6.2.13

EL REI APARCAT I LES MÒMIES D'AHIR









Ah, miserable!
Avui jo m'he jugat la vida als daus,
i el risc vull córrer de morir! Jo em penso
que hi ha sis Richmonds en el camp.I a cinc
en el seu lloc, ja els he privat de viure.
Un cavall! Un cavall! El meu reialme
per un cavall

Ricard III 
(William Shakespeare, traducció de Josep Maria de Sagarra, Editorial Selecta, 1969)

És una opinió molt personal però sempre he estat contrària a marejar les restes mortals de qui sigui portant-les amunt i avall. Fins i tot en el cas dels morts a causa de les guerres  modernes crec que no hi ha millor homenatge que deixar-los reposar on van morir o ser assassinats i assenyalar l'indret amb un auster monument commemoratiu que en recordi nom i circumstàncies. Malauradament l'espècie humana té una tendència preocupant a la necrofília reivindicadora. Ja no cal ni parlar del tema de les relíquies, que tant de prestigi i fins i tot moviment comercial va generar. Ahir mateix vaig anar a una visita a Tarragona i la història del rescat d'una part de les de la gloriosa Santa Tecla em va ser explicat amb molts més detalls dels que ja coneixia de bell antuvi. Vegeu l'explicació viquipediana del tema:

Part de les relíquies de santa Tecla, entre elles els dos braços, van ser donades als ambaixadors del rei Jaume el Just pel rei Onsino d'Armènia a canvi de 40 cavalls andalusos, un tron d'or, dos mil formatges mallorquins i altres béns, arribant a Barcelona l'any 1320 essent dipositades al monestir de Sant Cugat, menys els ossos d'un dels braços que es traslladaren a Tarragona. Durant l'assalt per les tropes franceses el 1811 a Tarragona, va desaparèixer-ne el braç. El monestir de Sant Cugat donà el1814 l'altre braç de la santa a la catedral de Tarragona per a la seva custòdia. Durant la rehabilitació d'una casa a la part antiga de la ciutat a la fi del segle XIX es va trobar una arqueta amb ossos d'un braç humà que després d'uns estudis es certifiquen com la relíquia de santa Tecla perduda durant la Guerra del Francès. Des d'aleshores la catedral de Tarragona té els dos braços de santa Tecla.

De tant en tant sorgeix del passat recent o llunyà una mòmia o un esquelet de cert prestigi, com ha passat amb Pere el Gran i el General Prim. En aquest cas s'acostuma a fer-ne un estudi i després es retornen al seu lloc de descans, vaja, en general. La propaganda que genera el tema en els mitjans de comunicació resulta una mica preocupant, la veritat. Els polítics de tots colors també compten amb aquests esdeveniments, els trasllats de difunts generen festasses i, suposo, vots per als polítics i distracció sobre temes més substanciosos. Recordo l'absurda i polèmica arribada de les restes de Margarida Xirgu a Molins de Rei des de l'Uruguai on havia viscut i treballat durant vint anys, amb construcció municipal de mausoleu adient. No crec que a l'Uruguai els fessin arribar cavalls andalusos, tron d'or ni formatges mallorquins però alguna despesa devia generar el tema. En algunes ocasions, com en el cas de García Lorca, el tema ha generat soroll i ha evidenciat com en tot plegat hi ha molta política en el sentit més casolà i pagerol del terme.

El tema de Xirgu és significatiu i exemplifica com s'escriu la història oficial, fins i tot en aspectes teatrals, va ser una actriu que aviat va abandonar l'escena catalana per motius diversos i poc explicats i va fer els Madriles amb èxit espanyolitzat però se n'ha reinventat una mena de bandera nostrada, fins al punt de crear una llegenda urbana sobre el fet que el seu fantasma senyoreja el Romea, teatre en el qual va treballar poc temps. M'imagino que els fantasmes de grans actrius, com Maria Vila, que van treballar molt més en català i en aquell lloc i que avui estan força oblidades es deuen sentir marginats i tractats injustament.

A Gran Bretanya han trobat i autentificat les restes de Ricard III. Ja sé que avui hi ha molts mitjans científics i tot això però aquestes autentificacions a tants anys vista em produeixen més dubtes que l'autenticitat dels braços de santa Tecla. Ricard III, segons la història convencional i la tradició, no va ser un sant i fins i tot podia haver assassinat els seus nebodets, les restes dels quals també es van trobar fa uns anys. En una ocasió en la qual vaig anar de càmping al país del rei vam visitar una exposició que exemplificava la polèmica sobre l'autenticitat, precisament, de les restes d'aquelles pobres criatures. Ara a Ricard III el reivindiquen pel fet que, com tothom, va fer alguna cosa bona. L'enterraran amb grans honors en una catedral i jo crec que el millor hauria estat deixar-lo a l'aparcament on jeia des de temps immemorials i en el qual expliquen que hi havia hagut una abadia o quelcom semblant. Això sí, assenyalant l'indret de forma adient i seriosa. Els pàrkings són no-llocs absolutament tètrics, silenciosos, respectables i inquietants com una cripta catedralícia. 

