5.1.13

MÀGIA, IL·LUSIÓ, PUBLICITAT I DESPROPÒSITS DE LA NIT DE REIS


Sorpresos en plena activitat, en èpoques pretèrites. 

Els magatzems enviaven retratistes al desert i tot.


Desfilades incombustibles.


Preus prohibitius sense euros ni crisis. I això que eren les joguines del Capitolio...





Realment ens podem prendre seriosament 

uns Reis vestits amb aquests modelets? 

Ni Lluís XIV va arribar a tals despropòsits.

Malgrat la molta il·lusió amb la qual vaig viure de petita aquesta nit i l'endemà, de jove no veia molt clara la necessitat de continuar amb aquesta tradició i amb la fabulació intergeneracional que se'n deriva. Però el fet és que quan tens criatures petites caus en el parany de les il·lusions eufòriques i incondicionals i recuperes aquells somnis que tot ho feien possible, un cop a l'any. Bé, tot no, ja que els meus Reis eren austers i sempre teníem la percepció del fet que els nens i nenes de casa bona es devien comportar millor, ja que rebien més joguines i de més qualitat. Aquest tema d'injustícia social era un dels que em feien més difícil empassar-me la bonica tradició, des d'un punt de vista crític, social i polític.

La il·lusió de la Nit de Reis és una il·lusió infantil tot i que jo diria que és gairebé més adulta que no pas infantil. Els intents de substitució moderna de la festa per la Nit de Nadal amb el Pare Noel, amb l'absurda excusa que així els nens i nenes tenen més temps per jugar amb allò que els han regalat, no han aconseguit res més que sumar esforços i aplegar Tio, Pare Noel i Reis en una disbauxa consumista ajudada pels temps de bonança econòmica.

Hi ha hagut alguns intents mal intencionats de treure del mapa la festa dels Reis, l'Epifania. Per sort encara dura i gaudeix d'èxit contrastat. Aquests dies ens visiten ja Reis i Patges, sobretot patges, que recullen les cartes amb les demandes dels infants. Sóc ja més tolerant, a causa de l'edat, amb això de la injustícia social en el repartiment d'obsequis reials, potser perquè en el meu entorn tampoc no resulta ja aquest desequilibri tan visible com en temps d'escassedats greus. 

No sé quina mena de mal gust va fer que el gran Gardel situés en l'inoblidable Noche de Reyes un cas de violència domèstica, un tema que sovinteja en els tangos i en d'altres cançons del passat. Encara m'esgarrifo quan l'escolto. 

Quan el misteri dels Reis és descobert pels infants les reaccions són molt diverses. Hi ha criatures que tenen un bon disgust, un trauma i d'altres, crec que la majoria, que han anat esbrinant la veritat a petites dosis, a escola o per observació directa, i que, per tant, ja s'ho veien a venir i anaven fent l'orni pensant que mentre la cosa funcionés calia seguir el ritual, aquests són els pràctics i amb això que en diuen intel·ligència emocional. En general m'he adonat a escola del fet que les nenes endevinen el tema abans però tenen una gran habilitat per a dissimular. En general, ep, hi ha casos de tot. De vegades els pares creuen, de bona fe, que els fills són molt innocents quan tu saps que no és pas així però tampoc no els vols malmetre la il·lusió. El meu fill m'ha explicat que en un moment determinat va adonar-se que la història dels Reis regaladors no era gaire lògica i va pensar que qui repartia els regals era l'Ajuntament, que ja és gros.

L'Ajuntament sí que té cura de la Cavalcada i alcaldes i regidors han tingut la temptació, el mateix que diferents figures conegudes i populars, d'assumir en alguna ocasió el paper reial. Fa anys els Reis tancaven el Festival de la Infància però ja feia anys que no era així i la desfilada s'acabava una mica en aigua de figues. Amb bon criteri, enguany la faran acabar amb una festeta sorollosa, pel meu gust una mica tardana si s'ha d'anar a dormir aviat per tal de facilitar la feina als monarques i el seu seguici. A Barcelona el Rei Negre sempre ha estat molt autèntic i no pas embetumat, com n'hi ha molts, cosa que si abans era tolerable enguany, un temps en el qual hi ha gent de tot arreu a tot arreu, no té cap mena d'explicació. 

La Cavalcada barcelonina, i m'imagino que la resta, ha patit modes i tendències, des de l'habillament dels Reis, de vegades excessiu i xaró, amb lamentables barbes i corones absurdes, fins a la substitució dels camells i elefants per estris mecànics. La desaparició del servei militar va fer desaparèixer tots aquells exèrcits de joves patges que animaven el conjunt, de grat o per força. De vegades tot plegat ha semblat més aviat una mena de circ de  nyigui-nyogui on no hi faltaven patges femenines amb minifaldilla i lleugeres de roba, per a gaudi dels senyors pares i avis, ni xanques, ni tota mena de coses estranyes, fins i tot publicitat pura i dura. El tema de llençar caramels encara dura, però els caramels són més petits i no fan pupa, és una pràctica poca-solta però del gust de molta gent.

