26.1.13

JAUME SALOM, TOTA UNA ÈPOCA


Fa uns dies em mirava per la televisió una entrevista amb el senyor Bozzo, el de Dagoll Dagom en la qual es comentava el tema del teatre televisat. En algun moment, en recordar-li al director que en d'altre temps la televisió oferia teatre amb freqüència i amb una audiència  important, va fer un comentari que em va semblar una mica despectiu sobre aquell tipus de teatre. Certament, era teatre fet amb molt pocs mitjans, com ho van ser quan van poder les Lletres catalanes, però l'oferta era variada i s'havien representat coses que poden sorprendre, considerant l'època, avantguardistes i clarament crítiques i compromeses, ni que fos en clau simbòlica. 

Gràcies a aquella programació vam conèixer molts autors antics i moderns. Él teatre va viure una revifalla en els anys seixanta i setanta, coincidint amb el declivi del cinema de barri. Havia escoltat molts penjaments sobre el cinema i sobre el fet que aquest havia malmès el teatre, però els teatres reconvertits en cinemes van tornar a ser teatres de forma inesperada fins que les coses, com s'acostuma a esdevenir cíclicament, van fer un nou tomb en favor de la televisió i d'altres mitjans de comunicació.

Llegeixo avui que ha mort Jaume Salom (1925-2012), metge i dramaturg de grans èxits qui, per cert,  va continuar en actiu pel que fa al tema teatral fins fa quatre dies. Salom és un d'aquests personatges que a Catalunya no sabem on ubicar, ho va escriure gairebé tot en castellà, no va viure sempre a Catalunya, i va triomfar comercialment a Espanya, Catalunya inclosa, cosa que no es perdona. Però sí que hi va néixer i que hi ha mort, al país, i va intentar escriure alguna cosa en català, en temps més amables, sense un gran ressò, tot s'ha de dir. També la seva obra va evolucionar vers una crítica més oberta a segons què i fins i tot va cultivar una mena de teatre històric o biogràfic recuperant personatges singulars, com ara el pare de Franco. Crec que la darrera cosa d'ell que deuen haver fet a Barcelona ha estat l'òpera sobre Dalí, amb música de Benguerel.

No sóc qui per parlar en profunditat dels valors d'una obra tan extensa i dilatada en el temps, en un temps de canvis i trasbalsos. Jo l'havia vist alguna vegada pel barri, aquest autor, crec que tenia amistat amb els amos d'una merceria ja desapareguda. Alt, elegant, amb el seu cabell blanc. Un senyor interessant, comentaven les mares. De la seva generació i en castellà, pel meu gust i m'imagino que pel  de la majoria que siguin una mica teatreros, el número u és i serà Buero Vallejo. Però el cert és que l'època va produir molt i tot força bo. Malgrat la censura i els condicionants diversos. Una vegada vaig escoltar el mateix Buero parlant de tot plegat i va insistir sobre el fet que en temps dolents es podien fer grans coses i que el tema de no fer  a causa de la censura era una mala excusa: no defiendo a la censura, defiendo al escritor, puntualitzava.

Precisament fa uns dies vaig trobar, en una pila de saldos, la versió en DVD de La casa de las Chivas, el gran èxit de Salom, que em vaig endur per causes sentimentals i nostàlgiques. Avui l'argument pot semblar una mica tronat, com el de La ferida lluminosa. Redempcions, penediments, capellans sacrificats, dones de vida pecadora. Però com li passa a aquesta obra de Sagarra té moltes virtuts teatrals, el text, la progressió dramàtica, els caràcters dels protagonistes, el context de la guerra civil en un moment en el qual era tot plegat una nebulosa del passat oblidat. Eren personatges amb els quals, en el teatre convencional, els grans actors s'hi podien lluir. En cinema el noi era el meu admirat Simón Andreu i en el teatre la vaig veure protagonitzada per un altre actor que sempre em va agradar molt, Carlos Ballesteros. La senyora de rompe y rasga van ser, respectivament, en un mitjà i l'altre Terele Pávez i Charo Soriano. Aquells actors feien creïble qualsevol situació delirant.

