21.2.13

CARNAVALS PEDAGÒGICS RETROSPECTIUS



Ja fa molts anys, a tocar dels noranta, va haver-hi un gran nombre de tancaments d'unitats escolars i d'escoles senceres, tant a l'escola pública com a la concertada, a causa d'una baixa molt important de la natalitat. L'Hospitalet de Llobregat va ser un dels llocs més afectats per aquells tancaments que no per esperats van resultar més imprevistos. Es van perdre tres quartes parts de places escolars. Com sempre he vist fer, es va actuar de forma improvisada, a rampells. Els de dalt, els polítics (de diferents partits, en un lloc manaven els uns, en un altre, els altres i els de més enllà), se'ns van rifar i la cosa es va esdevenir de forma gradual i progressiva, fet que va propiciar allò de divide et impera. En perspectiva no crec, ni tan sols, que el tema de la divisió fos premeditat, es va actuar de forma erràtica, donant solucions diferents a cada centre. De vegades sobrevalorem el maquiavelisme del poder i tot.

El pitjor va ser constatar la poca solidaritat de les bases professionals, dels mestres normalets. En general tothom va anar defensant la seva escola i la seva plaça, si als mestres se'ls recol·locava a l'escola del costat els del costat es queixaven, pel fet que hi anava gent amb més antiguitat, coses així. Misèries. Algunes escoles es van dedicar a fer projectes pedagògics a bombo i plateret doncs hi havia la percepció, errònia, que els tancaments tindrien en compte l'esforç fet a cada escola i la seva trajectòria.

Els sindicats també van fer la puta i la ramoneta, amb perdó, i ens van donar explicacions que després es van mostrar com a mentides o mitges veritats. Es va fer alguna escola de disseny que ja no feia falta i que va contribuir al tancament de les del barri que tenien més solera i experiència. A la mateixa escola les relacions entre companys es van degradar i tothom va mirar per ell, com sol passar. I això que ningú no perdia sou ni feina, en tot cas podia ser que retornés temporalment a la provisionalitat fins a tornar a tenir escola.

També eren els anys de la gran reforma que ja se sap -més o menys- com ha anat. En perspectiva crec, encara, que l'EGB va donar molts millors resultats que el pas a secundària als dotze anys. Quan va començar el tema de la reforma que ens havia de fer anar tan bé i acabar amb el fracàs escolar o com en vulguin dir, jo que aleshores era Cap d'Estudis, experiència que em va donar molts maldecaps en aquells temps de canvi,  em vaig entretenir en enviar unes reflexions sobre les seves mancances, a la conselleria. Em van respondre amablement i em van donar una cita amb una senyora del departament que em va rebre i amb qui vaig dialogar una estona. De fet, ella em volia convèncer de les virtuts indiscutibles dels canvis tot i que va haver d'admetre també que quan el que es feia als centres pilots es fes a tot arreu potser no hi hauria calerons suficients. O sigui, ella es va quedar amb el seu discurs i jo amb el meu. Avui els qui manen sovint fan com si t'escoltessin però no estan gens disposats a prendre's seriosament les teves protestes o aportacions. No vull entrar en el tema dels cursos pro-reforma que se'ns van fer, una pèrdua de temps com tants altres que he fet, patit i fins i tot impartit. Un mestre amic deia que ell en lloc d'allò poètic de me sé todos los cuentos escriuria me sé todos los cursos. 

A una part del professorat se li va oferir el caramel de  passar a la secundària obligatòria i com que, en general, hi havia i hi ha encara la percepció que ets més important quan més grans són els alumnes, molts mestres, molts homes sobretot, van passar als instituts, amb resultats diversos a l'hora d'integrar-se en aquell món. De fet es guanyava una miqueta més i es feien menys hores lectives, al menys aleshores. Em temo que encara passa el mateix. Tot allò antic,  de demanar el cos únic d'ensenyants, ja ha passat a la història dels miratges i ningú no se'n recorda.

Com que tot plegat va tenir respostes tan diverses es fa difícil recordar amb precisió i detalls aquella època lamentable. Cada persona afectada segurament que devia viure una història diferent. Evidentment la premsa no es va fer ressò de les nostres penes, avui tanquen un aula que no fa falta i surt tothom a la tele i tot es culpa de les retallades. En aquella època s'havia iniciat la immersió i també va córrer la brama que les escoles que ja l'havien iniciat es prioritzarien però tampoc no va ser així. Gent del poder, de la conselleria, ens va assegurar que era impossible obrir aules de tres anys, cosa que, com es sabut, es va fer al cap de poc temps de forma general, en adonar-se del gran nombre de mestres que podien quedar surant sense destí durant molt de temps.

