22.2.13

LA CARN FA CARN, EL VI FA SANG I EL PEIX FA FANG???





Ahir vaig escriure al facebook un comentari irònic sobre el tema de la carn de cavall i una persona amiga i molt amant dels animals no s'ho va prendre gaire bé, tot i que després, en aquests difícils diàlegs que establim en la distància virtual, vam arribar a una mena de convivència pacífica d'opinions. Precisament ahir mateix, per casualitat, em vaig ensopegar amb l'article de Quim Monzó a La Vanguardia, que també feia referència al tema. Cada vegada és més difícil accedir a aquests articles de franc però crec que encara el podreu llegir aquí.

Coincideixo amb Monzó en què el problema és l'engany però que tot plegat  s'ha enfocat com si la carn de cavall, comestible i fins i tot aconsellada pels metges en èpoques de carències diverses, fos una mena de verí. Avui, que anem massa farts en general i no sabem el que podia ser la fam de veritat, hi ha molta sensibilitat sobre el tema dels aliments, l'etiquetatge i la resta. En èpoques en les quals el problema era menjar i no pas què menjar no s'estava la gent de tantes manies i susceptibilitats.

El tema de la relació amb els animals és complicat i sense voler es cau en contradiccions evidents, lligades a qüestions culturals que fan que considerem uns animals més menjables que no pas uns altres. Hi ha extrems radicals, els vegetarians, encara més els vegans, han optat per refusar tot allò que signifiqui explotació animal, segons les seves idees, que respecto per la coherència. Però, és clar, si respectem tant els animals i els fem iguals nostres també arribarem a considerar negativa l'existència de carnívors, que es dediquen a cruspir-se d'altres espècies. Se suposa que ells actuen de forma honrada, per instint irreversible i que els humans no? O és que ens creiem menys animals del que som?

En casos de fams serioses, provocades per catàstrofes diverses, setges i misèria galopant, els humans retornen, ens agradi o no, al canibalisme, tot i que els detalls desagradables d'aquestes desgràcies s'intenten difondre poc. Això va passar en situacions extremes, com ara el setge de Leningrad, per mencionar un cas no tan llunyà en el temps com les fams cròniques de segles més llunyans, que van generar tota una mitologia sobre ogres menjadors de criatures, basada sovint en fets reals. En èpoques de bonança els humans retornem a l'educada civilització i ens fa angúnia reconèixer en nosaltres la barbàrie possible i latent.

Avui la relació amb els animals, en el nostre món ben peixat, s'ha complicat. Ja no ens fan falta els cavalls, els muls o els rucs com a bèsties de càrrega. Els animals domèstics, gats i gossos, són tractats en ocasions com persones de la família, en conec molts casos, i això de vegades fa una mica d'angúnia a la gent més gran que ha viscut en una època on els animals propers, tot i que estimats, tenien un lloc diferent i propi en l'àmbit familiar. Algú m'ha comentat, amb això del tema de la carn de cavall, que aquest és un animal noble. El discurs sobre animals nobles i animals que no ho són em sembla inquietant, proper a allò de les races superiors i inferiors. En el tema dels animals tot sembla qüestió de mida i, en el fons, de semblança orgànica amb els humans o no.

No es va entrar a fons en aquest tema en el recent debat dels toros. El resultat ha estat caure en més contradiccions, com ara tolerar el tema dels correbous havent prohibit la resta amb anatemes lligats en ocasions, fins i tot, al tarannà català genuí. L'espectacle de la sang i fetge no ens agrada però fa quatre dies les execucions públiques, en el món dels nostres avis i besavis, eren rebudes amb aplaudiments i una gran audiència de públic. Ens sembla malament matar de forma lúdica, gairebé esportiva, ni que sigui un animaló, però cada dia es realitzen als escorxadors matances en sèrie, dedicades a proveir els nostres rebosts de tota mena de productes càrnics i el mateix passa en el món del mar, tot i que els peixos són ja tan diferents de nosaltres que no ens produeixen la mateixa empatia.

S'ha dit sovint que els animals no maten per plaer, no violen o no fan genocidis però darrerament aquestes afirmacions trontollen amb noves descobertes en el camp de l'etologia i per la dificultat en traspassar els nostres ideals humanitzats al món de les altres espècies amb les quals tenim relació. Pel que fa als animals més coneguts, he vist gats tot sovint jugar de forma humanament despietada amb les seves víctimes, rates, talps, cosa que surt fins i tot en un tango, criticant a una dama de vida dubtosa que fa patir els homes: como juega el gato maula con el mísero ratón (Mano a mano).