El Rei Negre era el nostre preferit, de petits, l'exotisme és un grau. Després venia el Blanc, que ens semblava un bon jan, un jaio bonhomiós. Jo crec que Melcior és el Pare Noel vestit d'una altra manera, que vol allargar la seva pròpia il·lusió nadalenca. El Ros, jove i ben plantat, no han tingut mai tanta requesta. Gloria Fuertes va escriure una magnífica obreta on els Reis són Reines, Las Tres Reinas Magas, però la transformació no ha fet una una fortuna gaire reeixida, a tot estirar algun Rei mostrava trets femenins, en alguna Cavalcada. Els Reis continuen sent els Reis, a Catalunya sempre han estat D'Orient, fins que amb això de la Nit Bon i la Nit Vella es va començar a popularitzar això de Reis Mags. Hi ha una croada nostrada una mica absurda en contra de tot allò que fa tuf de castellanisme però aquests calcs de l'espanyol, de vegades de l'anglès, fan de bon empassar, pel que sembla.

Els Reis han estat utilitzats pel consum i les modes, pels grans magatzems i les marques, que han imposat joguines i creat tendències. La publicitat sobre joguines s'ha controlat una mica però sembla que els anuncis dirigits als infants no es poden retirar del tot del mapa. Sempre s'ha aconseguit, però, conservar forats imprevisibles i que enguany, segons he escoltat per la ràdio, encara es demanin Monopolis i Conectas és quelcom entranyable. El Monopoly és un joc curiós, que ensenya a especular, ha tingut els seus detractors, com també allò d'enfonsar els vaixells, que semblava violent i la versió original del qual era en paper i a escola, d'amagat, el mateix que El ahorcado, un altre nom espelusnant. Els intents educatius per tal de donar a aquests jocs i a aquests noms versions més d'acord amb la correcció política que ens amara no han reeixit del tot.

Tampoc no ens n'hem sortit gaire a l'hora d'unificar jocs i joguines per tal de no discriminar nens ni  nenes o en foragitar el bel·licisme ja que ni que sigui en versions galàctiques, sobreviu a tots els intents pedagògics ben intencionats. Les joguines, com la televisió, no han de ser pas educatives. Tampoc, com la tele, han de deixar de ser-ho, tot pot conviure, fins i tot el mal gust d'alguns estris de moda que envairan, ens agradi o no, les llars familiars. Joguines que eren horribles quan esdevenen antigues ens emocionen. En general els infants preguntats aquests dies en els programes de la tele no deien que demanessin, per exemple, llibres de contes, es veu que el llibre és ja tan barat i menystingut que no mereix un raconet seriós a les llistes de demandes. O potser és que ja resulta habitual tenir-ne i comprar-ne, no ho sé.

Cercava per les llibreries alguna versió seriosa i il·lustrada de Mujercitas per regalar i de moment no l'he trobat. Tampoc me n'he sortit en l'intent de cercar determinats vinils de música clàssica. Sempre ens quedarà internet. Un tema excitant d'aquests dies és cercar coses que no trobes o que costen de trobar, per tal de regalar sorpreses reals. Com que se suposa que m'agraden els llibres sempre me'n cau algun d'aquests que fan amb motiu de les festes nadalenques, de fotografies retrospectives barcelonines o amb vocació d'èxit editorial i novetat. Què hi farem. 

Els Reis tornaran, desfilaran i passaran. Com la vida i la felicitat, com tot al capdavall, ells són eterns però nosaltres som efímers, temporals. Bé, no sé si són tan eterns, de fet no van existir sempre ni a tot arreu i potser tampoc no existiran sempre ni a tot arreu. La infantesa sí que existirà, mentre el món bellugui, amb els seus somnis i el seu món personal, tan diferent del dels adults que ni tan sols el podem recordar com era sinó més aviat idealitzat i reconvertit en un eteri núvol imaginari i inexacte. I per aquest motiu i molts més, els adults mai no podran ser sincers del tot amb els infants. La sinceritat és un mite perillós i qüestionable. Les normes de comportament familiar, el mateix que les normes lingüístiques i les que siguin, han  d'existir per a poder-se transgredir quan calgui i faci falta.

15 comentaris:

Miquel ha dit...

Si, me acuerdo de alguna propaganda , siempre atraían ¡¡¡. Mañana si pasas, verás el dibujo de un paleta (que después fue quien fue y que hasta no hará unos 20 años se le ha empezado a valorar, y mucho). Pero murió como vivió, casi con lo puesto.

Olga Xirinacs ha dit...

