15.12.12

PREMIS I CÀSTIGS (1962-2012)







Llegeixo avui que Màrius Serra ha guanyat el Sant Jordi de novel·la, i, entre d'altres premis repartits en aquesta nit literària resistent i entranyable, l'escriptora i amiga Maria Carme Roca s'ha emportat el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Felicitats!!!

Em temo que els premis ja no són el que van ser ni el que podien haver estat. El món editorial i les vendes de llibres no es troben en un bon moment i els premis grossos ja fa anys que aposten sobre segur, es lliuren a gent coneguda o que té una certa presència en els mitjans. Hi ha poques sorpreses. El camp juvenil i infantil és un altre món, molt diferent.

Es manté el tema, abans comentat i debatut, de l'excés de repartiment de premis en una mateixa nit, cosa que fa que sembli que n'hi ha uns de grossos, el Sant Jordi i el Carles Riba i després la pedrea, la resta, tots de rellevància però que es mencionen poc i de passada als mitjans que encara dediquen algun espai important a la festa.

Durant alguns anys la concessió del Sant Jordi anava acompanyada de discusions i polèmiques. El llibre guanyador era un dels pocs que s'editaven i difonien, aleshores, en català. Tot ha canviat molt. Una vegada vaig quedar finalista del Sant Jordi i en una altra ocasió d'un Víctor Català en hores baixes. Ignoro el profund motiu pel qual en determinat moment es va canviar el nom de Víctor Català pel de Mercè Rodoreda però tantes coses hem perdut que el record també ens cal perdre, com cantava Espinàs.

Cap d'aquests dos llibres finalistes de premis importants es va publicar per motius que encara no he acabat d'entendre però que crec que es resumeixen en un, la poca fe sobre la possibilitat de vendes que tenien un i l'altre considerant que a mi només em coneixien a casa. L'any que vaig quedar finalista del Víctor Català el guanyador va haver de fer-se una mena de campanya d'autopromoció car li van publicar i prou i ja se sap que no promocionar un llibre de forma adient és condemnar-lo a l'ostracisme i l'oblit. Com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu no es ven. Era l'any 1986 i aquest guanyador era l'escriptor Jordi Condal. El llibre, Els germans Pinçons.

Fa cinquanta anys, en aquell temps d'inundacions, nevades i esperances que no es van complir sobre una evolució més o menys democràtica del franquisme, va guanyar el premi Sant Jordi Manuel de Pedrolo, avui, em sembla, més oblidat del que caldria, amb Balanç fins a la matinada. M'agrada molt aquesta fotografia en la qual se'l veu jove i pinxo, somrient de forma irònica, envoltat de  noies maques, content. El de poesia el va guanyar Blai Bonet i he vist citat aquell premi amb moltes errades, de data, de títol del llibre. La fotografia de la portada de La Vanguardia mostra també el guanyador del premi d'assaig i el de monografia local. 

Fa temps que no envio textos a concursos d'aquests que demanen un munt de còpies, cosa que en temps d'internet em sembla un abús. Per sort per als escriptors no mediàtics i amb poques ganes d'invertir en somnis, els premis de Tarragona d'enguany permeten la tramesa per email. En castellà hi ha molts més premis que admeten aquest tipus de tramesa. De tota manera sospito que molts premis grossos, àdhuc aquest Sant Jordi que havia de ser el nostre Planeta, resulten molt difícils de guanyar als anònims-sense-coneguts-a-la-tele. O potser no, potser són transparents, justos, oberts i lliures i tot plegat són manies d'escriptora minoritària, ressentida i residual, ho admeto. Fa anys també era habitual que alguns exemplars presentats, si tenien algun interès, fossin objecte d'edició per part de les vocacionals editorials de l'època o que fins i tot algun membre del jurat t'enviés un amable comentari sobre les virtuts del teu llibre. Però els peixos grossos s'han menjat els petits i no som en temps de vaques grasses en el camp literari ni en cap altre. I si ja costa donar a conèixer i vendre els guanyadors, qui es pot preocupar de la resta d'anònims aspirants a passar a la posteritat literària?

Fa anys hi havia també molta tafaneria a l'entorn de tot plegat, es comentava en veu baixa els autors coneguts que es presentaven amb pseudònim per si un cas -com és que fins i tot quan el pseudònim és obligatori se sap qui es presenta?-, i també es publicaven les votacions i eliminacions a Serra d'Or.  També caldria saber per què no tots els premiats reben després la mateixa promoció als mitjans, hi ha grans diferències extraliteràries entre uns anys i uns altres i uns autors i uns altres. En el fons, com tantes coses, els coneguts i saludats tenen un gran pes en el futur dels Santjordis.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Francesc Puigcarbó ha dit...

entenc han estan ben triats els premiats d'enguany JÚLIA, t'has oblidat de Tina Vallès ex aeroplà del raval que tambè ha estat premiada per un recull de contes.
Com aixó va repartit cada any Júlia, no perdem l'esperança que encara ens tocarà a nosaltres un any d'aquests

Júlia ha dit...

Sí, tens raó, Francesc, d'ella i de molts altres, no els he oblidat, només he mencionat Maria Carme Roca pel fet que la conec. La llista ja és al diari.

