6.3.13

AMÈRICA, AMÈRICA...


Finalment ha mort, si no és que ja era mort fa dies, tal i com afirmen alguns enterats, Hugo Chávez. Dels països de l'Amèrica que parla oficialment en castellà -i portuguès- en sabem poca cosa i molts tòpics però molta gent opina de forma subjectiva, segons la simpatia o antipatia que el personatge valorat li produeix. Potser és inevitable. Hi ha molts aspectes que incideixen en la valoració que fem de la gent, a més del fet que en tots els governs, fins i tot en els d'aparença dictatorial, hi ha llums i ombres. El populisme desfermat és habitual en determinats països i això feia que tinguéssim una visió pintoresca d'aquest senyor a qui fins i tot la monja Forcades va defensar en algun moment. M'imagino que al seu país també hi ha qui l'odia i qui el reverencia, pel que escolto i llegeixo. 

Les mostres de masses aplaudint-lo, a ell o a tants altres, expliquen poca cosa, treure la gent al carrer és fàcil i per això sóc molt poc amiga de les lectures polítiques i socials que es fan després de manifestacions multitudinàries i abrandades i em sobta la devoció i l'interès que susciten les grans manifestacions a favor del que sigui després de comprovar que Hitler i els seus també eren capaços d'omplir el que fos. Durant la meva joventut tots els mals d'Hispanoamèrica, que van ser molts i importants, eren culpa dels del nord. Fa un temps llegia un bon home mexicà reflexionant sobre el fet que hores d'ara ja no es podia afirmar ben bé això i que molts mals del seu país, per desgràcia, eren interns i ben interns.

Potser ara, veient com els va als veneçolans més enllà de Chávez, podrem tenir una informació més mesurada o potser, si les coses s'esdeven amb normalitat, oblidarem aquell país com n'oblidem d'altres quan no són mediàtics. De gran nombre de governants d'aquells països n'hem sabut molt poca cosa, no eren tan mediàtics i populistes o no ens els treien tant per les nostres televisions. El rei el va fer callar i li vam riure la gracieta, tot i que avui la consideració del monarca està molt a la baixa i ja no recorda ningú que es va mirar amb simpatia, aleshores, la intervenció juancarlista. 

L'altre vellet, Castro, encara belluga. Durant la meva joventut Castro i Mao eren els grans herois del comunisme amb rostre humà, però després va resultar que de rostre humà, res de res o molt poca cosa. Potser alguns periodistes i polítics ens haurien de demanar perdó per haver-nos lloat fins a límits impossibles aquests senyors i fins i tot el dictador albanès, és clar, era d'esquerres i tot el que fos d'esquerres estava lliure de tota sospita i a l'inrevés. Fins i tot avui algú gosa posar en dubte les bondats d'Allende, però ja se sap que un bell morir honora tota una vida.

Amb els anys una de les coses que més em sorprèn és el canvi d'opinió de molta gent respecte a personatges diversos, polítics, pensadors, fins al punt que no recorden que te n'havien assegurat tot el contrari fa com qui diu quatre dies. Crec que des dels nostres sofàs europeus, ni que siguin sofàs en crisi i sense possibilitat de renovació, mirar tots aquests països que en algun moment, com ara durant la meva infantesa, van ser d'acollida d'emigrants nostrats, és molt difícil, fa falta llegir molt i escoltar també la gent que no escriu, cosa encara més difícil. 

Encara ens costa d'entendre fenòmens com ara el peronisme i la mitologia d'Eva Peron i potser és una sort que Franco i la seva Carmeta no fossin personatges populistes ni carismàtics sinó més aviat ridículs, perillosament ridículs. Sap greu haver d'admetre que els nostres o aquells que vam creure que eren els nostres en van fer de molt grosses, fins i tot l'estalinisme encara està per condemnar de forma contundent per part d'aquells que hi van flirtejar o d'aquells altres que anaven de vacances a la Rumània del Ceausescu. La democràcia nostrada va acollir transformacions de grans radicals populars en batlles oportunistes i especuladors o en desenganyats i desencantats, amb alguna excepció, que sempre n'hi ha.

