12.2.13

CONDICIONANTS LITERARIS D'ESTAR PER CASA

Enllaço una mica amb l'entrada d'ahir, pel que fa referència a les llibreries de culte. Jo crec que una cosa és la llibreria i l'altre, el llibreter o llibretera, per molt de culte que sigui, al qual segons com se'l concedeix una mena de criteri excepcional pel que fa a llibres i lectures.

Els llibreters et poden orientar sobre novetats publicades, però quan entren en matèria qualitativa són tan poc de refiar com qualsevol altra persona, inclosos els qui escriuen sobre el tema als diaris i revistes o fins i tot els professors especialitzats.

En el tema de la lectura hi compta molt, con en tot, la moda. Tan sols el temps, i encara, pot destriar el gra de la palla. És estrany, però l'augment de la cultura convencional i l'alfabetització massiva no ha estès, en general, una gran llibertat de criteri. Crec que en el fons tenim una tendència molt humana a voler llegir el que llegeix tothom.

Això no es manifesta tan sols en la literatura. El turisme actual és un bon exemple de com la gent que pot viatjar, en general i amb honorables excepcions, vol anar on va tothom i veure el que han vist els altres. Això té una explicació ja que també ens agrada compartir i poder comentar per aquest sentiment social que no podem defugir.

Molts clubs de lectura faciliten aquesta tendència, et diuen el llibre que has de llegir, fins i tot te'l facilitin i després el pots comentar amb la gent. En el tema dels gustos artístics i literaris hi ha una gran varietat i quan es parla de qualitats caldria comprovar amb quins criteris valorem allò que es jutja.

Els anys et fan adonar de com tot puja i baixa, s'amaga i es redescobreix. Se suposa que llegir és quelcom recomanable però aquesta afirmació també és subjectiva ja que no es valora de la mateixa manera l'afició a la música, per exemple. Per què ha de ser millor llegir que saber tocar un instrument o saber resoldre problemes de matemàtiques o conèixer els ocells del bosc amb noms vulgars i científics? 

A un llibreter vaig escoltar, fa poc, bescantar com a mediocre la injustament oblidada Maria Aurèlia Capmany, per exemple, opinió que jo, al menys, matisaria i podria rebatre. El pobre client, motivat per la commemoració dels vint anys de la mort de l'escriptora, preguntava pels seus llibres els quals, possiblement, el llibreter en aquell moment no tenia per allà. 

Quan escric al blog sobre coses com ara llibres o pel·lícules sempre ho faig amb una certa inquietud, la de que algú s'ho prengui com un consell. De vegades, quan he dit que una pel·lícula m'ha agradat i als diaris l'han deixat verda, sempre surt un expert en crítiques que em recorda que algú va escriure que no valia un pito.

Per això potser és millor accedir a llibres, pel·lícules i el que sigui una mica verges i llegir després les opinions expressades pels suposats experts que en moltes ocasions escriuen sota pressions, condicionants, pes de les amistats i coneixences i fins i tot allò de les menjadores. I no ho critico, tots som humans i la feina no està com per a fer el rebel sense causa, la veritat.

En una ocasió recordo haver llegit que algú va lliurar el llibre d'un amic al recordat Ramon Barnils, per tal que aquest en fes una ressenya. Es veu que el llibre no va agradar al periodista i el va deixar verd, suposo que devia perdre l'amic. La referència sobre aquest fet que vaig llegir lloava la gran independència de criteri de Barnils però a mi em semblaria més humà i pietós que hagués dit a l'amic que el llibre no li agradava i hagués evitat fer-ne cap crítica, bona o dolenta. Vaja, és el que hauria fet jo, que no vol dir que sigui el millor.

Fa molts, molts anys vaig anar a un d'aquells dilluns del Romea a veure una obra de Benet i Jornet, que aleshores era jove, poc conegut i no sabia que faria culebrots. Entre el públic hi havia molta penya coneguda de l'escriptor, gent d'upa d'aleshores, lligada a l'Enciclopèdia Catalana, la majoria de jovent, llevat d'aquella minoria, encara no anava a la universitat ni feia el batxillerat sinó que es posava a pencar als catorze o quinze anys del que trobava. Jo tenia una amiga que hi treballava d'administrativa i que per aquest motiu era mirada una mirada de reüll per una part d'aquells sectors, elitistes a la seva rància manera. La meva amiga malgrat no tenir titulació universitària havia fet alguns amics entre aquelles brillants joves promeses.

Em va sobtar com, en acabar l'obra, i encara menys a l'entreacte, ningú no opinava obertament sobre la seva qualitat. Esperaven... suposo que esperaven les crítiques escrites i especialitzades de l'endemà, o que algú com ara el senyor Molas opinés de bell antuvi i tot plegat em va fer una mica de mala espina i vaig començar a desmitificar aquell món de la cultureta que els de barri teníem molt ben considerat.  Tothom es reservava l'opinió. 