Se'ns va oferir fer noves especialitats, a la pràctica aquestes quedaven reduïdes a educació infantil o educació especial, per a la d'anglès o la de música feien falta coneixements previs que no tothom tenia. Vaig fer la d'educació especial a la UOC, molta teoria i molt poca pràctica, com en tot el que frega el món educatiu. En aquella època molta gent perdia també la feina i es trobava a l'atur i nosaltres, els funcionaris, de moment tenim encara el gran privilegi de la seguretat, sovint poc valorat per nosaltres mateixos.

Els dels poders polítics van actuar de forma molt criticable però les bases encara pitjor. Una unió sòlida no hauria permès segons què. Les escoles perdudes del tot ja no es recuperaran, es van reconvertir en centres de secundària, d'idiomes, de música. La memòria dels pobres es molt fràgil, les seves cases, les seves escoles, s'esmicolen sense contemplacions quan cal, no tenen valor pedagògic ni arquitectònic, ni res. Així es conforma un nou paisatge resistent, petit burgès, irreal. A la meva escola, on va costar molt que es fessin arranjaments diversos a causa de les deficiències de construcció i per tal d'adaptar-la als infants més petits, es va desfer tot altra vegada per adaptar-la a escola d'idiomes i durant un temps decadent vam compartir les darreres aules d'EGB amb la gent gran de l'escola futura. He vist fer moltes despeses absurdes i llençar molts dinerons en obres inútils o que es podien evitar. 

L'únic bo de tot plegat  va ser que durant els últims anys de vida de la meva escola vaig tenir a tercer, quart i cinquè, el mateix grup d'alumnes, i era un grup excel·lent de quinze nens i nenes, un dels millors que he tingut mai. Si n'hi havia tan pocs no era a causa de cap decisió pedagògica dels manaies sinó perquè els pares i mares del barri ja anaven portant les criatures a l'única escola que va subsistir, en aquell indret. Ells van tenir sort i jo també. 

La vida real està feta de moltes històries individuals, poc o gens conegudes. La gent normaleta no acostuma a escriure les seves memòries i si les escriu és difícil que les publiqui a no ser que expliquin fets molt significatius relacionats amb guerres i desgràcies. Per això la història real del món encara està per explicar.


(...) el relato científico-pragmático de la historia no dice nada acerca de esta diferencia de intensidad en los sucesos históricos. Quien desee saber algo al respecto ha de leer biografías, y no precisamente las de los hombres de Estado, sino las de individuos desconocidos, mucho más escasas. En ellas comprobará cómo un «acontecimiento histórico» pasa de largo ante la vida privada, es decir, la verdadera, como una nube sobre un lago; nada se inmuta, sólo se refleja una imagen fugaz. El otro tipo de acontecimiento hace saltar las aguas como un temporal acompañado de tormenta; apenas es posible reconocer el lago. El tercer acontecimiento tal vez consista en la desecación de todos los lagos. Creo que la historia se interpreta mal si se olvida esta dimensión (lo cual ocurre casi siempre) (...)

7 comentaris:

Miquel ha dit...

"...La vida real està feta de moltes històries individuals, poc o gens conegudes. La gent normaleta no acostuma a escriure les seves memòries i si les escriu és difícil que les publiqui a no ser que expliquin fets molt significatius relacionats amb guerres i desgràcies. Per això la història real del món encara està per explicar...."

Aquesta és la gran veritat...salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Com sempre, una exposició molt acurada d'un tema que coneixes bé, de primera mà: l'ensenyament i els seus problemes.
Hauries de recollir aquests relats...

Enric H. March ha dit...

Poca cosa puc dir. Tu ho coneixes bé perquè has viscut els canvis i la manca de continuïtat dels sistemes educatius. Jo he arribat a la docència ja de gran i mai he tingut alumnes més petits de 16 anys. Sé com m'arriben i sé, per experiència vital, que els mals vénen de la destrucció del teixit educatiu que implicava mestres i famílies (sense trepitjar-se mútuament). A uns, no se'ls ha deixat fer la seva feina; els altres, han deixat de fer-la.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Miquel

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa, tens raó he d'ordenar aquests materials, al menys.

Júlia ha dit...

Enric, no creguis que abans les coses eren millors, més aviat al contrari, les famílies de la meva infantesa no tenien temps, hi havia moltes altres prioritats materials, al menys en el meu mitjà i també després, a moltes escoles de barri on vaig treballar.

En això he d'agrair la veu d'un jesuïta molt implicat en el tema dels esplais que ja fa anys, davant de les protestes de monitors i educadors sobre les famílies va raonar que nosaltres hem de deixar una mica de banda aquestes circumstàncies i fer el que es pugui amb els infants i joves, que són la nostra responsabilitat, de vegades tot plegat també és una excusa de mal pagador.

Aquest teixit educatiu crec que és un miratge i depèn de per on et bellugues, he vist de tot en tants anys de vida professional.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Molt i molt interessant.