Els nostres problemes de comprensió vénen quan identifiquen les doctrines polítiques, religioses o socials, amb els seus resultats humans, sovint perversos. El cristianisme, el comunisme, l'anarquisme, tenen poc  a veure amb molts dels resultats que han generat, i quan més poder, més possibilitat de corrompre el missatge original. Comprovar que l'infern és empedrat de bones intencions o de grans consignes i boniques frases és molt dolorós i de vegades no es vol veure ni admetre. Els poders que acaben per oblidar els homes i les dones a nivell individual, amb les seves virtuts, els seus defectes i, sobretot, les seves necessitats vitals, sacrificant cadascú al conjunt, són inquietants per més bonics que semblin i més poemes i articles que generin en els intel·lectuals devots i els periodistes de culte, que també poden esdevenir, segons com, tota una altra plaga. Estic en contra d'allò d'Espriu que deia que de vegades era forçós i necessari que un home morís per un poble, és una afirmació molt perillosa, sobretot si s'identifica poble amb pàtria. És l'única reflexió del poema amb la qual no combrego.


A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

15 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"...Estic en contra d'allò d'Espriu que deia que de vegades era forçós i necessari que un home morís per un poble, és una afirmació molt perillosa, sobretot si s'identifica poble amb pàtria. És l'única reflexió del poema amb la qual no combrego..."

Completament d´acord.
Salut

Anònim ha dit...

el senyor de un respecto a las canas exemplifica molt bé perquè Chavez ha trigat tan a palmar xD

http://www.unrespetoalascanas.com/2013/la-razon-por-la-que-chavez-aun-no-ha-muerto

Galderich ha dit...

En el cas d'en Chávez se'm fa difícil opinar per les sensacions contradictòries que ha generat. Només per aquest motiu i perquè algunes versions el mitifiquen em fa swr caute a l'hora de fer un balanç que no estic capacitat per a fer-lo.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Com diria Donal Ramsfeld, aquest dictador no és el nostre fill de puta, no l'hem posat nosaltres. I el que era era una mosca collonera per a ells. Molt contraductori, com tothom, té llums i ombres i tambè s'ha de tenir en compte el seu populisme adequat al país que manava.

Júlia ha dit...

Miquel, res a dir, ningú ha de morir per ningú, a més 'un poble' és una abstracció.

Júlia ha dit...

Molt bo, Pons. Normalment els dictadors o semblants que moren de mor natural tenen llargues agonies, costa molt preparar-ne el'després', Franco, el paradigma.

Júlia ha dit...

Galderic, el que dius i que jo no sóc qui per opinar d'un país i d'un temps que no conec a fons, no sóc capaç ni d'opinar a fons del meu ara i aquí ni dels que són ara i aquí, per això tants experts em maregen. I no parlo només de política, passa el mateix en el futbol.

Júlia ha dit...

Francesc, no era ben bé un dictador ortodox, però això no vol dir res, encara que no ho sembli, en aquest món tan globalitzat tot ens afecta.

Oliva ha dit...

JO ERA MES DEL "CHE",AN FIDEL SEMPRE M'HA SEMBLAT UN PAIO TERBOL....PERO SI VAIG TENIR "EL LIBRO ROJO DE MAO",QUIN "TRUÑO"¡¡¡¡¡¡.DEMAR M'HAN VAIG A MEXIC,UN NEBOT-NET ES CASA,A KULIAKAN "EL CORAZON DEL NARCO"...VEURE DE PRIMERA MA AQUELL MERDER,QUE DEU NI DO TAMBE.

Júlia ha dit...

Al Fidel també se li ha anat veient el 'plumero'.

Mèxic, gran país, gran cultura i grans problemes, tampoc no se'n surt i això que ha tingut alguns bons governants, les coses no són gens fàcils. Ves amb compte que no et segrestin, he, he.

Júlia ha dit...

El Che també és molt discutible, ep, massa pósters.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estic d'acord amb que alguns periodistes ens haurien de demanar si més no disculpes per les enredades monumentals de que ells també van ser objectes... Tot fora més clar si fossim més humils.

Júlia ha dit...

Teresa, amb els anys et tornes més crítica però de jove t'ho creus tot, aquest és el problema.

Ferran Porta ha dit...

El problema de Chávez, per mi, és que s'ha caricaturitzat massa a ell mateix, i això ho ha posat molt fàcil a la maquinària propagandística antiell. En el nostre "planeta capital", els lladres ho són de guà blanc i, pel que sembla, mentre no embrutis pots anar fent, no sé si m'explico.

Quin embolic de món, senyor.

Júlia ha dit...

Ferran, també crec que des de la nostra cultureta veiem com a caricatures aspectes d'altres indrets que no entenem, hi ha populismes a l'europea, a la catalana, a l'espanyola i a l'americana del nord i del sud, això es veu fins i tot mirant programes de televisions d'aquells països.

Un món divers i complex, no és fàcil entendre'l ni hi arribarem.

Aquí sí, allò de 'pecat amagat és mig perdonat', ha funcionat sempre, en el sexe i en els negocis i en la política.