2.1.13

EL DARRER ÀNEC QUE VAIG PAGAR AMB PESSETES I ALTRES BATALLETES ANTIGUES





He llegit encara poques evocacions dels deu anys de l'arribada de l'euro, considerant la importància de l'esdeveniment. Un blog dels pocs que n'ha parlat és el de la Lectora corrent.  Avui tot sembla molt llunyà però recordo que planava sobre el tema un gran escepticisme, abans de l'euro hi havia hagut intents amb l'ecu, que no van acabar de quallar de forma generalitzada. Alguns espanyolistes no veien amb gust que la castissa pesseta -amb el nom d'origen català, segons expliquen- fes moixoni.

Sembla mentida que tot arribés a ser tan senzill i que tan aviat ens adaptéssim als canvis i al canvi. També va semblar mentida quan es va començar a poder viatjar per una gran part d'Europa sense passaport, mentre que feia quatre dies precisaves allò del certificat de penals per fer els tràmits i anar a Andorra. Admeto que avui els viatges pel continent no tenen aquell misteri, en no haver de passar per les duanes i anar a fer canvis de moneda, però també van desaparèixer els burots i la resta.

El meu pare va morir el 2001, per la primavera, i no va arribar a viure aquell canvi esperat. El Nadal del 2002 va ser el primer en què no hi era. La meva mare volia celebrar les festes igualment però se li feia una muntanya tot plegat, així que jo vaig cuinar a casa meva el brou i la resta i després ho vaig portar tot cap a casa de la meva mare. De segon plat vam decidir que faríem ànec amb peres, potser en record del meu pare, a qui li agradava menjar-ne de tant en tant, tot i que s'estimava més que fos amb naps.

El tema dels àpats de festes, què farem, què comprarem, ha estat un clàssic. Per sort han tornat el seny i l'austeritat, al menys a moltes llars i la meva súper cunyada i el meu súper germà, que ara em conviden per Nadal, han retornat als bons costums del brou, l'escudella i la carn d'olla, generalment amb un elaborat segon plat de rostit farcit i d'altres meravelles, que gairebé mai ni tastem pel fet que ja estem tips. Per aquests estranys tons de tragicomèdia que té la vida, i que et fan riure i somriure fins i tot en les més tristes circumstàncies, la meva mare, quan ja estava força malament, ingressada de forma irreversible i havia perdut la noció del temps, de tant en tant, tot i ser primavera o estiu em preguntava què faríem per Nadal i em recomanava anar a omplir el cistell a una botiga del barri per tal de tenir-ho tot a punt.

Recordo que aquell any Nadal d'abans de l'euro, en preguntar a la carnissera si volia que li pagués en pessetes o amb euros em va dir que, evidentment, amb pessetes. L'euro era encara el futur imprevisible. Vaig cuinar tant d'ànec amb peres que en vam estar menjant durant una llarga temporada, gràcies als congeladors actuals que permeten aquests aprofitaments gairebé il·limitats. Com és habitual, i com va passar amb això de la TDT, la tele estava tot el dia donant la tabarra amb el tema d'estar preparats per al canvi de moneda i estudiar-nos la qüestió. A tot arreu et donaven o venien cartronets i maquinetes per comptar i transformar.

Va arribar la moneda europea i ben de pressa ens hi vam adaptar tot i que la gent gran encara comptem una mica en pessetes, per constatar que tot és molt més car, avui. Tot es va apujar, com ja passava cada any des de temps immemorials, i la gent en va donar la culpa a l'euro, però si comparem preus veurem que hi havia hagut pujades de preus fins i tot més importants, en d'altres èpoques. Per això recórrer avui a la comparació amb la pesseta és absurd, ja que també en pessetes tot seria més car.

Quan jo era petita tothom recordava quan les coses valien cinc cèntims, dos cèntims. Eren temps llunyans i antics en els quals tot era molt més barat però molt més inassequible.  Les converses nadalenques dels grans sovint navegaven per passats remots, d'abans de la guerra, un temps mític, i allò dels cèntims i la carestia de la vida era un tema repetitiu que als infants i joves ens avorria força. Algunes vegades que havia anat a França recordo que la gent més gran també comptava en francs nous i francs antics.

Em va sorprendre la dificultat d'algunes persones joves per fer la transformació d'euros a pessetes i a l'inrevés. Un conegut, professor d'institut (de socials), en riure'm una mica jo de la necessitat que tenia de recórrer a un estri d'aquells per fer el canvi va protestar, enfadat, amb aquesta resposta absurda i recurrent: és que jo sóc de lletres. La veritat és que no he sentit gairebé mai el contrari, és que jo sóc de ciències. Que ser de lletres justifiqui l'analfabetisme matemàtic o científic, per a algunes persones lletrades, és realment inquietant.