Han reconstruït el seu rostre, més o menys, i no és gaire diferent de l'oficial que ens havia arribat a través de quadres antics. Una de les senyores que ha promogut el tema en lloa l'aspecte bonhomiós i diu que amb una cara com aquesta no es pot ser tan dolentot i pervers, afirmació que recupera aquella dita sobre el rostre, mirall de l'ànima, la qual s'ha demostrat, amb l'experiència pràctica, absolutament equivocada i subjectiva. Aquest rei, és clar, ens ha arribat reconstruït per Shakespeare, cosa que fa molt difícil, des del present, destriar història, llegenda i literatura. 

Molts grans actors i directors han estat temptats pel personatge que motiva fins i tot excessos interpretatius remarcables i demana l'esforç de caminar tort tota l'estona a causa del gep o l'escoliosi reial. També se n'han fet modernitzacions, com d'altres obres del mateix autor, situant els fets en un intemporal moment actualitzat que generalment té tints feixistes. En català tenim la magnífica traducció de Sagarra, al menys, ja que no comptem amb un Shakespeare nostrat que hagi mitificat amb prou grapa universalista els herois històrics propis. La frase més famosa atribuïda al monarca és la del cavall i el regne però em temo que en cas d'haver sorgit per aquells verals algú disposat a baratar l'animaló per tota una corona el rei no hauria complert la promesa formulada en calent i en un moment crític, considerant-ne el tarannà. No va tenir cavall i va acabar en un aparcament on els cotxes moderns li haurien facilitat molt les coses.

Sobre mòmies, el culte a la de Lenin va demostrar al món que amb noms i contextos ben diferents els contes es repeteixen, fins i tot per part d'ideologies divergents i que l'opi del poble emprèn camins absolutament delirants. Molts assassinats repugnants de gent diversa han comptat amb la voluntat de fer-ne desaparèixer les restes precisament per no generar devocions populars. De tots els cultes sagrats d'ahir, d'avui i de sempre, el de les relíquies de tots colors és un d'aquells  que em produeix més angúnia pel fet que els afectats ja no hi poden dir res. Amb la generalització de les incineracions haurem privat a la posteritat d'aquestes distraccions tan estranyes, ben mirat. 

10 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Hi ha pocs pàrkings al centre de Leicester, si aquest el reconverteixen en abadia altre cop ens crees un problema quan haguem d'anar de compres! ;) Traslladar-lo a la catedral, que està just al costat no serà un gran trasbals pel pobre Richard, que diuen que el pitjor pecat que va cometre per passar a la història com a dolent va ser patir d'escoliosi (els locals són poc partidaris de la versió Shakespeare).

Júlia ha dit...

Salvador, sempre pot quedar l'indret amb algun recordatori a l'estil de cova santa. No crec que el rei fos un angelet però em temo que no pas pitjor que la resta. És com els Borgia, tothom es fica amb ells i n'hi havia de pitjors.

Francesc Puigcarbó ha dit...

estic amb tu, jo si haguès trobat les restes, les hauria tornat a tapar, que els morts han de descansar en pau, a banda, que com li vulguin cobrar el parking de 300 anys, li costarà un ronyó i part de l'altre.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, no hi havia pensat, he, he.

Anònim ha dit...

POTSER SI QUE AN SHAKESPEARE,VA VOLER DONAR PEIXET A ELS TUDOR,PERO AIXO DE MATAR PARENTS,ERA TOTA UNA MODA EN AQUELLS TEMPS.....
JO HE VIST LA MOMIA D'AN LENIN,QUINA COSA MES DESAGRADABLE¡¡¡¡¡I QUIN POC RESPECTA,FER UN ESPECTACLE DE LA MORT,ES FASTIGOS.
JUGANT

Olga Xirinacs ha dit...

¿Saps com el vaig començar a llegir? Doncs de petita, i a la col·lecció Araluce, que en feia una adaptació per a joves o per a qui convingués. Aquest es deia 'Historias de Shakespeare'. Sempre recordaré una de les il·lustracions que pintava Ricard III amb una cara com la d'Olivier, i a peu de dibuix hi deia: "Parezco un santo cuando en realidad soy un diablo."

GLÒRIA ha dit...

L'Olivier se'l va saber fer seu malgrat tenir una veueta molt allunyada de la d'en Boixaderas, per exemple.
La frase que cites és, certament, la més famosa però a causa de Javier Marías també va agafar força "Mañana en la batalla piensa en mí (...)" que no recordo de memòria ni tinc a mà però és una maladicció esfereidora que la noia dedica al temible Plantagenet.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Olga, Araluce, quants records i quants descobriments!!!

Júlia ha dit...

Jugant, és ben cert, no es respectaven fills ni oncles ni iaies.

A mi és que les mòmies em fan fàstic, començant per les egípcies i tot, i a més si un dia sóc mòmia que em deixin tranquil·la.

Júlia ha dit...

Glòria, és l'espectre de l'esposa, Anna qui ho diu : A la batalla pensa en mi, demà! Que del teu braç et tombi el glavi! Desespera i mor!

(Escena III, acte V)

La veritat és que a l'obra hi surten moltes malediccions, he, he. I a Marias moltes referències shakesperianes.