14.1.13

EL DIA QUE VA MORIR GRACIA IMPERIO I NOSALTRES ENS VAM FER GRANS



Els meus pares, que tenien molt poc temps i poques alegries, en aquells anys grisos de la meva infantesa, un cop a l'any sortien a veure revista. El destí era proper, no havien d'anar gaire lluny, al Molino, el Victoria, l'Arnau o l'Apolo. En general, com molta gent de l'època amb pocs recursos, preferien el Molino, pel fet que era més barat i l'espectacle més llarg tot i que sense la volada pretensiosa dels espectacles Colsada.

El pes de la religió en l'educació, més que no pas de la religió de la moral arnada, abusiva, absurda i totalitària de l'època, feien que jo contemplés amb certa angúnia filial aquella afició puntual, inofensiva i pecaminosa. Al meu barri el món del Paral·lel era viu i quotidià, hi vivia molta gent relacionada amb els teatres, artistes, cantants, ballarins, però també modistes, dones de fer feines, tramoistes.

El món del Paral·lel de després de la guerra, fins a mitjans dels setanta, mereix atenció i record. Se l'ha titllat de decadent però em temo que la societat era tota ella decadent, de dalt a baix, com ho era el govern que, malgrat l'aparent decadència, gaudia d'una mala salut de ferro alimentada i sostinguda des de l'exterior europeu i americà. En tot cas la decadència també pot ser poètica, enyorable i perfumada amb sentors de tendresa modesta. Encara més si coincideix amb la pròpia infantesa i joventut.

Potser per tot plegat m'ha agradat molt veure el documental que Francesc Betriu ha dedicat a una d'aquelles estrelles efímeres, de tràgic i misteriós final, Gracia Imperio. Es un documental modest, amb entrevistes a personatges magnífics, entranyables, interessantíssims, dels quals t'agradaria saber moltes més coses, potser més, fins i tot, que no pas de la protagonista la qual esdevé una excusa per fer un repàs a l'època, ja en transformació quan la vedette va morir. 

Evidentment, per a la mitologia universal, la mort de Marilyn Monroe, per exemple, té un pes excessiu i mediàtic, exagerat amb el pas del temps i el consumisme necrofílic. Els mites propers, casolans, s'esvaeixen en l'oblit i com diuen alguns dels entrevistats, el tema de la vida de Gracia Imperio tindrà poc interès per al públic, molts dels qui la van conèixer són morts i els joves no saben ni qui era. La seva mort va ser un misteri i ho continua sent, els entrevistats en el documental amollen, sobre el cas i sobre moltes altres coses de l'època, com ara el mateix franquisme, opinions diverses, fins i tot divergents en algunes ocasions. Les dones, evidentment, ho tenien molt més magre, com els homosexuals declarats, tot i que aquella societat acceptava certs respirs com l'existència d'aquella revista viatgera, tutelada per censors surrealistes, que aplegava professionals modestos, grans treballadors tots ells i que escampaven espurnes d'alegria i pecat a l'abast per allà on anaven.

Jo tenia vint anys quan Gracia Imperio va morir, començava a escoltar Raimon i Serrat, i aquell món em devia semblar xaró, passat de rosca, folklòric, poc intel·lectual i ordinari. Ni tan sols no recordo que a casa en comentessin la mort, cosa que ben segur es devia esdevenir, doncs va tenir un cert ressò a la premsa ordinària i, és clar, a publicacions com ara El Caso, de la qual, diuen, s'ha perdut el fons, que ja és gros. Fins i tot el tipus de bellesa de la vedette, aquelles formes arrodonides i exuberants, aquells ulls foscos i aflamencats, aquells cabells negres i brillants, eren ja d'uns altres temps i més aviat volíem ser rosses, primetes i amb aparença anglosaxona, com la Gimpera. La bellesa també és molt i molt relativa, ben mirat.

14 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No la tengo presente. La persona que me suena con el nombre Imperio, es la "Argentina" . Pero seguro que sería famosa en su época, pero ya te digo, soy un despiste y no le recuerdo. salut

Oliva ha dit...

UN ESTRANYA ASSESINAT.....UN DIA D'AQUEST,M'INDINSARE,PINTA MOLT.. CARMEN BROTO.

Júlia ha dit...

Miquel, jo no l'havia vist, només als cartells i n'havia sentit a parlar, de fet quan va morir anava una mica 'de baixa'.

Júlia ha dit...

Oliva, un altre misteri, efectivament.

Francesc Puigcarbó ha dit...

No em sona de res el seu nom, recordo Alady, La Matimón i altres d'aquella época pero a ella no.

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta vedette no era fixa a la ciutat, actuava molt a València, on va morir, a Madrid... Potser per això no et sona tant. Matty Mont, Begoña Agüero, he, he.

Maria Rosa Duran ha dit...

Molt bé aquest repàs, Júlia. Jo no n'havia sentit parlar, de la Gracia Imperio, abans de veure'n la pel·lícula, tot i que el nom m'era un pèl familiar. Tinc curiositat per preguntar-ho als pares, si la coneixien, tot i que no crec que la veiessin mai actuar, perquè no eren d'anar al Paral·lel; però potser em podran dir la seva versió dels fets. En tot cas, a mi m'ha agradat molt veure-la. Com tu dius, és senzilleta, però molt interessant.

Anònim ha dit...

La carnalitat és com la terra, no acabem de saber per què ens atrau. Però d'alguna manera ens hi identifiquem: la nostra part d'éssers primaris ens hi lliga.

Marilyn, com tots els mites, és inabastable. Alimenta només fantasies.

Som això éssers de vida erràtica alimentada per la natura i els somnis, i el teu Paral·lel, Júlia, era el camí d'anada i tornada, com per a mi, habitant d'una terra, era un lloc on tot es confonia.

Júlia ha dit...

Maria Rosa, m'adono que molta gent no la recorda ja, possiblement perquè era una de les artistes de 'tournée' i no de les fixes per exemple, al Molino, i els seus èxits a l'Apolo ja són llunyans, tot un món aquell que caldria recuperar.

Júlia ha dit...

Enric, m'ha agradat retornar a aquell món, encara que fos amb l'excusa del documental, hi ha molts mons propers que ens caldria recuperar per entendre una mica coses de l'època que expliquen el present, per exemple com aquelles revistes itinerants d'èxit i aquelles vedettes, la majoria d'origen immigrant, i d'èxit creaven sentiments 'espanyolistes' inofensius i tendres.

Anònim ha dit...

Júlia, suposo (per la meva experiència) que, sobretot en els casos dels espectacles itinerants, que el propi nomadisme proporcionava aquest sentiment. Un espectacle estable no surt de l'escenari. Però els itinerants, siguin fires, circs o teatres, afegeixen a l'espectacle tota una càrrega personal i vital que transcendeix l'escena o l'entreteniment.

Eastriver ha dit...

M'agraden les cròniques dels temps, i de vegades un personatge que va tenir un cert paper en una època pot ser un efectiu fil conductor. No la coneixia, evidentment. Però conec la època, per referències i tot plegat encaixa molt bé. Interessasnt el reportatge, a mi el reportatge és darrerament el gènere audiovisual que més m'interessa.

Júlia ha dit...

Eastriver, de fet el documental és també un homenatge en certa manera al món de la revista i dels artistes, molts d'ells anònims o gairebé, que hi treballen o hi han treballat.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, i és molt interessant allò que expliquen els entrevistats sobre aquelles 'tournées' i les relacions que s'establien.