17.2.13

SI VENIU PER MAL, NO PASSEU EL PORTAL (DRASSANES, 2013)






Ahir, com molta gent ja deu saber, es va fer una festa d'inauguració drassanenca, tot i que sembla que tot plegat no estarà a punt fins l'any 2014. L'esdeveniment continua avui. No vaig ser a l'acte oficial, on es van aplegar moltes personalitats, entre les quals el president Mas, que estava content pel fet que a la Generalitat les obres no li han costat ni un euro ja que han estat a càrrec d'altres entitats, com ara la Diputació o Foment. 

Es va poder traspassar el Portal de Santa Madrona i pujar als jardinets superiors. Aquests jardinets sembla que havien d'estar tancats per motius de seguretat. Jo era encara petita quan -devia ser a l'etapa Porcioles- els van inaugurar i crec que fins i tot van portar un elefant del parque per a gaudi de la mainada. Fa anys, en alguna ocasió molt i molt excepcional, també els obrien. Tota aquella zona, tan emblemàtica, ha estat molt menystinguda i que l'únic portal i tros de muralla supervivents no siguin un punt d'atracció turística, més enllà de la zona d'aparcament d'autocars en què s'ha convertit aquell tros de Paral·lel, fa plorar.

Bé, ara ho arreglarem tot. Ahir era dia de portes obertes al recinte i avui també ho és,  coincidint amb les festes de Santa Eulàlia, però s'haurien d'haver fet coincidint amb les de Santa Madrona que tot just seran el mes que ve, m'hauria semblat molt més adient. Sigui com sigui va ser una gran alegria poder voltar per aquelles naus immenses i tafanejar sense un excés de gent, al menys a l'hora que hi vam anar, després de dinar en un restaurant xinès proper, lluminós i agradable, el Gràcia, del Paral·lel, on tenen fins i tot una font monumental amb peixets de colors.

Jo no hi era, però he llegit i m'han explicat que el senyor Mas va aprofitar el context marítim per metaforitzar sobre tempestes previsibles i viatges difícils per mars patriòtics. Els paral·lelismes entre els vaixells i les realitats properes són molt recurrents. Vaig tenir un bon director a escola que sempre ens parlava del barco del Samontà -el Samontà era el centre educatiu- i de com havien de fer-lo navegar units i amb objectius precisos. De vegades fèiem broma sobre el  tema i sempre hi havia algú, quan ell no hi era, que feia un vaixell de paper i es fumia de la poesia marítima i pedagògica. Un parent meu treballava a una empresa que va anar a l'aigua i en els darrers anys de vida era habitual fer reunions amb tots els treballadors, una mena de performances laborals col·lectives on es comparava l'empresa amb un vaixell i es demanava a la gent que es mogués de forma oscil·lant i tot fent el pallasso. A aquests extrems de ximpleria hem arribat fins i tot en contextos seriosos i segur que els dinamitzadors cobraven de forma sucosa.

El món del mar és molt atractiu però és i, sobretot, ha estat, molt dur per als seus treballadors. El Museu Marítim ja fa anys que ha revifat amb grapa i amb exposicions titàniques però caldria que també fes atenció als naufragis més nostrats, que en tenim uns quants. Antigament els museus aplegaven moltes peces sense ordre ni concert, si es podia s'ensenyava tot el fons però ara es vol explicar alguna cosa i es fa una tria, gens innocent, en general. Tot plegat respon a la necessitat de què ens amollin la cultureta mastegada i digerida per al consum cultural dels nostres temps. Per això tenen tant d'èxit les visites comentades que poques vegades són comentades per veritables experts, sinó per monitors esforçats i mal pagats que fan aigües quan algú els demana més informació, o quan es topen amb un expert visitant, una mica fatxenda que en sap més que no pas ells.

Per les converses que escoltava ahir entre la gent em vaig adonar que hi havia qui desconeixia gairebé aquell espai i fins i tot aquella zona de Barcelona, que avui ha canviat tant. Uns quants xarlatans, ni que fossin falsos, -actors, per exemple-, col·locats a la vorera, davant del Portal, venent fulles d'afaitar, haurien estat molt adients i evocadors.  Jo sóc contrària a les teatralitzacions però en aquest cas, mira, encara estaria bé i no caldria disfressar-se de forma excessiva. 

Aquell tros de Paral·lel havia estat molt trist, fosc i decadent durant anys, així que no s'hi val fer la nostàlgica. Sigui com sigui, passar pel Portal de Santa Madrona em va fer molta il·lusió i és que en la meva navegació vital pel mar del món em conformo amb poca cosa, ja. Al davant mateix del Portal hi havia hagut la Platja de les Dones i recordo una vella fotografia que no he pogut trobar amb tot de senyores humils, amb mocador al cap, remullant-se als peus en aquell indret.

Aquí podeu veure una pel·lícula antiga amb xarlatan, per cert. Expliquen que quan la filmaven Manolo Morán, que fa el paper d'aquest professional, no era encara molt conegut i van fer-lo passar per venedor autèntic, o sigui, que el públic és real.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Si senyora ...." però s'haurien d'haver fet coincidint amb les de Santa Madrona..." i tant...

Enric H. March ha dit...

Em sap greu no haver-hi anat perquè mai he passat pel portal i no recordo haver vist els jardins.

Pobra metàfora! Deu ser la figura retòrica més suada. Però si la fan servir és perquè enganxa en l'imaginari de la gent. El vaixell com a símil d'unitat fa una certa angúnia perquè a mi em vénen al cap immediatament els que anaven a galeres i m'imagino el Mas fent de còmitre.

Ara és temps de cremar les naus!

Francesc Puigcarbó ha dit...

El Mas té vocació metafórica marinera, compte amb naufragar que és més grumet que pilot.

Júlia ha dit...

Res, Miquel, no hi ha manera que la rehabilitin, pobreta, i això que podria ser patrona dels immigrants, amb això d'haver vingut en 'patera'.

Júlia ha dit...

Res de cremar, Enric, que sóc molt pacífica. Em sembla que les metàfores marines són immortals.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que avui el problema és que no hi ha mariners qualificats ni capitans amb empenta per solcar les ones desfermades.

pons007 ha dit...

tothom ho sabia que era la festa d'inauguració? doncs jo no dec ser tothom...

Júlia ha dit...

Pons, va sortir als diaris, a internet i pels mitjans de comunicació però es fan tantes coses que és fàcil no assabentar-se d'algunes, encara més aquest cap de setmana, amb tot el que se celebrava a causa de Santa Eulàlia.