Avui els animals domèstics disposen de tot un ventall de productes preparats que els eviten les caceres però també havia observat  gats ben peixats els quals un cop haver endrapat aquestes menges, si podien, feien alguna escapadeta de cacera pels volts d'un càmping en el qual havia anat sovint. I no entraré en la procedència, també animal tot sovint, d'aquestes croquetes i boletes ben empaquetades i classificades als prestatges dels súpers. Als animals els concedim una innocència que no acabem d'entendre en els humans però qui ha tingut animals domèstics sap que no tots són igualment bons i que fins i tot en gossos d'una mateixa raça hi ha qui t'explica que un li va sortir molt rabiüt i l'altre molt pacífic.

La llibertat animal mai no és total i per tenir animals a casa, per exemple, de vegades els hem d'estirilitzar i limitar-ne la natalitat, sempre sense el seu permís. Com en el camp dels humans, els mascles són més complicats que les femelles, això ho saben molt bé als zoològics, unes institucions que també estan variant molt la seva manera de relacionar-se amb els animals. Hi ha qui té devoció pels animals però cap interès per entrar a fons en la temàtica etològica que potser desmuntaria  molts dels mites d'innocència vigents sobre aquests éssers amb els quals hem de viure i conviure, de lluny o de prop, de grat o per força. 

Ja he mencionat sovint una escena molt interessant de la pel·lícula The Misfits, una de les meves preferides, magnífica i crepuscular. El personatge que interpreta Gable havia caçat cavalls destinats a fabricar carn per gossos  i recorda el temps en els quals els cavalls es desplaçaven en manades, però ara tot ha canviat i en queden molt pocs. La noia, Monroe, no vol que mati una euga amb el seu poltre i Gable, que  cedeix, comenta: quan menys es mata, més dolent sembla. 

Això és aplicable, fins i tot, al camp de les persones, la visió d'una mort violenta, individual, ens trasbalsa més que la visió de muntanyes de morts, per desgràcia. A una altra bona pel·lícula, Hombre, el personatge que interpreta Paul Newman ha d'escoltar amb ràbia com una viatgera benestant parla amb menyspreu dels indis, amb els quals ell ha conviscut en una reserva en la qual es passava molta fam, comentant, per cert, que mengen cavalls. Més endavant aquesta dona és capturada per uns bandolers que la lliguen sota el sol i Newman, que serà l'únic en intentar salvar-la, comenta al marit de la dona, pregunti-li si ara no menjaria carn de cavall... Cito de memòria, ep.

La violència en directe i fins i tot en diferit desplau en els mons civilitzats, però això també és teòric i bonista. A l'escola i a les famílies hem passat moltes estones abominant dels joguets bèl·lics tradicionals, sobretot escopetes, pistoles, soldadets, i escrivint, llegint i debatent sobre pacifisme i no-violència. Les espases semblaven una mica més tolerades, eren més antigues. Però aquestes joguines han pres noves formes, armes de l'espai, robots agressius... I, sobre tot, vídeojocs atapeïts de sang i fetge que recreen batalles diverses i que tenen molt d'èxit entre els adolescents, els joves i també els adults, molt més entre els nois que no pas entre les noies. 

El cinema amb violència té molts seguidors i avui tot això, que va ser criticat per determinada pedagogia ingènua, que fins i tot va arribar a comptabilitzar les escenes d'aquest tipus que veia un infant per televisió durant la setmana, ja s'accepta sense entrar-hi tant a fons. Avui ens agrada molt la novel·la negra fins a límits inexplicables, en detriment de gèneres com ara el realisme social, però una gran part d'ella és també molt violenta, de vegades amb descripcions absolutament prescindibles i anguniejants. No s'hi val dir que serveix per a la denúncia, això és una excusa de mal pagador. Ens agrada, ens atrau i ja està.

Els contes tradicionals eren plens de violència i els hem anat reconvertint i adaptant a la sensibilitat dels nostres temps i de les nostres circumstàncies. No sé si és bo o dolent, som fills de la nostra època i fem el que ens sembla que cal fer en cada moment, jo crec que hem millorat pel que fa a la sensibilitat i al respecte vers els altres, també vers els animals, tot i que no fa ni quatre dies que es comença a plantejar el tema dels experiments amb animalons o les condicions en les quals viuen, per exemple, les gallines ponedores. Avui, als súpers, trobem ja un gran ventall d'ous diversos que fan referència a gallines felices, gallines en llibertat i la resta. Caldria veure si la propaganda és o no certa però crec que la majoria de gent normaleta es menja la truita més a gust si sap que la gallina ha tingut una vida més o menys raonable. 

