23.1.13

TENDÈNCIES LECTORES I 'PAPANATERIA' NOSTRADA




Explica la llegenda i potser fins i tot sigui veritat que Carles Riba, en comentar-li Unamuno que no calia amoinar-se tant pel català ja que al llarg del temps parlaríem i escriuríem en anglès aquest li va dir que nosaltres, els catalans passaríem directament a l'anglès. 

Ja comença a ser una mica així i mentre els normatius dogmàtics condemnen el sacatapus a les tenebres exteriors i et miren amb un gest de menyspreu elitista quan amolles castellanismes que has escoltat des del bressol, com ara recader o papanates, en el tema de l'anglès és ben fàcil fer passar bou per bèstia grossa.

Cada dia en surt una de nova, de parauleta. Ara està de moda això del llibre -o book- crossower, que es veu que és un llibre de llegir distret, intergeneracional, que agrada a tothom i es pot vendre a tothom. Quin món de mones. Després d'haver-nos compartimentat la producció literària en mil prestatgets segons l'any que vas néixer, ara tornarem a fer la unificació. Com en política, hi ha èpoques de separació i èpoques de unificació. El pitjor és que les separacions i unificacions, que no són bones i dolents, resulten oportunistes i malgirbades, en general.

Quan teníem pocs llibres els infants, en públic o d'amagat, ens ho llegíem tot i els pares llegidors també es distreien amb els nostre llibres suposadament juvenils. Els privilegiats de casa bona que tenien biblioteques a casa i una mica de curiositat s'ho llegien tot des de la primera adolescència. Jo, que no estava en aquest cas, em vaig arribar a empassar Óscar y Amanda, per exemple, que és un dels llibres  més antics que tinc i crec que era de la meva besàvia la qual l'havia aconseguit a base de col·leccionables d'alguna revista enquadernats com cal.  Fins i tot em llegia els missals, en època de sequera llibresca adolescent.

Quan la meva filla anava a escola, en els temps enyorats de l'EGB, llegia molts llibres de Maria Gripe, que a mi també m'agradaven molt, ara m'he adonat que ja practicàvem el crossover, doncs. Hi ha llibres per a tots els moments i circumstàncies i també llibres obligatoris, cosa que en els primers nivells em sembla horrible, una altra cosa és quan s'estudia el batxillerat més intel·lectual, és clar, tot i que jo retornaria a les antologies bones. Això dels llibres obligatoris va servir per a què molts escriptors amb relacions als grans centres d'ensenyament mitjà fessin l'agost imposant els seus o el dels seus amics, no sé si encara passa. Bé, això de l'agost és hiperbòlic, una ajudeta i encara per a arrodonir el sou educatiu mentre no et contractin per tertúlies i t'alliberis.

A escola els nois i noies es queixaven de les vuitanta pàgines d'aquests llibres escolars, molts dels quals amb una dosi de moralina o patriotisme o valors vigents, però s'empassaven, els més grans, fa anys, tot allò que sortia d'Stephen King, encara que arribessin a mil fulls i més, un autor crossover allà on n'hi hagi. Redescobrir la sopa d'all, o la sopa de lletres, és una constant que comproves científicament amb els anys, encara que la sopa s'hagi de dir ara garlic's soup with bread.  En el fons, tot és negoci. Pel que fa a la literatura, n'hi ha per a tots els gustos, bona, dolenta, dolentíssima, normaleta, oportunista i de moda, el temps, que diuen que és un bon crític, cosa que ja no goso afirmar amb contundència, sembla que posa les coses a lloc. Les coses -i els llibres- que sobreviuen, és clar. I encara sacralitzem la lectura, així, en general!

16 comentaris:

Galderich ha dit...

A vegades estic per fer una croada contra anglicismes... ho trobo tant provincià!

I el curiós és que et diuen que la paraula anglesa està plena de matisos... i la nostra llengua no?

En fi, un altre apunt encertat on a partir d'un anglicisme acabes repassant el món literari...

Enric H. March ha dit...

Abans teníem poca cosa amb què distreure'ns; ara tot és ple de distraccions.

La manca de lectura a casa, a l'escola, arreu, ens ha empobrit. No per la lectura en sí, sinó perquè s'ha apagat la veu, el relat com a eina que conforma el nostre pensament.

I a l'escola els fan llegir unes coses...

Salvador Macip ha dit...

És el que dius, una etiqueta més. Crossover n'hi ha hagut tota la vida, digues-li com vulguis. La veritat és que és un tipus de llibre clau per al pas de lector adolescent a adult. Verne, Wells, Poe, Tolkien o Lovecraft encara funcionen avui en dia.

Miquel ha dit...

Amb Galderich...si senyor...salut

pons007 ha dit...

Sens dubte la lectura obligatoria de les escoles es el millor mètode per acabar odiant els llibres

Ofelia ha dit...

