13.2.13

DE LA CENDRA FOLKLÒRICA A LA CENDRA DEFINITIVA

Quan jo anava a escola tal dia com avui era de gresca, pel fet que anàvem a l'església i ens posaven la cendra al front per recordar-nos que tornaríem a la pols, cosa que aleshores resultava tan llunyana que no ens produïa una basarda excessiva. Més aviat fèiem brometa sobre el tema de l'emmascarament i juguesques per veure a qui li durava més aquell senyal fatídic. Per la tarda no era festa i estava mal vist religiosament parlant anar a enterrar la sardina però qui més qui menys, en sortir d'escola, anava a berenar i a soterrar el peixet, gairebé sempre una arengada, a indrets poble-sequins remarcables, com ara els Tres Pins.

Al llarg dels anys, més o menys alliberada de l'excés de parafernàlia religiosa d'aquells anys grisos, he admès que el pes cultural de la religió catòlica ha marcat en mi una empremta amb components de tota mena, àdhuc de positius i conservables. En el fons tot és cultural i accidental, com la mateixa catalanitat, i tot acaba per esdevenir molt més que una anècdota vital, la llibertat total és un miratge. Per sort, ara el dimecres de cendra no és aquell preludi de les Setmanes Santes antigues, tan negres i tètriques però que també tenien perfum de palma fresca, d'encens i de farigola florida. 

No parlaré del Papa però tampoc hi faré broma, amb el tema. La seva institució no es troba a les acaballes i per més que li hagin cantat les absoltes en moltes ocasions acostuma a revifar amb poques renovacions serioses i profundes. M'he adonat que sovint les reaccions oposades a la religió convencional acaben per crear estructures semblants, amb els seus sants incorruptes, màrtirs, relíquies, jerarquies, dogmes, processons, devocions i sacrificis exigits a la clientela, com ara la disciplina de vot.

Hi ha qui troba inquietant que diguis que no creus en res sagrat, tampoc en les pàtries, nostrades o veïnes. L'irreverent Javier Krahe té una lletra molt divertida i filosòfica sobre la qüestió religiosa, la de la cançó El cromosoma. Però més enllà de cançons divertides la religió té tants aspectes irracionals com profundament sentimentals, lligats a tradicions familiars i a tendreses diverses que em semblen interessants i dignes de respecte. L'església, les esglésies en general, han fet disbarats diversos però el poder civil i laic n'ha fet de tants o més grossos, i no només el poder de dalt sinó també el poder assolit per la banda baixa. Els intents utòpics han durat poc i han acabat com el rosari de l'Aurora, només cal recordar el nostre pobre metge Rovira, que es va suïcidar després de comprovar la realitat pràctica de les idees de Cabet.

Josep Soler i Vidal va escriure un llibre sobre aquells fets, Pels camins d'Utopia, i també una biografia d'un contemporani de Rovira, Abdó Terrades. Són llibres difícils de trobar, si no és en llibreries de vell, tot i que es van reeditar cap allà els anys vuitanta. A mi tota aquella època em sembla molt interessant, tan idealista, amb tantes noves idees i possibilitats futures que no es van realitzar o que es van malmetre a la pràctica i tan poc coneguda en profunditat. Tinc una novel·la començada que no puc acabar mai, -com l'oda poètica- sobre aquella època.

Els homes i les dones som com som i no pas com hauríem de ser i una cosa són les bones idees i l'altra, la realitat. En l'antigor es deia que tot aniria bé quan manés un filòsof però quan Marc Aureli va manar, tot i les seves bones intencions, la realitat el va desbordar i van anar mal dades, com sempre. El cristianisme també està bé, i fins i tot a escola ens deien allò de que el primer comunista de verdad fue Jesucristo. És clar que avui això de comunista també està mal vist, li ha passat com a la paraula catòlic, que ha quedat lligada a disbarats temporals greus i indiscriminats i els partits l'han escombrat de les denominacions d'origen. Les paraules no tenen la culpa del mal ús que se'n fa per part dels mortals.

Meditar en aquestes coses en Dimecres de Cendra i amb un Papa que es jubila voluntàriament em sembla molt adient. Anava a penjar el que va escriure Maragall dedicat a tal dia com avui, però he comprovat que moltes blogs amics ja ho han fet, així que a més de les irreverències musicals de Krahe copiaré un bonic poema d'Eliot que també és dimecrescendrer i que té una bona traducció en català de Sargatal.

I per no caure en les brometes tòpiques d'aquests dies i entrar en matèria seriosa a través d'opinions que no siguin 'les que toquen' recomano aquest escrit d'algú tan fora de tota sospita com és el periodista Gabriel Jaraba. Per llegir en profunditat i sense prejudicis.






Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en 1'afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai
La insegura glòria de l’hora positiva
Com que crec que no
Com que sé que no he de conèixer
L’únic veritable poder transitori
Com que no puc beure
Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps
I el lloc és sempre i només el lloc
I el que és real ho és només per un moment
I només en un sol lloc
M’alegro que les coses siguin com són i
Renuncio a la santa faç
I renuncio a la veu
Com que no espero tornar mai més
Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom
En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres
I prego que pugui jo oblidar
Això que amb mi mateix discuteixo massa
I explico en excés
Com que no espero tornar mai més
Que aquestes paraules responguin
D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi
Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar
No són sinó aspes per a batre l’aire
L’aire que ara és tan tènue i sec
Més tènue i sec que no pas la voluntat
Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas
Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort
Pregueu per nosaltres ara i a 1'hora de la nostra mort
ELIOT, T. S. Dimecres de Cendra i Poemes d’Ariel. Traducció i notes d’Alfred Sargatal. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Escorpí)

21 comentaris:

pons007 ha dit...

