23.3.13

ANNA KARÈNINA, DARRERA VERSIÓ (PER ARA)



Per diferents motius he escrit manta vegades al blog sobre Anna Karènina, vaig fer treballs universitaris sobre el llibre i l'he llegit unes quantes vegades en català i castellà. També he vist unes quantes versions de totes les que han fet en cinema i televisió, que són un munt, i segurament no em moriré sense haver-ne vist unes quantes més. Tot i que la darrera  versió, per ara, no em cridava l'atenció i me n'havien arribat crítiques negatives, vaig caure en el parany. He de dir que em va agradar més que no em pensava cosa que sol passar quan t'acostes al que sigui amb expectatives negatives, i també a l'inrevés, el millor és no saber res de bell antuvi sobre allò que vas a veure, escoltar o llegir, tot i que no és fàcil conservar aquesta virginitat opinadora.

La principal relliscada és la tria en el paper de Vronsky, un actor que no dóna el to ni l'aparença, cosa que no vol dir que en una altra feina no se'n pogués sortir millor. Per la resta té l'originalitat de mostrar la història com si fóssim en un teatre vell i atrotinat, de vegades sembla un ballet i tot plegat  és volgudament -suposo- kitsch, molt simbòlic, vaja. Un excés de pretensions, crec, considerant el resultat, el qual malgrat el que escric té un cert encant decadent. Hi ha un excés de musiqueta matxacona i alguns trossos massa lents, que fan que sembli més llarga del que és en realitat. Però, vaja, es pot veure i m'imagino que en sentirem per tots els gustos.



Pel que fa al turmentat militar, objecte del desig de la protagonista, pensar que la xicota es torni boja per aquell noi, considerant que el seu marit és Jude Law, un actor camaleònic que cada dia m'agrada més tot i que aquí, crec que per motius de guió, no pot lluir-se del tot, resulta increïble. El noi que fa de Levin, un personatge clau, tampoc no m'ha fet  el pes. Anna Karènina és un llibre que, com tants altres, no es pot reflectir en el cinema amb tots els seus matisos, crec que qui no hagi llegit el llibre és quedarà in albis amb moltes coses que passen i que no estan ben explicades. Al menys en aquesta versió han humanitzat el pobre Karenin, aquest trist i gris funcionari que no ha fet mal a ningú i que és veu el xàfec de l'escàndol al damunt. En algunes versions el fan semblar el dolent de la pel·lícula, la veritat. El detall d'acollir la nena, filla del pecat, en una època en la qual s'acostumava enviar criatures a l'hospici sense manies, sempre m'ha semblat molt emotiu.



El cinema en general ha potenciat el tema de l'adulteri i l'amor boig dels protagonistes, que els porta a l'autodestrucció,  però a la novel·la, malgrat el títol, aquesta història és una més entre tantes: la de Levin, la del seu germà, la del germà d'Anna, la del mateix Karenin. És un llibre ple de filosofia i també de detalls sobre la vida quotidiana de l'època, detalls divertits sobre vestits, menges i pentinats, per exemple. És d'aquells llibres que ja no es pot llegir sense comptar amb tot el nostre imaginari cultural sobre Rússia, Tolstoi, la revolució posterior, les diferents adúlteres diverses que van florir en la literatura de l'època, que són un munt, o les protagonistes de tantes versions fetes en cinema i televisió.



Es diu que la millor versió en cinema ha estat la de Garbo i Fredrich March, amb Basil Rathbone, inoblidable Sherlock Holmes, fent de Karenin. No ho sé, això costa de dir i, a més, no conec les versions mudes, que n'hi ha més d'una. Vivien Leigh també estava bé i a mi em va agradar força una versió feta per a la televisió amb la Bisset i Reeve, el pobre Superman, que tan tràgic destí va tenir, fent un impecable Vronsky. Per a la televisió també se'n va fer una que no he vist però que devia estar molt bé, amb Claire Bloom i Sean Connery de Vronsky, que aquest sí que és un tot un senyor de pelo en pecho. Albert Lieven era Karenin. Lieven va ser un actor alemany, un refugiat de l'Alemanya nazi al qual, com els va passar a d'altres en la mateixa situació i cara de teutons, gairebé sempre el feien fer de nazi a causa del seu aspecte, així que m'imagino que devia ser un Karenin una mica pervers. Encara hi ha una altra versió en cinema, protagonitzada per Sophie Marceau amb James Fox interpretant el paper de Karenin.

