25.3.13

PALMES TRADICIONALS I PALMES MODERNES

Fotografia: Diari de Girona, benedicció de Rams


Ahir era l'històric dia de la Palma o de Rams que ja no és el que havia estat en temps de religiositat obligatòria i universal. A casa meva eren molt complidors i criticaven que un gran nombre de gent que no era missaire es mudés i anés a beneir sense quedar-se després a oir missa. La missa del dia de Rams cal dir que és molt llarga pel fet que s'hi llegeix sencera la Passió de Crist, que jo recordi. L'eclecticisme actual, crec que saludable en el fons, fa que molta gent que no és religiosa vaig també a beneir, per seguir la tradició. És una cosa contradictòria, com també ho és això dels padrins laics que regalen la mona i el palmó, però les contradiccions i incoherències formen part de l'espècie humana i de les seves dèries.

Durant la meva joventut vaig patir atacs de coherència en tota aquesta temàtica tradicional i religiosa i avui m'he tornat més tolerant. Del dia de Rams em quedo amb les històries familiars, que explicaven com Jesús era molt ben rebut a Jerusalem i la mateixa gent que l'aclamava uns dies després anava a veure com l'estossinaven. Així passa la glòria del món i així acaben els lideratges, tot sovint. Aquest any he vist palmes tenyides de coloraines, una cosa horrorosa, sembla que tot s'ha de renovar, fins i tot aquestes innocents creacions tan boniques en el seu color natural, amb rosaris de sucre penjant. Avui no les guarneixen tant com abans, de tota manera. El color que fan les palmes fresques i la seva olor em resultava encisadora però vaig conèixer de petita un matrimoni que en feia i el procés era laboriós i fins i tot perillós, ja que utilitzaven determinats productes tòxics per mantenir aquella frescor. M'imagino que avui tot deu ser diferent, no ho sé.

Fa anys que a les escoles es fan mones abans de Pasqua, Pasqua abans de Rams, literalment. Jo vaig protestar sobre el tema manta vegades sense cap resultat pedagògic. L'escola ha fet seves determinades tradicions, com ara allò tan lleig d'anar tallant les potes de la Vella Quaresma, sense entrar a fons en tot el que representa la Setmana Santa. Tot ha canviat i encara canviarà molt més i algunes tradicions aniran fent la viu-viu. La meva mare explicava que la seva àvia considerava el Carnaval i la Palma les festes de les mares boges perquè vestien les criatures amb robes lleugeres i primaverals, per tal de presumir, i com que sovint encara fa fred en aquestes festes s'agafaven moltes calipàndries.

La veritat és que per la Palma s'estrenava alguna cosa sempre, encara més que per Nadal. Sovint s'estrenava equip sencer, vestidet, rebequeta, sabates i mitjons. També era un dia en el qual es feien fotografies i per això en tenim tantes d'aquesta festa. La majoria de gent, quan jo era petita, no tenia màquina de retratar però sempre hi havia un veí amable que ens la feia o, si calia, es llogava fins i tot un retratista modest. La festa era tot un cerimonial que ja començava amb allò d'anar a comprar sabates i mitjons. Les sabateries d'aleshores m'encantaven, amb les seves capsetes i el seu mobiliari clàssic i els seus miralls de peus, alguna en queda, però poques, d'aquell estil. Com a gran novetat, fa molts anys, sabateries d'anomenada d'aleshores com Can Torrents van comptar durant un temps amb pantalles de rajos X per veure la mida del peu, una barbaritat considerat des del present però aleshores això de passar-te per la pantalla era molt habitual fins que es van conèixer les contraindicacions de tanta radiació. 

Els nois picaven amb el palmó i feien escombra i a les noies més grandetes aviat ens van deixar portar també palmons i contribuir al sarau corresponent. Tothom feia el mateix, no com ara, i per tant tothom anava a beneir, encara que no anés a missa, i després a presumir i a retratar-se, a la mida de les seves possibilitats. Les palmes i els palmons es lligaven al balcó per tal que no vinguessin bruixes, que ja és gros, i allà anaven agafant un to molt lleig i decadent fins que se substituïen per les de la nova temporada. Les senyores portaven rams d'olivera o de llorer a beneir i encara en porten  i els senyors, de vegades, una palmeta a la solapa. 



Jo, quan era petita, em sabia moltes poesies de memòria, una gran part d'elles d'El trobador català, bestseller intemporal i incombustible de Bori i Fontestà que encara es pot comprar, editat per Millà, i molts poemes dels quals he vist reproduïts sense mencionar-ne l'origen. Al llibre hi ha una poesia racista, també de Setmana Santa que es diu Anem a matar jueus. No sé si en les darreres edicions l'han censurat però ho haurien de fer. Eren coses de l'època i els jueus, els comunistes, els maçons i la resta no eren personatges reals sinó que pertanyien al món misteriós de les bruixes i els follets, per als infants d'aleshores. Era un gran contrasentit matar jueus quan Jesús i la seva família eren jueus, una cosa rara de tantes com se n'apleguen per tot arreu.





Per la Palma em feien recitar un vers sobre la Palma del llibre mencionat. És una poesia sentimental i trista, com moltes d'aquell temps, i si es recitava amb grapa feia plorar l'audiència ja que acaba recordant la mare difunta. Els llibres de versos en català i castellà destinats a la recitació familiar eren farcits d'orfanets sense mare, mares sense fills, vells tristos a punt de ser abandonats i pubilletes menystingudes a causa del naixement de l'hereu, coses que en l'època eren més habituals que no pas ara, però també aplegaven qüestions patriòtiques i consells morals. La inevitable nostàlgia del passat fa que en ocasions ens planyem de les pèrdues sense tenir en compte els assoliments i les millores, com que nosaltres, des de determinat moment vital, més aviat anem de baixa, existeix aquesta tendència molt humana a la subjectivitat. Bori i Fontestà ha estat menystingut per les elits culturals però el seu pes en la literatura popular i fins i tot en el manteniment de certs valors nostrats és immens i poc estudiat. Al meu avi un professor modern d'Esplugues ja el feia llegir El trobador i de fet el seu autor ja el va escriure amb intenció escolar. 