Tot sovint les crítiques destructives van molt sobrades quan l'autor és poc conegut però són molt febles i temorenques quan s'ha d'escriure o opinar sobre patums i gent ben situada en els àmbits acadèmics o intel·lectuals, fins i tot sobre cantants consagrats que treuen algun disc que fa pena, ja que això s'esdevé en molts àmbits de la cultura. Fa un temps algú em va dir que fes arribar el meu darrer llibre a determinat personatge d'un diari, el qual potser ni se l'hauria mirat, però algú altre, relacionat amb el món editorial, em va prevenir sobre els seus excessos crítics vers els desconeguts no mediàtics i me'n vaig estar.

En el fons ningú no sap què és, això de la cultura. I, encara més, quan dic o escric que una cosa m'ha agradat, llibre, cinema, música, pintura, em limito a situar l'afirmació en el present, m'ha agradat a mi, ara i aquí. La resta és, ai, literatura crítica. I, sí, tot són gustos. Fins i tot en els àmbits de qüestions suposadament sagrades. Gent intel·ligent com Voltaire trobava infumable el teatre de Shakespeare. Per exemple.

10 comentaris:

Deric ha dit...

Hi ha uns "culturetes" que es pensen que per criticar destructivament, són com més "intel·lectuals" i clar, no queda bé carregar-se els consagrats perquè se'ls tirarien al coll o els titllarien de poc culturitzats.

Enric H. March ha dit...

Hi ha gent de qui em refiu i gent de qui no. Crec que en l'exposició dels gustos hi va implícit el valor d'aquests gustos. Hi ha gent que opina i gent que és capaç de trametre't les seves emocions i la seva peculiar manera d'entendre el món. Difícilment em podrà convèncer de res algú amb qui no empatitzo emocionalment o intel·lectualment. Vull dir que l'opinió dels altres m'interessa en base a la relació que hi tinc establerta. I crec que en general la gent ho fa així.

Jo no li preguntaria mai al llibreter la seva opinió sobre els productes que ven. Però quan algú ho fa és perquè vol sentir una resposta, la que sigui, de boca de qui es refia.

I ara, hi ha tanta gent que opina i tants productes "culturals" que resulta difícil destriar entre tant soroll. Però penso, també, que quan es té el gust format allò que és d'interès t'acaba arribant d'una manera o d'una altra.

Miquel ha dit...

Interesante tu punto de vista. Y si, en mucho de lo que está escrito estoy de acuerdo. Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

aixó em va passar a mi amb el meu editor, em va demanar l'opinió sincera sobre una novel·la seva, i jo li vaig donar, amb prou feines em parla a partir d'aleshores.
Des d'aquell dia...., menteixo, en alguns casos piatosament.

Júlia ha dit...

Deric, en tot hi ha grups de poder, són al poder però també 'a l'oposició cultural', era el que passava aleshores amb aquell catalanisme resistent, molt lligat a la universitat del seu temps.

Júlia ha dit...

Enric, em vaig adonant que per més que tinguis el gust format humanament es fa difícil defugir el discurs vigent, sigui l'oficial o el no-oficial, en tot hi ha modes, ens agradi o no, fins i tot en coses serioses com ara els valors morals. Per acabar-ho d'adobar aquests gustos també van lligats a tendències polítiques. I és que jo puc coincidir en moltes coses amb algú però no pas en totes les coses i també portem un bagatge educatiu -escola, entorn, tradició- que ens fa confondre les coses. Només cal veure les diferents valoracions per part de gent de tota mena que han tingut les arts, en general, segons l'època. I no tothom té accés a 'la posteritat', tampoc.

Júlia ha dit...

Francesc, la mentida pietosa és la base de les relacions social, això de la sinceritat queda molt bé de dir però ningú la vol experimentar en tota la seva cruesa.

GLÒRIA ha dit...

I a Tolstoi tampoc li agradava Shakespeare i a Nabokov no li agradava quasi bé ningú excepte ell mateix...Avui pensava que amb els anys he après a llegir i que tant de bo tingués temps per tornar a revisar tants llibres que de jove devorava perdent-ne, segurament, gran part de la seva essència. No obstant i això crec que hi ha escriptors bons i que són necessàries les guies per la gent de qualsevol edat que desitgi llegir amb certa coherència. Després i, això s'ha de remarcar, cadaz qual tindrà dret a dir si li ha agradat o no el que li han suggerit que llegís. El més important, potser en tot, és aprendre a construir-nos un criteri sempre susceptible de ser modificat.
Un petó, Júlia!

GLÒRIA ha dit...

Quant els llibreters tens tota la raó. Jo he escoltat com una llibretera desestimava a García Márquez per porc escandalos. Era de l'Opus i el potencial comprador se la va creure. El què no sé és si va sortir amb el "Camino".

Júlia ha dit...

Glòria, el problema són els qui fan les guies, una mica com en el tema de l'educació quan es parla de formar millor el professorat, el problema és qui el formarà. Avui, a més a més, hi ha molts interessos comercials -potser n'hi ha hagut sempre però no tan massius- i tampoc els crítics o 'opinadors' poden llegir tot el que surt -i que també costa molt que les coses 'surtin', de vegades-.

De gran vas esdevenint més lliure però de jove ets més influenciable i el carisma de qui t'aconsella, professor, escriptor, periodista, té molt de pes.

De llibreters n'hi ha de tota mena, i un exemple és el premi 'Llibreter', amb el qual sovint no combrego, tot i que hi hagut alguna excepció remarcable -sempre,pel meu gust-.