Als meus 12 anys, molt abans que entrés una tele a casa, la fam de lletra impresa em va fer llegir "La montaña mágica" de T.Mann.... encara estic traumatitzada! Per sort també entrava La Cua de Palla i els llibres d'Enid Blyton.
Ja de grandeta, a la feina (una blblioteca) un usuari em va estar alliçonant sobre l'exactitud del terme "keyword" en front del casolà "descriptor"

Ana ha dit...

Quina gràcia m'ha fet llegir això dels missals!
A casa dels meus avis -tant els paterns com els materns-, al poble, hi ha havia unes arques (no sé si es diuen així en català)petites plenes de llibres d'església, missals, vides de sant... Jo me'ls mirava i llegia algunes coses a l'estiu!!!!

Júlia ha dit...

Galderich, és que hi ha un ús i abús, ni hem d'arribar a l'espanyolisme tronat de postguerra que tot ho volia en castellà ni a aquest excés postmodern però, és clar, aleshores l'invent no semblaria 'nou' ni original.

Júlia ha dit...

Enric, jo no crec que es llegeixi menys, més aviat el contrari, el que passa és que hi ha un excés de tot i costa destriar. A escola es fan llegir coses que sovint els mestres no han llegit o no han llegit a fons, hi ha moltes pressions, i també el relat oral ha anat de baixa, i el costum d'escoltar.

Abans és que si no es llegia no hi havia res més, es llegien coses baratetes, com aquelles novel·les que es canviaven a poc preu però constato que fins i tot els antics 'Lecturas' portaven molts relats d'autors i autores remarcables i que els tebeos tenien 'molta lletra'.

Cada època té les seves servituds i les seves grandeses, intento, tot i que sovint és inevitable, no entrar en allò de què abans tot era millor, també depèn de per a qui, potser empobrida i tot avui la cultura o com en vulguem dir és més democràtica i abastable, els llibres que realment tenen un pes es troben gairebé regalats, un altre tema és que es llegeixin com caldria.

Tampoc no vull sacralitzar la lectura, és un mitjà més, avui. Abans era pràcticament l'únic.

Júlia ha dit...

Salvador, jo el que crec és que hi ha un excés d'etiquetatge per edats, fins i tot a biblioteques i llibreries. Molts adults no anem a cercar llibres als prestatges suposadament 'juvenils'. Els autors també hi tenen una certa culpa, el llibre juvenil té un mercat sovint més abastable i segur. Pel que fa al llibre infantil està fins i tot classificat de dos anys en dos anys, a les llibreries. Una vegada vaig sentir una mare a Abacus insistint a la seva nena per tal que agafés un llibre del prestatge de la seva 'edat'.

Verne no era un autor juvenil, ni Dumas, ni Alcott, fins que el van etiquetar escolarment parlant. També s'ha produït un llibre juvenil amb una certa moralina, sense violència ni sexe i amb vuitanta pàgines com a màxim. La realitat lectora de la franja juvenil, molt diversa, fa que això sembli surrealista, de vegades.

Júlia ha dit...

Miquel, res a afegir.

Júlia ha dit...

Pons, no sempre, però sí moltes vegades. L'escola hauria de revisar molts plantejaments, però hauria de ser de baix a dalt i no a l'inrevés, com se sol fer.

Júlia ha dit...

Ofelia, jo de joveneta llegia tot el que arreplegava i també vaig tenir traumes d'aquesta mena, però val més això que no pas llegir tan sols coses educatives, des de Folch i Torras a Oriol Vergés. Cada cosa té el seu moment però penso que no s'ha de prohibir, tan sols orientar.

Júlia ha dit...

Ana, tinc una bona col·lecció de missals heretats que em sap greu vendre o llençar, alguns són de mitjans del XIX i tot. El que em fa angúnia és comprovar com rentaven el 'coco' a la gent, sobretot a les dones, amb aquella literatura tot i que crec que aquells que els escrivien també tenien problemes, llegint aquestes coses s'entenen molt més llibres com 'La Regenta' o 'Tormento'.

Les vides de sants també m'agradaven molt, tenien morbo i tortures, en tinc un d'entranyable, molt antic, també d'avantpassades 'Leyendas y tradiciones'. Tota una època. Cal dir que els llibres 'polítics' com alguna cosa de Kropotkin que tenia el meu avi també rumbegen, en la seva pròpia ideologia, un llenguatge semblantment retòric i contundent, temible.

Ja era la vida prou trista com per haver d'anar-te penedint de pecats imaginaris i constatar que vivies en una vall de llàgrimes, la veritat.

Sort que també llegien els Álvarez Quintero y alguna cosa divertida.

Miquel ha dit...

No estoy preparado. Acabo de leer y de comprender. Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per fer-ho bé tots els anglicismes s'haurien de traduïr, pero fa fe fi dir 'coach' i expressions d'aquestes, i al món de los motos o els cotxes de F1 des de la pole positión, al paddock, els que vulguis i més.