17.1.13

SALVADOR ESPRIU, CENTENARIS I CULTURETA







Ja tenim aquí l'Any Espriu. Podem oblidar els autors centenariats el 1912 i deixar que s'exhaureixin les reedicions d'Incerta glòria, en el tema dels centenaris sempre hi ha primers actors i secundaris, com a tot arreu. La popularitat a tots nivells d'Espriu, en la seva època  de més reconeixements, que va coincidir amb la meva joventut, em sorprèn més ara que aleshores. Molts factors van contribuir a fer-ne una difusió exhaustiva. Des de les elits més prestigioses i des dels mandarinatges acadèmics més restringits fins a la parròquia del barri es llegia, comentava, recitava i representava. Crec que la majoria de gent normaleta sabia qui era, l'hagués o no llegit. 

Aquestes fames indiscutibles creen reticències, hi havia aleshores molts altres bons escriptors sense tanta sortida mediàtica que ironitzaven sobre el tema, però sempre de forma discreta, per a iniciats, com es fan les coses pels nostres verals. Aquests dies, amb motiu de la mort inesperada d'Anna Lizaran he sentit i llegit manifestos hiperbòlics per part de tota mena de gent etiquetant-la també de la millor. Les morts imprevistes i prematures generen incondicionalitats, ho admeto. De la seva generació hi ha unes quantes grans actrius tan bones com ella, i m'ha semblat injust tanta exageració obituària però sempre hem de tenir un Espriu, una Xirgu, un Guardiola... Sacralitzem i després oblidem, quan cal i toca, no se sap ben bé el perquè.

Espriu, que podia haver estat fins i tot el nostre primer Nobel, després de mort, no va triomfar. Va mantenir un prestigi llunyà i, com sol passar, es va parlar sovint de la seva sobrevaloració. Com que els temes culturals són com la borsa, pugen i baixen, no entraré en qualitats poètiques, sempre manipulables, subtils i poc concretes. No podem evitar haver estat influenciats per l'època d'Espriu, per les seves paraules, el vam llegir, el vam escoltar al teatre, al cinema. Aquelles obres, després, han estat poc representades a lo grande llevat del magnífic muntatge de Ronda de mort a Sinera, del 2002, fet per Ricard Salvat. La pel·lícula Laia, no del tot rodona però interessant, costa de trobar i de veure, pagaria la pena que els bons intents de cinema català es trobessin a l'abast en alguna llibreria oficial o centre comercial. No sé pas si es vendrien, ep.

Espriu, home d'una gran cultura, capaç de separar el gra de la palla i l'espanyolisme ranci de la cultura hispànica seriosa, va fer un pecat que no es vol recordar gaire, en unes declaracions en una revista del  PSUC es va manifestar a favor de la cooficialitat del català i el castellà. Això li va comportar una caricatura literària estripada, una gracieta del senyor Monzó, i també una defensa honesta i seriosa de Montserrat Roig, a la revista Arreu. És clar, com que som en els països que som, aquelles opinions van donar peixet al centralisme desbocat, Espriu ja començava a ser també un valor espanyol per a segons qui. L'escriptor crec que va intentar mantenir una distància important amb els intents d'abducció oficialista espanyola, aquestes coses es paguen cares a casa nostra, que ja va passar amb Sagarra en èpoques més difícils. Aquí no hi ha matisos, o ets dels uns o ets dels altres.

Espero que ningú tingui el mal gust d'afirmar que avui Espriu pensaria o diria allò o això, no es poden saber, aquesta mena de coses. Els centenaris passen i els poetes, de vegades, es mantenen, es recuperen, es rellegeixen. També es bescanten, literàriament parlant, com passa en determinats àmbits amb Martí i Pol, actualment. M'he adonat que quan algú arriba a ser popular els elitistes s'afanyen a desmarcar-se'n, a les minories sempre, vaja. Passa una mica com amb els mobles d'Ikea, que al principi eren originals, alegres i assequibles i avui són la imatge de cert xaronisme modernet amb pocs recursos. 

Espero llegir aviat la biografia que ha escrit Agustí Pons sobre el poeta. Diuen que pot ser polèmica però les polèmiques sobre aquests temes acostumen a raure en un àmbit tan restringit que no són ni polèmiques. Els actes oficials previstos, en general, em fan una mica de repelús però no dic pas que no acabi per deixar-me caure per algun d'ells. Els escriptors no generen turisme ni calerons, com els pintors o els arquitectes, dels quals, després dels centenaris, en queda el museu, la visita comentada, la venda d'això que en diuen marxandising. Què hi farem, potser ha de ser així i millor que sigui així. En tot cas, en Espriu s'hi estan esmerçant força més esforços que en d'altres homenatjats anterios, em sembla. Tampoc no és res d'estrany, més enllà del poeta enyorem uns anys setanta sovint mitificats, el PSUC, les il·lusions, les publicacions efímeres i nombroses, l'entusiasme, potser tot plegat augmentat i acolorit amb aquestes ulleres que el pas del temps ens amolla sense manies ni filtres acurats.


17 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"...enyorem uns anys setanta sovint mitificats, el PSUC, les il·lusions, les publicacions efímeres i nombroses, l'entusiasme, potser tot plegat augmentat i acolorit amb aquestes ulleres que el pas del temps ens amolla sense manies ni filtres acurats..." Amb tu. Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

tenia fila de comptable, o de passant com es deia abans, però és dels poetes reconeguts, mentre molts (Vinyoli n'ès un) estàn més oblidats

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
miquel ha dit...