D'altres països també n'han fet versions pel cinema i la televisió entre els quals, és clar, Rússia. Dels anys seixanta en recordo una que es va comercialitzar força bé i crec que va ser de les primeres que vaig poder veure al remodelat cinema Condal, que aleshores alternava teatre i cinema. I a Espanya? Dons sí, també en tenim una versió que ens van passar en aquell espai de novel·les tan remarcable de fa anys, que ens va oferir tots els  grans títols de la literatura, en blanc i negre i fets amb molt pocs mitjans. És de 1975, la va dirigir Fernando Delgado, Maria Silva era Anna i Paco Valladares, Vronsky.  Karenin era Francisco Piquer, Levin, Daniel Dicenta, i la jove Kitty l'entranyable i malaguanyada Inma de Santis. De Santis era una persona molt interessant i culta i una gran actriu, va morir en un accident i els seus admiradors li han dedicat un blog i tot. En aquesta darrera versió en cinema Kitty és Alicia Vikander, que aquests dies també fa de tràgica reina de Dinamarca a Un asunto real. La història d'Anna Karènina acull molts personatges en els quals els actors es poden lluir fent de secundaris de luxe. 

Aquestes històries d'amor impossible i que acaben malament sempre em recorden el personatge del coronel don Evaristo Feijoo, amant de Fortunata a l'obra de Galdós, que quan veu que ja no la pot protegir perquè és massa vell li dóna diners i consells sobre el fet de ser pràctica, portar els seus embolics amorosos amb discreció i no escandalitzar, no trencar les normes, vaja. Ja sabem que Fortunata no li va fer cas i que d'haver pogut aconsellar Karènina també haurien servit de poca cosa tan sàvies reflexions. Però si la senyora Karènin li hagués fet cas, és clar, no tindríem la mateixa novel·la ni tantes pel·lícules protagonitzades per dames inoblidables, amb poca feina i patint qui-sap-lo, abillades amb capells i abrics de pell, sota la neu de la Rússia tsarista d'abans de la revolució i a punt  de fer moixoni sota les rodes d'un tràgic i simbòlic tren de vapor.

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó que dius es cert, si t'entabanen amb una pel·lícula perque la vagis a veure; que si és molt bona, que si l'argument, que si els dialegs, etc, com t'han creat massa expectatives, et sol decebre.
En canvi, si et tiuen que no està gaire bé, que si és avorrida etc, en ser al revès et sol agradar o desagradar menys del que et pensaves. De totes maneres he llegit alguna crítica i no la deixa malament.

Tot aquest raonament té una excepció "los Amantes Pasajeros" et diguin el que et diguin, no la vagis a veure.

Júlia ha dit...

Francesc, per desgràcia hi vaig anar, una amiga em va enredar i ja sabia que seria un 'rotllo', dolenta a matar, acudits amb poca gràcia, grollers i fàcils i un grup de bons actors molt mal aprofitats. Bé, tot s'ha de veure, que diuen.

Fa anys a Perpinyà vaig veure una peli verda que es deia alguna cosa com ara 'Les hostesses calentes' i crec que era molt millor que aquest bunyol.

Júlia ha dit...

Si no diuen tres mil vegades 'polla' i 'mamada'...

Miquel ha dit...

jajajajaja...diu "les hostesses calentes " jajajaja

argument : " un día fred...i posen la Butsir a tot gas ¡¡¡ jajajajaja

joder como he reído. Salut familia ...jajajaja

Júlia ha dit...

Miquel, qué tiempos aquellos en qué íbamos a ver a Perpinyà i Ceret coses de este tipo y otras de 'políticas'!!!!

Allau ha dit...

N'he sentit de bastant verdes sobre aquesta versió, però intueixo que tindrà el seu interès. Penso anar-la a veure.

Júlia ha dit...

És 'diferent', té la seva gràcia malgrat tot, a veure què et sembla, Allau.

Olga Xirinacs ha dit...

M'agrada, Júlia, llegir els teus comentaris crítics. A més d'amplis i ben documentats, hi fas servir aquell punt d'ironia que els fa creïbles i acostats als nostres gustos -en general, parlo-.
Admiro la teva capacitat de feina i aprenc coses cada dia. De tu, és clar.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga!!! Un honor. No sé si has vist que eres 'la nostra candidata' al Premi d'Honor, però sembla que les dones ho tenen magre, per ara:

http://trbolatzur.blogspot.com.es/2013/03/tres-contra-quaranta-dos-el-premi.html