Tot Barcelona ha dit...

Muy interesante exposición, con la que estoy completamente de acuerdo...salut

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!

Anònim ha dit...

MOLT MACO EL "ARTICLE".....AMB PEDROLO,QUIN TROS D'ESCRIPTOR¡¡¡¡¡.TENS RAO JA NO SON LO QUE ERAN,PERO COM EL SRO.SERRA ES VEI MEU,TINDRE EL LLIBRE,SEGUR.....VICTOR CATALA...MERCE RODOREDA,UN ALTRE CONCESIO AL MERCANTILISME,PER CERT UNA NEBODA-NETA DE CATALINA ALBERT,TAMBE ES VEINA......A HORTA TENIM DE TOT¡¡¡¡
JUGANT

Júlia ha dit...

Jugant, si que teniu famosos pel barri, he, he. Fa anys tenia amigues a Horta i hi anava a veure teatre i també a reunions a la parròquia.

Per cert, molt bé la resposta sobre el personatge enigma del meu altre blog, però ja saps que no publico les respostes bones abans d'hora per no desanimar.

dospoals ha dit...

Certament, els premis s'han convertit en un objecte cobejat. Les editorials ho prenen com a motiu d'editar (mira per exemple Bromera: gairebé tot són premis allò que publica, i si no són premis, en publica molt pocs i normalment d'escriptors coneguts) i els escriptors ho prenen com a esquer per a vendes (un llibre que no té premi, no té prestigi. Això sí, hi han prestigis i prestigis: no és el mateix el Riba de Poesia que el Vila de Benissa de Poesia). En aquest tex també en parle:

http://dospoals.blogspot.com/2012/09/de-premis-literaris.html

Júlia ha dit...

Dospoals, és que els premis, agradi o no, són l'única manera de guanyar algun caleró, la publicació i una difusió, sempre discreta i limitada. De vegades van lligats a ajuntaments que, amb les subvencions, paguen el 'gasto', ara han minvat aquests tipus de premis.

El prestigi dels premis és relatiu, entre els jurats també hi ha de tot, gent entesa i gent que no hi entén un borral i gent del camp literari amb les seves dèries i relacions, tots som humans. Ja veus que fins i tot d'aquells que s'envien amb plica hi ha qui ja en sap els participants abans de la concessió...

Jo el que trobo un abús, actualment, és que et demanin un munt de còpies i la tramesa per correu, a sobre del difícil que és guanyar qualsevol cosa tot són traves econòmiques, car això representa una despesa.

No dic que no em presenti mai més a res, això no es pot dir mai, però sí que limitaré al tema a aquells certàmens que permeten la tramesa per email o als que tan sols demanen un poema o dos, per exemple.

Acabo de mirar el tema del Benet Ribes, set còpies!!! Pel que fa al prestigi també depèn de la persona que guanya, el mateix premi Riba (o el Sant Jordi, de novel·la) fa més difusió d'uns autors que no pas d'uns altres, tot és relatiu.

Avui pesen més els coneguts als mitjans majoritaris que no pas els premis, em sembla.

dospoals ha dit...

Se m'havia oblidat parlar del tema dels exemplars. Aquest premi que dius no és l'únic que n'abusa: el Màrius Torres de Lleida en demana 6. En poesia pots gastar-te 7 o 10 euros en correus simple o certificat, però imagina't els diners que et gastaràs si et presentes en narrativa! Al remat, són diners llençats perquè quan envie els poemaris, tinc la sensació que són diners desaprofitats.

Més encara, hi han premis que decideixen perquè sí destruir els exemplars una volta passat el premi! Si són meus!

Pel que fa al contingut, per exemple Joan Brossa actualment no es menjaria un torrat si es presentara algun premi.

Júlia ha dit...

Dospoals, jo també escric novel·les i he caigut en el parany de les còpies, set, cinc, sis, una ruïna, vaja. A més del tema de portar-les i recollir-les, això si no les destrueixen, com puntualitzes. Fa anys no hi havia altra manera però avui em sembla escandalós, fins i tot he escrit alguna carta als diaris sobre el tema. Curiosament en castellà hi ha més concursos que permeten la tramesa en email, és clar que el camp geogràfic també és més ampli.


Es juga molt amb la il·lusió de la gent, també ho fan editorials que editen pagant i he sabut que fins i tot alguns autors 'coneguts' i venerats es paguen les edicions i les promocions, amb calerons pots fer de tot.

Fa anys, fins i tot, quan hi havia menys aspirants, tenies la sensació que es miraven més el que enviaves, algú de bona fe del jurat fins i tot et feia algun comentari. Tot era més transparent.

A banda d'això en els premis grossos no em crec pas que els jurats s'ho llegeixin 'tot'. Una altra cosa són els premis petits i locals, molt més 'honrats', en general. Tot i que també els caciquismes funcionen en alguns llocs insospitats.

Per sort, tot i que no sigui la panacea, la xarxa et permet autopublicar-te sense despeses extraordinàries.

AMB l'augment de la formació hi ha, certament, una gran producció literària que fa molt difícil donar a conèixer el que sigui 'si no surts a la tele' i, encara.