A mi m'han dit sovint que sóc de lletres, com si fos un compliment, i mireu que em fa ràbia l'etiqueta. Però a escola treia molt bones notes en matemàtiques i ciències i si el món d'aleshores hagués estat més amable potser hauria triat una carrera científica en lloc de magisteri. Una de les coses que m'agradaven del magisteri és que feies una mica de tot. A mi m'agradava i m'agrada tot i crec que no hi ha fronteres entre el món de les lletres i l'altre tot i que els ignorants o mandrosos s'entestin en establir-les. No saber qui eren Verdaguer o Cervantes està mal vist però no saber resoldre un problema de mates una mica complicat, o una divisió de quatre xifres, mira, no tant.

Avui el món ha canviat molt, aquests deu anys, des de l'arribada de l'euro, han tingut llums i ombres, com tots, però certament no hem millorat com esperàvem, econòmicament parlant. Em temo que humanament, tampoc. L'euro ha estat una gran cosa però el sentiment europeu i la unió dels pobles d'Europa en un projecte polític seriós encara està una mica verd i fins i tot l'euro s'ha qüestionat. Tot i amb això, de vegades cal mirar enrere per comprovar que hem avançat també en un gran nombre d'aspectes i sentiments. Però, no ens enganyem, tot és fràgil, temporal, elàstic i feble.

Els vells continuarem comptant una mica en pessetes. Fa uns dies, a la xerrada sobre la nevada que vam fer al barri, ens va sorprendre comprovar com n'eren, de cars, els electrodomèstics, fa cinquanta anys. Els compràvem a terminis llargs, llarguíssims, a vegades de dos anys, fent sacrificis i estant-nos de francesilles. Però, això sí, qualsevol assoliment, com ara l'adquisició d'una rentadora, era tot un esdeveniment familiar, una fita, una conquesta. Potser per això ens sembla millor el passat, perquè es millorava ni que fos a poc a poquet. Una rentadora de l'any 1958 potser valia tres mil pessetes, cert, però per a molta gent normaleta això eren ben bé tres mesos de sou. L'any 63 vaig començar a treballar a un despatx, vuit hores i mitja cada dia i els dissabtes fins a les dues, amb quinze dies de festa a l'estiu, el meu sou era dels més baixos, sis-centes i poques pessetes. Quatre mil pessetes al mes era aleshores un sou de  milionaris.

Devia tenir uns deu o onze anys quan a escola, fent broma i fent volar coloms, vaig afirmar que de gran guanyaria quatre mil pessetes al mes, en gastaria mil, en guardaria mil i en donaria mil al meu pare i mil a la meva mare. La mestra, rient de la meva ingenuïtat em va comentar que ja li explicaria on pagaven aquells sous, que hi aniria a treballar. No crec que el seu sou arribés a les mil pessetes, la veritat.

Recordo també com si fos ara el moment històric en què amb la mare vam anar a comprar la primera rentadora del nostre món familiar al Bazar de la lavadora, al carrer de la Riera Alta. Tenien la ràdio posada i tocaven la música del Árbol del Ahorcado, a l'establiment, en la versió cantada en castellà de Josep Guardiola, així que m'imagino que devia ser a principis dels seixanta. He oblidat moltes coses però tinc molt present aquell moment i el sol brillant damunt d'aquells aparells que semblaven extraterrestres i feien una olor especial, d'esperança i futur.

No he trobat la versió de Josep Guardiola, però aquesta també està bé.

10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Si, efectivamente, la tienda hacia esquina...estuvo muchos años cerrada....

Ramon ha dit...

Com sempre, m'ho he passat molt bé llegint-te. Els teus records, son. molt sovint els meus. Per cert,em va agradar veure't al Documental de la nevada del 62!. Feliç Any Nou!

Júlia ha dit...

Miquel, era un clásico en el tema.

Júlia ha dit...

Ui, Ramon, m'ha vist més gent ara que la primera vegada que el van passar, crec que ja té sis anys. Bon Any i Bons Reis!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo vaig anar al caixer a les 12:01 a treure diners, feia patxoca.

Júlia ha dit...

Francesc, la veritat és que va ser un esdeveniment, i al principi guardàvem els euros que no eren espanyols i tot...

Anònim ha dit...

Ara ja de les pessetes només recordo que tenia més poder adquisitiu. Més enllà, de petit amb cinc cèntims em podia comprar un xiclet, però tens raó quan dius que el que en diem "béns de consum" eren molt més cars. I precisament, el meu primer sou va ser de 4.000 pessetes.

No hem tingut més remei que adaptar-nos.

Recordo els francesos comptant en frans vells.

Galderich ha dit...

És curiós, jo encara faig la conversió mental a pessetes. Em situo millor. Dec ser de l'Edat de Pedra... o de la pesseta!

Júlia ha dit...

Enric, això del poder adquisitiu és molt relatiu i s'haurien de comparar molts preus per assegurar-ho, en tot cas cada any pujaven també els preus en el temps de les pessetes. El menjar havia representat el noranta i el vuitanta per cent del pressupost i avui és el vint. Si menges normalet, és clar.

Júlia ha dit...

Galderich, és inevitable,jo també, però sóc conscient de què això no vol dir res.