19.12.12

MODES, MODOS I MODELETS POLÍTICS


 Garbo valencianet

La dreta pot ser inquietantment sensual


Cerqueu les deu diferències


Camises de quadrets i jerseis de coll alt, l'esquerra al poder

Tothom té un passat

I un present

Cerqueu a Wally

Vogue socialista de marca

Ja ha tornat a sortir el tema de la conveniència d'anar vestit d'una manera o d'una altra en actes oficials i protocolaris. Si jo em dediqués a la política professional, cosa impossible, mai no comentaria res de res sobre aquesta qüestió i intentaria vestir de manera tan gris i discreta que ningú no es posés amb mi. Fins i tot si veiés que algú assisteix als actes seriosos amb taparrabos o amb un llençol al damunt faria com que no el veig ni me n'adono.

El vestit, el trajo, no és res més que una disfressa. Els senyors sembla que són més partidaris dels uniformes, car encara que no vagin vestits tots ben iguals les fotografies que ens mostren un conjunt d'homes importants semblen monòtones i tots ells semblen clònics. Les dames esdevenen més coloristes, en general. Les americanes coloristes del senyor Sala Martín no han creat tendència, per exemple.

La pobra corbata, tan bescantada, ha estat un estri inevitable en moltes feines. N'hi ha de molt barates, de corbates, avui. En un basar xinès de la Gran Via n'he vistes de ben reeixides a preus baratíssims. Per tant, no té res a veure el seu ús amb el preu, car sovint una roba informal és tant o més cara que una roba aparentment burgesa.

La gent progre també ha de manifestar amb algun uniforme que no és com la resta. El que passa és que sovint es percep una certa indefinició en el tema. El senyor Junqueras, que respecto molt, es va posar corbata quan va començar a tenir pes polític però aquests dies se l'ha treta, m'imagino que per marcar distàncies en això dels pactes.

Tots recordem les camises de quadrets socialistes i comunistes o els jerseis de coll alt pertinents. Van esdevenir un clàssic. El senyor González, però, es posava coll i corbata quan calia, quan ja manava més. Al meu nòvio, en una ocasió per sant Jordi, com que sortia de treballar de currant mal pagat al banc, va ser increpat per un ximple a la Rambla a causa de l'ús d'aquesta peça maleïda, recordo que el tipus se'ns va acostar dient quelcom com ara mu anarco, compañero, mu anarco i fins i tot li va estirar la corbateta. Vam marxar de pressa sense voler entrar en un debat profund sobre modes i modos, per si un cas.

Les ministres d'esquerres i de dretes, les senyores, també ens han ofert en ocasions una veritable desfilada de modelets, segurament cars. Se'n va dir, de les socialistes, les ministras Vogue. Per no quedar enrera, Na Soraya ens va oferir una foto seva d'allò més sexi, quelcom com ara la dreta també és sensual. Carme Alborch també va desvetllar passions i comentaris en la seva època a causa dels seus modelets.

Avui hem fet al barri una xerrada sobre la nevada de 1962. Sobta comprovar com la gent humil i modesta, en aquell fred Nadal, es retratava en general mudada, com tocava per les dates. La roba abrigava molt poc, no hi havia parques ni anoracs, les dones no duiem pantalons sinó mitgetes però, en general, tothom anava ben arreglat, a més, com que molta roba es feia a casa es vestia a mida. Fa un temps vaig penjar unes fotografies diumengeres del barri en un altre blog, era una colla de jovent dels cinquanta i algú em va comentar si eren rics pel fet que, malgrat ser jovenets, anaven ben arreglats. Sisplau, quanta ignorància. Fins i tot en les fotografies de barraquistes es pot comprovar que en dies assenyalats la gent es mudava. Els homes, americana, coll i corbata. Les dones, faldilles, trajo jaqueta, sabatetes de taló. La dignitat de classe era, precisament, això de mudar-se quan calia. 

Que avui em titllin la corbateta de burgesa i símbol d'explotació i que es cregui que la gent que vesteix informal, a vegades de marca, pertany al poble és ben absurd. Una ximpleria de tantes com n'esdevenen pels nostres verals, fomentades per una suposada progressia pija i fatxenda. Molts nois i noies joves, a l'atur, es vesteixen com sigui quan troben feina, feina precària, mal pagada i temporal. Només cal veure els restaurants baratets de les zones amb oficines al migdia, quan tants nois treballadors que han d'anar mudats fan el mos. Quan ens fem grans i superem tants tòpics i tantes carallades ja serà el segle trenta, gairebé.

4 comentaris:

Miquel ha dit...

¿ El hábito hace al monje ?...Diría que en este caso, si. Salut

Galderich ha dit...

Si els de la CUP haguessin anat encorbatats haguessin rebut crítiques. Si han anat vestits de manera "informal" també han rebut crítiques. Quan facis el que facis et porta crítiques, fes el que et roti!

I si, hi ha gent amb un look informal que val molts diners! A la vista estan els texans estripats que valen un dineral...

Per cert, la meva sogra va sortir del Poble Sec per anar a parir la meva dona a l'hospital amb el camió de bombers el 26 de desembre del 1962 perquè tot estava nevat. El bomber, mentre feien el recorregut li va dir a la meva sogra que si era filla s'havia de dir "Nieves". Es diu Marta però de segon nom "Neus"...

Júlia ha dit...

Miquel, a veces los hábitos no dejan ver los monjes...

Júlia ha dit...

Galderich, és difícil ser alternatiu i saber com has d'anar vestit per tal que no et malinterpretin.

Havies d'haver vingut a la xerrada i explicar-nos l'anècdota, he, he. Neus és un nom molt bonic, Marta també, se'n deia la meva mare i se'n diu la meva filla.