Tothom, qui més qui menys, ha fet alguna visita a la Cooperativa de Guisona. Recordo que en el transcurs de la que vaig fer jo, fa algun temps, la noia que ens acompanyava ens va comentar que no ensenyaven els escorxadors i que fins i tot als qui treballaven a l'empresa, en les zones d'empaquetament o administratives, per exemple, els feia molta angúnia veure aquell lloc on la mort es produeix de forma massiva i industrial. Com amb els humans, haver conegut l'animal viu i haver-hi tingut una relació no és el mateix que rostir al forn el contingut d'una safata amb espatlletes de conill del súper. 

Això no passava tant a pagès però a ciutat, quan algun parent, en temps d'escassedat ens regalava un pollastre, un conill o un ànec, per Nadal, i aquest s'havia de sacrificar en directe, el fet era un drama per als infants de la casa, tot i que un cop rostit ens el cruspíem havent superat ja el trauma. El meu pare recordava sempre el cas d'un cabridet al qual, de petit, va agafar molt d'afecte i que també van matar per menjar-se'l, amb motiu de la Pasqua. La seva mare li explicava, per conformar-lo, que Nostre Senyor ja ho volia i que també alguns animalons se'n menjaven d'altres.

També és cert que no pas per contemplar pel·lícules de terror i crims o per llegir novel·les de sang i fetge s'és més violent, com tampoc no és cert que deixar els infants jugar amb pistoles d'aigua o als joves amb jocs d'ordinador virtualment genocides els faci més agressius. De vegades els grans assassins han estat gent aparentment educada i sensible, com Landrú. Un altre tòpic és que qui estima els animals estima el gènere humà però això tampoc no és cert, alguns nazis eren molt sensibles al tema i un d'ells molt important sembla que no volia trepitjar ni una formiga, a més d'estimar molt els seus gossos, cavalls i gats. No sempre està tot tan clar però ens agrada pensar que és així, ens dóna més seguretat i més elements per etiquetar-nos nosaltres mateixos al nostre gust i percepció.

Aquest tema tan banal, unes restes de carn de cavall en unes hamburgueses o uns raviolis, han tornat a posar en evidència totes les nostres contradiccions, despropòsits i dèries diverses. Aquest tema  no es pot ventilar amb debats plens de tòpics, s'hi ha d'aprofundir tenint en compte, també, les opinions dels etòlegs moderns i de gent que té una relació més propera amb els animals, zoòlegs, veterinaris, ramaders... I cal també reflexionar sobre el fet que aquest és un debat que ens podem permetre en el món ben peixat i que a molts indrets el problema és encara menjar i no pas què menjar. I sobre la tinta que ha fet vessar aquest tema en comparació, per exemple, amb una altre explotació de la carn humana repugnant i ben propera, el de la xarxa de prostitució situada a l'Empordà amb un munt de noies molt joves pràcticament esclavitzades, és clar que eren estrangeres. Mondo cane. Amb perdó dels cans, és clar.



15 comentaris:

Sícoris ha dit...

Reconec que tinc sentiments contradictoris a aquest respecte, segurament com a conseqüència de no haver viscut experiències extremes en què la fam no et deixa estar per gaires romanços. El que sí que m'horroritza és la violència gratuïta i per pura diversió.

En qualsevol cas, trobo que l'anàlisi que has fet en aquest apunt és força honesta perquè desmitifica alguns tòpics molt ben instal·lats a les nostres ments occidentals, i alhora t'empeny a una reflexió seriosa que no et fa caure en paranys fàcils, complaents i ingenus.

Josep ha dit...

Ara sí que m'emprenyo! Tots som conillets d'Índies. Que si has provat mai això (serp, que diuen que té gust de pollastre) que si un "jo porto...", que si el "taper sex", Que si peix rosat de no sé on (de la Mediterrània, segur!) del que en treuen les espines i barregen amb drogues, i lo malament que fa sentir quan n'estaves pagant tot el que valia. Jo he vist Fuet de Pavo, Que deu ser molt bò el pavo. Un fuet de carn més seca. Que si a Barcelona cap els 30s 40s es menjava la cresta del pollastre.

