petisa i deliciosa meravella, abans que la criatura es faci gran.

Anònim ha dit...

Ja ets vaig felicitar ahir al assabentar-me del aconteixement, sempre m'encandil.lo davant d'un nadó, doncs em sembla impossible que tan petits surtin tan ben fets.És d'esperar que li faràs un poema, o un escrit que sens dubte guardarà pel dia del demà i en serà un bon record
NURIA

Galderich ha dit...

Felicitats!!!!!!!!!!!!!!!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Felicitats a les dues Júlies, a l'àvia i a la néta, a qui donem de cor la benvinguda al món!

Allau ha dit...

Aquestes són sempre les millors de les notícies. Benvinguda a la nova Júlia, un nom ben bonic per cert.

iruna ha dit...

felicitats, júlies, i a la mare també. amb ella som de la mateixa quinta.

quin retrat més bonic, que tendreta la menuda... :)

a mi també em semblava futurista, l'any 2000.

(me queden 11 pàgines per acabar "l'inici del capvespre", júlia. m'agrada molt com està escrit i tot el que arribes a explicar en un sol llibre. no sé si la júlia podrà arribar a llegir el que escrius aquí, virtualment. per si un cas, guardar-li escrits en paper, això que s'esgrogueïx amb el temps però que al cap dels anys podem encara acariciar i rellegir).

i sí que sou un art i un misteri, àvies, avis, iaios i iaies.

una abraçadeta

Ramon ha dit...

Enhorabona!. La petita Júlia t'ha de portar moltíssims moments de goig. Desitjo que sigui molt feliç i que tu ho vegis durant molts anys!!.

Francesc Puigcarbó ha dit...

http://blocfpr.blogspot.com.es/2012/12/i-un-neix.html?showComment=1354452864047#c5405657118190930186

Salvador Macip ha dit...

Moltes felicitats!!

Eastriver ha dit...

Avui he llegit el teu article amb un somriure constant. La Júlia, molt i molt maca. Una nena tan maca mereix que la xifladura us duri a tots molts i molts anys.

Això de que mentre uns venen els altres marxen és la crua realitat de la vida. Jo penso que la vida ens l'hem de prendre amb la naturalitat d'aquesta afirmació. I l'hem de disfrutar en cada moment, no des del tòpic literari, sinó des de la constant realitat de cada minut.

Visca la xifladura dels nets, doncs, i la de la vida compartida.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc, el temps passa molt de pressa, certament.

Júlia ha dit...

Gràcies, Núria, estic tan bocabadada que se m'ha esfumat la inspiració poètica, a veure si més endavant...

Júlia ha dit...

Gràcies, Galerich!!!

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Teresa!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Allau!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Iruna, m'alegro que t'agradi el llibre, una abraçada!

Júlia ha dit...

Així ho esperem, Ramon!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Salvador!!!

Júlia ha dit...

Francesc, ara passo per casa teva...

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Eastriver!!!

Miquel ha dit...

Felicitats ¡¡¡¡¡¡¡

Ana ha dit...

Moltes i moltes felicitats!!
Que el món que espera a la petita Júlia el puguem endreçar una mica tots plegats.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!

Júlia ha dit...

Ana, farem el possible,però fa tants anys i panys que es desitja el mateix que em temo que ens haurem de conformar amb un món imperfecte i apedaçat.

Una abraçada a tota la família.

Enric H. March ha dit...

Felicitats, Júlia. Se't gira més feina?

No seríem res sense els avis. La major part de la meva memòria oral prové d'ells. De la meva àvia materna, en concret.

Clidice ha dit...

Moltíssimes felicitats! Espero que exerceixis :)

Júlia ha dit...

Gràcies, Enric, espero no passar-me transmetent memòria oral fins a fer-me pesadeta, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice, aquest era el meu objectiu vital, he, he, exercir de iaia encisadora...

Marta ha dit...

Ei! Faltava jo!!!!!
MOLTES FELICITATS!!!!! Júlia + Júlia

Sani Girona Roig ha dit...

I e penúltim o l'ultim... També jo.. que fa dies que no passava per casa teva.
Sé que m'ho perdonaràs...

Que t'aporti molta felicitat i que siguis, -ja sabem que seràs - la millor àvia del món.

Cuida't i disfruta de la teva néta.

__________

Júlia ha dit...

Gràcies, Marta!!!

Júlia ha dit...

Ep, Sani, contenta de veure't per aquí, gràcies, a veure quines xarxes socials fa servir la nena d'aquí uns anys...

Pere de can Peret ha dit...

Tant sols felicitar-te per aquest nou “estatus”.
Fa 21 anys, quan va néixer el meu fill gran, vàrem rebre una felicitació amb aquesta frase que hem va impactar:
"Els teus passos herbeta son petits, però sota les teves petjades la terra et pertany".