27.1.13

RAMBOVA I VALENTINO, UNA PARELLA DE CINE


Feia dies que per diferents motius no podia anar a la Filmoteca i ahir hi vaig fer una escapadeta. El preu, amb carnet de rebaixa, s'ha apujat un euro, ara en val tres, tampoc no és cap exageració.

Vaig anar a veure Monsieur Beaucaire, una pel·lícula que fins fa poc no sabia ni que existia. Pertany al cicle sobre fil i agulla, sobre moda i vestuari, un dels que hi ha programats actualment. Valentino, de vida breu i mogudeta, és avui un record o encara menys que això, una ombra per a cinèfils irredempts. Va morir l'any 1926, dos anys després d'aquesta pel·lícula muda i fascinant que en la seva època va ser, segons llegeixo, un fracàs.

Aleshores Valentino era la parella de Natalia Rambova, dissenyadora del vestuari i qui va reinventar Valentino. Rambova també va tenir una vida fascinant, era una dona intel·ligent i innovadora, avançada al seu temps, o potser és que aquells anys vint ja eren, en molts aspectes, fins i tot molt més avançats que els nostres tot i que van acabar en tragèdies a la dècada següent.

La pel·lícula, en l'intent de fer una recreació dels excessos estètics de l'època de Lluís XV, sembla que va feminitzar en excés aquell símbol eròtic que va ser l'actor, cosa que no va ser del gust de les seves seguidores. Però avui és una petita joia, tot i que les còpies existents no mostren la lluminositat que es percep en les fotografies. L'argument és el de menys, un noble díscol i amb afers amorosos, protegit de la Pompadour, ha d'emigrar a Anglaterra en enemistar-se amb aquesta dama i allà pren una altra personalitar fins que serà perdonat i es podrà casar amb una parenta del rei, pura i digna.

No hi ha moltes ocasions de contemplar aquestes relíquies tan interessants. L'interès pel cinema mut ha fet que actualment s'hagin fet alguns intents de recuperar-lo tot i que amb una visió estètica del present i no és el mateix, és una altra cosa, com ho és el blanc i negre d'avui. Tot sembla perdut i acaba tornant i es reinventa, en aquest món de mones. Valentino va morir de forma imprevista als trenta-un anys, era una criatura, tot i la vida moguda i complexa que havia tingut i en la qual encara hi ha misteris i llacunes.  Expliquen que algunes admiradores es van suïcidar en saber la notícia del seu traspàs, això sí que avui resultaria altament improbable, no veig cap xicot actor amb els suficient carisma com per provocar aquesta mena de drames personals i familiars.

Fins i tot per a la meva mare Valentino ja era el passat. Per la màgia del cinema ens en queden imatges vives que expliquen encara el perquè de la fascinació que exercia sobre la gent, fins i tot vestit de noble rococó. M'encanta la filmoteca.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Dius de la Rambova, però tinc la percepcio que moltes dones dins el món de l'art de sempre han estat avançades al seu temps.

Sícoris ha dit...

Tens raó, Júlia: tot i l'intent actual de recrear l'època dels anys 20 i del cinema mut, es nota una certa impostura i una mirada molt contemporània. A mi em va agradar molt "The artist", però reconec que, quan veus pel·lícules rodades en aquells anys, l'estètica és diferent i el blanc i negre també.

Quanta màgia es desprèn de les imatges del Valentino i la Rambova!

Eastriver ha dit...

Podem recuperar llibres antics, antiquíssims. Podem recuperar el que es pintava a l'Europa del segle XVI. És fàcil, cau a les teves mans un llibre, visites un museu determinat... Però el cinema segueix sent més difícil, tot i el munt de pelis que es van recuperar en l'època del dvd o ara per internet. I de vegades són còpies defectuoses. Per això tenen un paper fonamental les filmoteques.

El tango del Valentino m'ha deixat de pedra, quin tango més mal ballat, no? Però te l'encant de saber que ja llavors el cinema reinventava la realitat.

El Valentino sempre m'ha semblat un model d'home una mica intemporal. La intemporalitat és una virtut molt extranya i inhabitual. En canvi la ballarina de tangos havia de ser de principis de segle XX, no pot ser de cap altra època.

Júlia ha dit...

és possible, Francesc, n'hi ha molts exemples, però,com sol passar, són menys conegudes que els senyors.

Júlia ha dit...

Sícoris, és que crec que ha de ser així, és una mica com el Renaixement i l'Art grec i romà, es copia però més aviat es reinventa i recrea. O com en la moda en el vestir, s'assembla al passat però és el present.

Júlia ha dit...

Eastriver, no tot es recupera, molta cosa es perd, per això la visió del passat sempre és parcial. Estic d'acord, però, en que el cinema s'ha de veure al cinema, tot i que també es pot matisar aquesta afirmació.


No sé si està ben o mal ballat, en tot cas Valentino també era ballarí i va guanyar molts diners ballant, potser la filmació tampoc és exacta.

Valentino, tens raó, és intemporal, vestit de 'modern' passaria per modern. Es d'aquells actors 'estimats' per la càmera.

Júlia ha dit...

Puntualitzaré el que hem comentat abans, la pintura, per exemple, sovint la recuperem fora de context, en un altre indret, amb una altra il·luminació i plens de referències culturals que els d'abans no tenien o tenien diferents. Només cal pensar en com n'era de diferent una església romànica en el seu temps del que ens trobem ara. La visió cultural sempre és del present.

GLÒRIA ha dit...

Vist amb els ulls d'ara és un tango pèssimament ballat. És ben bé que el xicot era jove i maco. Rambova era l'amant d'un gangster. La sexualitat d'ell era dubtosa o molt clara com ara la de Garbo. Han canviat els temps i les mirades. Personalment prefereixo veure ballar a George Raft però hi ha gustos per tot. De totes formes no trobo estranya la teva fascinació.
El què he dit de Rambova i Valentino prové de Kennet Anger, del seu llibre Hollywood Babilonia i de la biografia de l'Emilio Fernández escrita per la seva filla.

Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, George Raft, poca broma, un altre dels grans.

Conec el llibre que menciones, fa anys el vaig llegir. El cinema d'aleshores era molt aventurer i arrauxat i aplegava aventurers de tota mena, la biografia de Valentino és breu i moguda i crec que hi havia molta bisexualitat o sexualitat desacomplexada en aquells ambients. Segurament com en molts d'altres però en el cas d'aquests personatges ha estat més conegut.

La mort prematura també contribueix a mitificar.

Fos el que fos la Rambova crec que mereix una reivindicació en molts aspectes,més enllà d'haver estat la dona de Valentino, cosa que sembla que l'empipava força. Per cert, fins i tot va tenir una amant espanyol feixista i de casa bona. Una biografia mogudeta, evidentment.

Júlia ha dit...

'un', no 'una', un aristòcrata amb qui a viure un temps a Mallorca.

Enric H. March ha dit...

La Filmoteca és tot un luxe! Recuperar pel·lícules com aquestes i poder-les veure en pantalla gran, al caliu d'una sala i a bon preu és una sort.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, i des que me l'han posat a prop de casa estic molt contenta, la veritat.