Jo, de peque, recordo els plats de la Doloretes: gallines de guinea o blanquetes amb prunes, i, patata tallada a rodanxes i bullida amb vinagreta amb ou dur tot triturat i per sobre de l'estesa al plat de patates. Macarrons sense fetge que, em sembla que ja hus ho he explicat que una vegada vaig retornar un plat de "frito mallorquín" i era fetge talladet petit i bregit, soposo, no el vaig ni tastar, però a l'endemà el "frito" era a la salsa "bolo" dels macarrons. Tot això a Porreres haheha que tenen catedral i tot.

Si és que els de Can Fanga i tal ja les tenen aquestes coses... per incultes que siguin.

Josep ha dit...

Pitjor seria que fossin de Sabadell, Jo què sé!

Enric H. March ha dit...

Contradiccions i molta hipocresia. No puc estar més d'acord amb tu, Júlia!

És evident que tenim dret a exigir que es compleixi la llei i que la llei sigui justa. Però sovint es parla perquè es té boca. Més enllà del frau, què n'hem de fer? Precisament per tot el que expliques: els que més parlen són els que haurien de callar perquè nos saben de què parlen. I a sobre, els mitjans inflen les notícies i pregunten a la gent del carrer què opinen, fent-los participar de la bondat de les notícies o convertint-los en jutges de coses que no els pertoca.

Cada cop més les notícies, les opinions i les creences són més banals; però, és clar, fer creure a la gent que participen dels esdeveniments ven.

Galderich ha dit...

Jo menjo carn de cavall que compro a la Boqueria perquè em dona més garanties que la vedella, que està estabulada i amb mil productes farmaceutics. El cavall, en principi, al no poder estar estabulat i pasturar pels prats és més saludable dietèticament... diuen!

Et deixo un punt de llibre d'una editorial, Media Vaca, dedicada a fer llibres per a infants adults.

http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2010/03/punt-de-llibre-de-media-vaca.html

Quanta raó té aquest punt de llibre en línia del que dius tu!

Júlia ha dit...

Sícoris, és que aquest tema vol debats una mica aprofundits i no anar caient en tòpics i retòpics. De tota manera sembla que la violència virtual o literària no desvetlla inquietud i potser ha de ser així.

Júlia ha dit...

Josep,em temo que avui no hi ha gaires diferències entre els fangueros i la resta, aquest és un altre tòpic.

Júlia ha dit...

Enric, les notícies actuals que emeten els mitjans són força lamentables, repeticions de temes, opnions sense fonament i oblit de tantes coses com passen al món i que sembla que no existeixin. No crec però que ara sigui pitjor que abans, encara més, avui tenim mitjans per saber més coses si volem, abans era el dogma i prou.

Júlia ha dit...

Interessant editorial, Galderich, de tota manera els infants tenen recursos per entomar aquestes contradiccions literàries, també són humans per al bo i per al dolent, he, he.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pel que he sentit a les notícies d'aquest rebombori, la carn de cavall eres "traces" que amb prou feines arribaven a l'ú per cent.
O sia, 99% de vedella i 1% de cavall, dues carns excel·lents.
Em pregunto que n'han fet de tot el producte retirat: que potser han llençat un producte tant bo?, com és que no informen d'això?
Ah! l'etiqueta no ho deia!
Deu ser que amb totes les altres coses ens diuen un 100% de veritat i no només un 99!!
Quin collons, Martinet!!

Júlia ha dit...

Xiruquero, amb això del menjar tenen molta afició a fer molt soroll de boixets i poques puntes, que diuen. Massa farts que deia mon pare!!!

Olga Xirinacs ha dit...

El pas doble torero arribava a dir" Torito noble / ten compasión, / que entre bordaos / lleva encerrao / Francisco Alegre / mi corazón." O sigui, que es demana compassió al toro, però a ell que el martiritzin... També és animal noble.
En fi, a Sibèria hi ha granges on fan pernilets de rata ja criada expressament amb gra.
Som una colla de fariseus. Segur que més d'un vegetarià porta sabates de pell... recoi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Val més no saber que mengem, a banda que a la mainada a casa els hi dinàvem carn de poltre quan eren més petites i a vegades encara en compra la Nuri.
Aquí el que importa són les aparences, i ara resulta que hi ha carn de cavall a les mandonguilles sueques i jo que sé.
Mon de mones!

Júlia ha dit...

Olga, fariseus absoluts i molt contradictoris, evidentment.

Júlia ha dit...

Francesc, aquí tenim la pell molt fina per segons què i molt gruixuda per a la resta. De mones, efectivament.