Magistral exposició d'aquesta nit màgica, la que tanca les tres nits màgiques de les festes de Nadal. I més perquè sense perdre la lucidesa sinó tot el contrari, obres opcions als admiradors d'aquesta festa.
La vaig viure amb gran emoció perquè els pares ho feien possible. Ara és com si la festa m'hagués deixat de racó i jo encara n'esperés alguna cosa. Potser només el fet
de ser festa.
Que tinguis un anyt magnífic, Júlia.

Eastriver ha dit...

Com sempre, Júlia, els teus escrits donen per a molt. Per una banda, jo anava a veure els Reis al balcó del Capitolio, que feia aquella mena de torreta reial... allà es posava el paje, dit amb j castellana, i els nens els saludaven des de sota. No necessitavem ni que ens llancés caramels per tenir-nos embadalits.

Recordo, no obstant, poques cavalcades, que són un festival en el fons molt poc infantil: els nens no podiem veure res, el meu pare em va agafar a coll i des de les altures la única cosa que veia eren camions i camions, i jo pensava entusiasmat que el meu scalextric anava allà dintre. Com pots veure era un nen que amb poc en tenia prou. I donat que som com erem, segueixo sent de moooolt bon conformar.

Respecte al tema de la violència, sempre m'han semblat tonteries de pedagogs que se l'agafen amb paper de fumar, honestament. Jo sempre he jugat al ahorcado, al monopoly, a matar marcianets, als assasssinats del Cluedo, fins i tot vaig enganxar els primer jocs d'ordinador de matar marcianos i gossets, i llebres, matar tot el que fos viu, i et puc ben jurar que sóc fins i tot massa pacífic, sóc dels que poso l'altra galta. No, els jocs formen part d'una altra realitat, d0una altra esfera, afortunadament.

Que tinguis uns bons reis, Júlia, i que sempre puguis treure lucidesa de les coses comuns, com tens acostumat fer. Una abraçada especial.

Júlia ha dit...

Miquel, espero tus informaciones sobre ese paleta.

Júlia ha dit...

Olga, gràcies pel comentari, alguna cosa ens deixaran els Reis, encara. Una abraçada.

Júlia ha dit...

Eastriver, jo també creia que 'les meves joguines' anaven en les carrosses.

Sobre el rei que dius, era el del Sepu, a la Rambla, els Capitolio eren els del carrer Pelai, també dits 'Magatzems alemanys', es veu que els van canviar el nom quan els alemanys van perdre la guerra o això diu la llegenda urbana.

Recordo el meu germà, de petit, a coll del pare, mirant embadalit el rei del Sepu, el blanc, pels costats feien sortir bombolles de sabó i tot.

Sobre la violència en els jocs, en els contes o en les pelis, res a afegir, és així, una cosa és el món de l'imaginari i l'altra, la realitat.

Bons Reis!!!

Galderich ha dit...

Bons Reis ara que el "nostre" fins i tot és entrevistat per la tele...

Júlia ha dit...

Galderich, sense comentaris, a aquest quan li van dir que els Reis eren els pares ja la vam fer grossa, cada dia està més tonto, amb perdó, i mira que durant un temps passat fins i tot em queia bé, considerant el passat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

L'ÙNIC REI que ens queda als de la nostra edat, és el Borbó, i ja se'l poden confitar.
Ens queden però les cares de la mainada que són tot un poema.
Com deia el pare de Mafalda "Aquesta nit em sento terrorista de la felicitat"

Júlia ha dit...

Francesc, espero que t'hagi deixat moltes coses al balcó.

Júlia ha dit...

Malauradament el tema dels caramels, que vaig esmentar amb ironia, ja ha provocat una tragèdia aquest any.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Em sembla que d'aquesta nit màgica el que més ens agrada és fer de Reis i veure les cares plenes de llum dels infants... Això ens commou: aquesta llum genuïna, transparent.

Júlia ha dit...

És així Teresa, una nit molt especial.

Ramon ha dit...

Durant molts anys, sent jo petit, vaig tenir la sort de que la cavalcada passava pel meu carrer (Hospital). Els dos balcons del pis s'omplien amb els meus cosins i amics. La cavalcada era més modesta que les d'ara mateix però a pesar de disfresses i pintures exagerades, hi havien detalls molt autèntics, com ara la presència de camells, que ara han desaparegut del tot. Recordo l'emoció i nerviosisme que aquesta nit de reis ens provocava quan encara erem innocents. Tot i això, ara, amb els meus néts, en mig de l'aglomeració de gent en plena Via Laietana, l'espectacle de les carones de les criatures al pas de "ses majestats", és únic.

Júlia ha dit...

Ramon, quan vas amb nens petits tot ho veus d'una altra manera, efectivament.

Recordo que de petita uns coneguts de no sé quins veïns ens van convidar a veure la cavalcada des d'un principal impressionant del carrer de Ferran. Em va impressionar veure-la des d'allà.


Sempre m'han quedat ganes d'haver-hi anat de patge, de joveneta, he, he-