PINTORS, MODELS, CINEMA I MITES

Els dimarts que puc, no tots ni tants com voldria, m'escapo a la Filmoteca per gaudir de les pel·lícules i documentals sobre el món de l'art, un magnífic cicle fet en col·laboració amb el MNAC. La sessió s'inicia amb una presentació, tant de la cinta com del tema artístic que s'hi tracta. Aquest dimarts hi vaig poder anar. La pel·lícula era Montparnasse, 19  que aquí es va dir Los amantes de Montparnasse, potser perquè mencionar els amants resultava més atractiu per a la gent d'aquella època, qui sap.

La introducció de la projecció es va fer una mica llarga pel fet que la ponent devia estimar el tema i es va embrancar en una veritable conferència sobre l'època i l'artista, molt interessant, però que va impacientar la gent fins al punt que es va començar a estossegar de forma intencionada i al final algú va protestar en veu alta, tot plegat em va semblar una mica de mal gust, la veritat, però també és cert que els responsables haurien de controlar aquesta mena de coses per evitar situacions enutjoses. 

Jean Hébuterne en la realitat fotogràfica i en la realitat artística.

La pel·lícula explica de forma molt lliure els darrers temps de la vida de Modigliani, a qui es veu que anomenaven Modi, fent una mena de joc de paraules amb maudit. L'atractiu de la vida d'aquest pintor ve del fet que va ser un exemple paradigmàtic del tòpic d'artista bohemi, poc comercial, autodestructiu i de vida breu. El seu capteniment ha fet vessar molta tinta. Una filla de l'artista va escriure, de gran, una biografia que posava les coses al seu lloc, però per molt que s'hagi exagerat el fet és que va viure una vida de disbauxa i excessos, potser perquè estava malalt des de petit i ja sabia que fes el que fes viuria poc temps.

La pel·lícula té molts valors afegits, com ara la interpretació de Gerard Philipe, que moriria un any després, a l'edat  més o menys del pintor -però sense haver viscut de forma tan excessiva- a causa d'un càncer ràpid i letal. Philipe va esdevenir tot un mite en la seva època, si hagués estat americà avui veuríem pòsters d'ell per tot arreu. Va voler que l'enterressin amb el vestit que utilitzava per representar El Cid, de Corneille, un dels seus grans èxits. Aquí el vam conèixer a través del cinema, és clar, i de les revistes de l'època. En aquells anys ens arribava un gran nombre de cinema europeu, aquests actors eren molt coneguts i valorats. Sobre Philipe ja m'estendre més en una altra ocasió, tota una època, tot un senyor.

El pintor vist en fotografia i pintat per Jean Hébuterne

L'acompanyen dues grans actrius, Lilí Palmer, que també va ser tot un mite i Anou Aimée, una actriu avui poc aprofitada, que aleshores era molt joveneta i aquí fa el paper de l'amant del pintor, Jean Hébuterne, una pintora remarcable i una molt bona persona, que després de la mort d'aquest es va suïcidar, embarassada de nou mesos del seu segon fill. Hébuterne va ser una pintora remarcable, malgrat la seva vida tan breu, però la seva obra no es va donar a conèixer fins fa pocs anys. La filla  gran dels pintors, Jeanne, va ser adoptada per una germana d'aquest i és qui en va escriure, anys després, la biografia desmitificadora, que es pot trobar en castellà. També surten a la peli actors i actrius avui una mica oblidats, però importants, com Lea Padovani,  Lila Kedrova o Gérard Séty.

El director, Jacques Becker, que va substituir Max Ophüls, malalt, va morir poc temps després sense veure l'estrena del film. Moltes morts prematures suren per aquesta cinta. Hi ha qui diu que l'atractiu de la pel·lícula rau en les seves imperfeccions, potser sí, no hi entenc prou. La còpia que ens van passar estava força atrotinada, per cert. Becker va introduir en la història una mirada desenganyada sobre el món de l'art, el gran Lino Ventura, aquí molt jove i amb cara de dolent, fa el paper del marxant-carronyaire que està esperant la mort del pintor per comprar els seus quadres, ja que sap que aleshores pujaran de preu. 

El món de l'art o d'això que en diuen art té moltes misèries i si en general em refio poc de les patums expertes, en aquest camp encara me'n refio molt menys, sobretot si es mouen calerons en excés. La pel·lícula acaba amb aquest marxant que arriba a casa del pintor després d'haver-lo seguit en silenci pels carrers foscos d'un París poc amable, esperant el seu traspàs, talment un voltor, és clar. No li diu a la seva dona que és mort però ja va apartant en una pila els quadres que pensa comprar i promocionar aviat. La llegenda sobre el pintor es veu que també es vas engreixar molt amb finalitats comercials i publicitàries, d'aquí que la filla intentés escriure'n una biografia més serena.

De fet Modigliani va morir a casa seva, acompanyat de la seva xicota, feia dies que delirava i que no bufaven cullera, un trist final. La noia era de casa bona i burgesa i els pares van tenir un  gran disgust amb aquella dedicació sacrificada a un home tan impresentable, tot i que deien que les senyores se'l rifaven. El pintor, a més, era  d'origen jueu, el món jueu sura també per molts racons d'aquesta història d'art i cinema. Els estralls del nazisme han fet oblidar el gran antisemitisme gavatxo, present a molta literatura d'abans de la guerra. 

Podem pensar el que sigui i a la pel·lícula aquesta família no surt gaire ben parada, però em temo que si una filla nostra de divuit anyets guillés amb un tipus d'aquesta mena, que fins i tot pot esdevenir, quan en porta més al cap que no pas als peus, maltractador de senyores, no ens faria cap mena de gràcia. Tenia, segons explicaven els contemporanis, aspecte de príncep encara que portés roba apedaçada i com que en podem veure fotografies sabem que era ben plantat i amb un rostre molt atractiu, tot i que no gaire alt. Resultava encisador sobri i violent quan bevia, cosa que feia tot sovint. Tenia una cultura remarcable, recitava i citava amb precisió i grapa. Va ser pràcticament contemporani de Picasso però com que va morir tan jove i a l'altre, que era un espavilat molt més pràctic a l'hora de vendre, el vam veure envellir i enriquir-se, tenim la percepció que Modigliani era més antic. 

De fet, el tema de la seva poca acceptació comercial també és relatiu. Quan venia alguna cosa els diners s'acabaven aviat per raons òbvies. Potser no s'hauria fet milionari però podia haver anat tirant de beta, amb cert ordre. El seu atractiu posterior li ve d'aquesta vida de maleït irreversible. Amb els anys tot es barreja, la realitat i la mitologia. Sobre el pintor es va fer fa pocs anys una altra pel·lícula, infumable, amb Andy Garcia fent d'un improbable Modigliani i patint i suant molt, llàstima d'esforços malmesos. Els amants de Montparnasse no és ben bé biografia i el mateix director explicava que hauria volgut esborrar el nom del pintor de la història, per evitar-ne tantes referències i fer-ne més aviat una reflexió sobre la vida, la mort, l'amor i l'art.