Salom té molta producció i va passar per moltes èpoques però La casa de las Chivas va fer tronar i ploure i va conformar cues llargues a l'exterior dels teatres on es representava, era una obra forta per al seu temps tot i que avui aquelles fortituds facin riure. Un altre èxit de l'autor, no tan esclatant, va ser La noche de los cien pájaros, que al cinema van protagonitzar Javier Escrivá i Carmen Sevilla. De Carmen Sevilla, avui malauradament malalta, el jovent en coneix una imatge una mica grotesca però va ser una actriu remarcable i molt bonica de jove i quan la van dirigir de forma adient va donar bons resultats, com a la inoblidable La venganza i fins i tot en aquesta versió de l'obra de Salom, fent d'esposa sacrificada i a punt de sacrificar, en un moment en el qual el divorci era pecat. Per casualitat acabo de veure que aquest paper, a Estudio 1, l'havia fet Rosa Maria Sardà.

El teatre no passa, diuen, bons moments, cosa discutible. Jo sóc poc amant d'aquests grans teatres fatxendes que han esdevingut piràmides dels poders públics, estatals, autonòmics, municipals i que costen d'omplir. M'agraden els teatres a l'antiga, com el Romea. Ja en queden pocs, d'aquests. M'agrada l'escenari davant de la gent, que dóna una sonoritat adient i un ambient especial. Però, vaja, comprenc que, com en tot, es vulguin fer provatures i innovacions. Sobre el tema del teatre i de la transició hi ha molts aspectes de lluites pel poder escènic i de reconversions cooperativistes en funcionarials, que no s'han explicat mai del tot bé, com recordava Joan de Sagarra fa uns dies, amb motiu de la mort d'Anna Lizaran. Una mica com tot allò del CEPEC i les escoles, vaja. Avui costa menys escriure i parlar sobre la guerra civil i el franquisme que sobre la transició, les seves responsabilitats i lo que pudo haber sido y no fue.

Moltes d'aquelles obres de Salom i de molts altres autors van passar pel Talia, des de fa quatre dècades un solar abandonat a causa de no sé quines lluites estranyes entre interessos foscos. Però el  teatre, d'una manera o d'una altra, sempre reviu i torna, no precisa d'estris ni de tecnicismes per ser bo. Un altre tema és que a la recerca de novetats i provatures s'oblidin del públic, aquells que el fan. Tot i que al públic, amb una promoció adequada se l'acaba portant on sigui, en el teatre de ficció i en el teatre de la vida real, que ja sabem que també és teatre en estat pur. En el fons, l'estructura dels Parlaments és plenament teatral. I l'habilitat dels polítics, fins i tot dels polítics que fan teatre alternatiu i suposadament innovador, consisteix sovint en fer creïbles arguments delirants, impossibles i passats de rosca. Plaudite.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No entenc el comentari despectiu de Bozzo, producte potser de la seva ignorància, JB.Priestley, Artur Miller, Alejandro Casona, Buero Vallejo, Jaime Salom i altres foren representats i molt dignament a TVE1, per cert que entre ells hi sortia sovint fent papers seriosos el recentment desaparegut Paco Moran.

Júlia ha dit...

Francesc, suposo que és més jove que nosaltres i no va viure els bons temps del teatre televisat però això no l'excusa de la ignorància, sent un home de teatre.

Precisament Bozzo era partidari de fer coses que estiguin bé filmades de forma adient per a la tele, en això li dono la raó, però no tot ha de ser 'musical'. De fet, l'intent que s'ha fet amb El retaule del flautista està prou bé però potser serà un bolet,com ho va ser La Rambla de les Floristes. El Dagoll Dagom també ha fet coses millors i coses pitjors.

Defensava, per exemple, les sèries, que a mi, tal i com han derivat, em semblen una gran bestiesa, la veritat, en general. Les de TV3, de les pitjors, i La Riera, infumable, però com que ens mirem tant el melic.

Morán havia fet papers dramàtics molt convincents però després es va 'apalancar' i es va dedicar a fer cosetes senzilles i comercials, potser també t'atipes de voler ser Laurence Olivier i no tenir rendiments adients ni èxits seriosos.

Això no és Gran Bretanya.

Anònim ha dit...

Salom des del punt de vista de la dramatúrgia és una continuació/evolució de Sagarra sense cap altre interès que documentar una època. Si alguna cosa fa la generació dels Benet i Jornet i companyia és trencar amb la moralina teatral del darrer Sagarra (el de "La 'parida' lluminosa") i els seus epígons.

Júlia ha dit...

La generació dels Benet i Jornet també té molts bunyols oportunistes i molta moralina, segons com es miri. Les coses no són tan simplistes. Per altra banda i personalment, considero Sagarra molt superior a Salom però també a Benet i Jornet.