Posats en creure en una religió, perquè no triar la millor?

Ramon ha dit...

Recordo el ritual de la cendra i aquelles paraules dites amb pompositat pel capellà "Polvo eras y en polvo te convertirás", que després o abans les diea també en llatí. Les primeres vegades, per alló de la tendra edat, ens quedaven una mica impressionats i no saviem ben bé que pensar sobre el tema, però ja amb 10/12 anys també recordo les bromes que feiem els nanos amb aixó del "polvo" quan sentiem la frase.
Sobre la qüestió vaticana, avui m'ha enganxat molt la lectura del post d'en Francesc Puigcarbó, escrit amb un esmolat bisturí.
No coneixia ni la cançó del Krahe ni el poema d'Eliot. M'han agradat; igual que les teves reflexions sobre els temes que toques avui. Gràcies!

Anònim ha dit...

Poques hores després que Benet XVI anunciés la seva decisió de retirar-se, va passar això: http://bit.ly/Wl1geX

Miquel ha dit...

No me atrevo a opinar. Las cuestiones de fé se han de respetar, incluso las de las partículas griegas A anteponiendose al nombre. Atheos, sería en este caso, o sea, no-dios.

Júlia ha dit...

Pons, la millor és 'lameva', no hi crec però és la verdadera, he, he.

Júlia ha dit...

Pons, la millor és 'lameva', no hi crec però és la verdadera, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Ramon, de vegades enyoro el llatí, m'agradava.

Júlia ha dit...

Miquel, este es un campo muy personal, ciertamente.

Júlia ha dit...

He afegir un enllaç al text, és a un escrit del periodista Jaraba.

esparver ha dit...

Júlia, l'enllaç a les idees de Cabet està trencat.

Ara m'acabo de cruspir una torrada amb sardina ben a gust al teu barri, però de petit d'això de la sardina (ni del carnestoltes) no en vaig tastar gaire. Coses de casa.

Júlia ha dit...

Esparver, a mi la sardina no m'agradava gens ni l'arengada, tampoc. De gran m'ha agradat una mica més, de tota manera durant algun temps i fins que no les van reivindicar, les sardines tenien 'mala premsa mèdica', coses d'això de les modes de tota mena...

Júlia ha dit...

Ara arreglo l'enllaç.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Cendra i pols, sí, però pols d'estrelles també, si ens atenem al que deia el professor Joan Oró.
Bon Dimecres de Cendra, Júlia.

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo per si de cas m'he menjat la coca amb la sardina.I com OO7 posats a triar una religió, quina MILLOR hi ha que el Pastafarisme, a mi m'agraden molt els espaguetis.

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa, pols d'estels, certament.

Júlia ha dit...

Francesc, jo m'he menjat els primers bunyols de la temporada quaresmal.

Enric H. March ha dit...

Malgrat les bones intencions de l'article de Jaraba, no puc sentir cap simpatia per cap membre de l'Església ni per cap de les seves declaracions ni actuacions. Tot el que no sigui fet des de fora de l'estructura eclesiàstica està contaminat per la història.

Jo no sóc creient però m'agrada la "màgia" mistèrica dels rituals com a part fonamental de les nostres creences més laiques, i sí que crec en els valors sorgits d'aquell grupuscle primitiu que no va deixar mai de ser jueu.

Jo no sóc creient però crec que és necesari ensenyar història de la religió per poder entendre la història de la cultura i de la humanitat.

Com dius tu, Júlia, la religió ens ha fet tan mal com bé i ens ha deixat empremta. Ignorar-ho és deixar de ser.

Júlia ha dit...

Enric, no crec que l'article de Jaraba sigui 'bones intencions', expressa unes idees que no repeteixen els tòpics vigents, per això les trobo interessants encara que no en comparteixi una part, en tot cas el debat hauria de ser aprofundit i llarg, sobre tot això.

Jo no crec en res, la veritat, però m'adono que tot té un pes en la meva vida, cultural o com en vulguem dir, l'església catòlica és quelcom complex i també en formen part gent com els voluntaris de Càrites o el Pare Manel, per això em mereix un cert respecte.

El que es fa fora de l'església -la que sigui- també està contaminat per la història, el problema és que els homes -i dones- som com som i som qui creem déus i religions. I sistemes polítics.

Júlia ha dit...

Hi ha qui argumenta que molts valors cristians van ser 'copiats' dels egipcis, no hi ha res original del tot.

GLÒRIA ha dit...

Hola Júlia!
Anava endarrerida de blogs i el teu l'acabo de "pentinar" amb l'interès habitual. T'he deixat un comentari a l'apunt següent "Condicionants literis..." i un altra en el que parles de la biografia d'Espriu.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Ara ho miro, Glòria.