Segurament, segurament, Júlia. La pregunta que em faig és quants lectors nous, tindrà Espriu i per què. Tampoc no és una pregunta que vagi enlloc, esclar.

GLÒRIA ha dit...

Jo m'aturo en els poemes magnífics, alguns molt críptics, que em varenh emocionar els anys 70. Probablement mantindria que el natural seria la co-oficialitat català-castellà. Qui faltaria al respecte a tanta gent que viu aquí i parla castellà sense anar contra el català?
El veig un gran poeta, un intelectual profund i em pregunto si la seva biografia-els sentiments-passava d'això.
Més llegit o menys sempre el sento a l'ombra totèmic i gran. Martí i Pol era més fàcil de llegir i també més obert de caràcter. Espriu és la columna central de la nostra poesia moderna.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Miquel, bon dia i bona festa major del barri!

Júlia ha dit...

Francesc, sembla que encara pesa allò que comentava Calders, els prestatges són petits i només n'hi cap un. Cosa que no vol dir que el del prestatge no ho mereixi.

Júlia ha dit...

Miquel, tindrà els estudiants als quals els facin llegir Espriu de forma obligatòria, em temo.

Júlia ha dit...

Glòria, Espriu va mantenir una distància personal important i per això, deien en el meu temps, no va assolir, potser ni ell mateix ho volia, el lideratge cultural de Riba, en la seva època, en sabem poc, d'ell, en general. Espriu pot agradar més o menys, en això dels gustos no hi entraré, però no se li pot negar el pes específic en el conjunt de la nostra cultura ni la representació simbòlica que va assolir en determinada època, potser sense voler-ho i tot.

Puigmalet ha dit...

Hi ha alguns casos d'escriptors que generen turisme i calerons. Joyce a Dublín, per exemple. No sé si serà el cas d'Espriu enguany a Arenys...

Júlia ha dit...

Puigmalent, em temo que ni l'escriptor nostrat amb més devocions no generarà molts calerons ni un turisme excessiu, donar vida o sobresou a quatre monitors i gràcies, res semblant a les visites a la Pedrera, la Sagrada Familia, la Casa Batlló, el Museu Dalí i la resta...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Jo també tinc ganes de llegir la biografia d'Espriu a càrrec d'Agustí Pons, m'inspira molta confiança.

Júlia ha dit...

Teresa, m'agrada molt l'estil de l'Agustí Pons i també, suposo, hi deu pesar el fet que és 'de la meva quinta'.

Montserrat Sala ha dit...

Fa dies que t'ho volia dir. Et llegeisso sovint i m'agraden els teus posts. motes vegades no comnento perque jo no estic pas a la teua alçada, ni de cultura ni de literatura. I em sap grèu. Però la vida es injusta moltes vegades, i cal accepar el paper qeu t'ha donat,en aquesta comèdia de la vida.
però no ere pas per aquí que jo volia anar. Jo volia senyalar la gran cualitat dels teus titols. son un model de sintetització, tots del primer al últim. Si et tinguès que puntuar del 1 al 10, et donaria directamet la màxima nota. L'Espriu es veritat que va tenir una relliscada,peró jo crec qeu no va caure mai de la seua peana.
Salut i força salut.

Júlia ha dit...

Montserrat, pots comentar el que et sembli, és clar que estàs a l'alçada meva i de la gent que entra per aquí, jo també sóc molt autodidacta en molts temes.

Gràcies per la puntuació.

Sobre Espriu, no crec que fos una relliscada, ell pensava així i tenia els seus motius, una cosa és la cultura hispànica, immensa i molt valuosa, que hem compartit, i l'altra l'espanyolisme ranci i determinats governants ignorants i curts de mires.

Anònim ha dit...

Ja sabem com funciona el món de la cultura que, no ens enganyem, és un mercat com qualsevol altre en que, a més de valors intel·lectuals, s'hi barregen ideologies i sentiments.

Al final sempre ens queda la seva obra, que no és tan visible com la dels arquitectes que tu esmentes. I encara que a les llibreries, a les escoles o en els homenatges la presència no no vagi acompanyada a la qualitat, els qui em fem un ús més enllà del consum ràpid i mediatitzat sabem on anar-los a buscar.

Espriu no és un autor fàcil. Era un home molt culte i la seva obra té molts ressons que s'escapen al públic consumidor. I ja posats, tant que es parla de l'Espriu poeta, a mi m'interessa i m'agrada molt més el narrador.

Dels homenatges i les exposicions que es faran, m'interessa la de la càbala i el món jueu que es farà a Girona.

Ah, i per descomptat, i tant que enyorem les il·lusions: les pròpies i les alienes!

Júlia ha dit...

Enric, jo crec que Espriu és una mena de 'tot' i la poesia no es pot separar de l'obra narrativa, aquests ressons, -la simbologia, les referències-, que dius es troben en tot el conjunt, vaja, és la meva opinió.

Espriu té, a causa de la gran cultura que esmentes, molts nivells de lectura però també té la màgia poètica dels privilegiats que fa que la seva obra impressioni d'entrada malgrat que no arribis a 'entendre-la', passa amb d'altres arts no literaris, també. Crec que això explica que algú tan críptic en ocasions -no sempre- arribés a ser tan popular, és clar que va tenir ressò mediàtic, evidentment, però penso que no només hi té a veure aquest factor, en tot plegat.