Bori i Fontestà era mestre i la seva vida, activa i lluitadora en el camp de l'ensenyament i de la política, és poc coneguda, més enllà de l'entrada de compromís a viquipèdia, la consideració intel·lectual vers la producció literària -o el que fos- dels mestres sempre ha estat minsa i rància. En uns cursets de fa anys sobre botànica un professor universitari de categoria,em sembla que era Ramon Folch,  ens va comentar l'interès dels llibres del senyor Masclans, que aleshores encara era viu, per a classificar els arbres i els arbusts i va afegir, sense mala intenció, oh, i és un mestre. Com volent dir que malgrat ser un mestre havia endegat una obra d'interès universitari que feien servir els experts 'de veritat'. Fins i tot ell mateix es va adonar de la relliscada i després ho va voler arreglar dialècticament, sense èxit, la veritat. Als mestres se'ns ha considerat poc i s'ens ha exigit molt, també en exemplaritat, quan feia alguna bestiesa innocent a casa em repetien 'sembla mentida que siguis mestra' i ja vaig comentar com xalava la gent quan algun mestre fallava les preguntes d'un concurs cultural radiofònic o televisiu.





Bori i Fontestà va merèixer una exposició amb motiu del centenari de la seva mort, l'any 1912. Era badaloní i per sort a Badalona tenen tendència a recordar la seva gent. També va escriure d'altres llibres destinats a l'escola. Un d'ells, un manuscrit, encara l'havia utilitzat jo de petita, en l'edició aquesta de la tapa amb la ploma i el tinter, encara llegíem aquesta mena de llibres aleshores, que ajudaven a entendre les cal·ligrafies de la gent. Es va perdre i de vegades l'he vist als encants sense decidir-me a comprar-lo però segur que en algun moment cauré en la temptació. 

LA PALMA
I
Molt petit seria encara
quan amb goig la meva mare

una palma em va comprar;
i, afanyosa i satisfeta, 
agafat de la maneta, 
entre l'altra mainadeta, 
a l'església em va portar. 

Vaig aixecar-la lleugera

entre aquella primavera
de llorers i rams florits;
després la mare em contava, 
mentre al balcó la lligava, 
que a les bruixes espantava,
amb els seus grills beneïts.
II
Aquella palma estimada
les pluges l'han destrossada;
ja no en queda ni el record;
la meva mare amorosa
que va lligar-la gelosa,
també el somni etern reposa;
pobre mare! també ha mort.

Perxò, en veure com s'afanya

una mare, que acompanya
amb la palma al seu fillet,
em recordo, en aquest dia, 
de la mare que em volia, 
de la palma que tenia 
de quan era petitet.

7 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un dia molt especial per a la maianada de la nostra època, no trobes? Ens quedem amb els records, que segurament són bons, en un temps com el present, tan trist per tantes coses.

Enric H. March ha dit...

Reconec que per deformació professional (i personal) la meva mirada sobre la religió està mediatitzada; però defenso i defensaré sempre des de la meva posició de no-creient la validesa i la necessitat dels rituals. Tota festivitat és la imatge d'un relat que es perd en la nit dels temps i que explica alguna cosa de nosaltres. No diré que calgui preservar-los (tot fa el seu camí), però sí que mentre existeixin els sentiré a prop i els explicaré (a casa, a l'escola...). Negar-los (festes i rituals) seria com bandejar el cinema mut per obsolet.

Fins i tot de les coses violents, ofensives i racistes cal guardar-ne un cromo (anar a matar jueus, per exemple, que a casa dels avis afectava d'una manera especial) i explicar que van existir perquè la gent oblida molt ràpidament i només sap veure la palla en l'ull aliè i no la biga en el propi.

La pèrdua del vincle amb les tradicions (encara que només sigui per curiositat o per raons antropològiques) va acompanyada de les altres coses que expliques: el relat oral, la lectura en veu alta... I la pèrdua del valor del mestre com a pont o lligam que uneix totes les formes del saber: de la tradició i l'àmbit familiar al saber acadèmic, tot donant eines (llegir, escriure, comptar, memòria, pensar, reflexionar...) que formen l'individu.

Ai, Can Torrents! Els rajos X i aquell petit tobogan de fusta! I també Can Cadira, amb aquells seients de personatges de conte!

Júlia ha dit...

Teresa, els records i algunes tradicions, sobre el present, crec que hi hagut 'presents' pitjors, així que aprofitem-lo com puguem i ens deixin.

Júlia ha dit...

Cert Enric, tot i que les tradicions, fins i tot les religions, neixen, creixen i moren un dia o un altre, aquest és el destí dels humans.

Llegir, escriure,comptar i pensar és tot el que caldria aprendre a escola, tot i que això de 'pensar' també és interpretable i si s'ensenya a llegir bé ja s'ensenya a pensar.

En defensa meva i de Bori i Fontestà crec que allò dels jueus no ho enteníem i era quelcom eteri i gairebé inexistent, fins i tot Franco em semblava inexistent, un dibuix a les monedes.

Crec que tens raó, però, en què s'ha d'insistir en tot plegat perquè de tant en tant hi ha revifalles racistes o antisemites o antimores o anti-el-que-sigui i sempre es justifiquen d'una manera o d'una altra i pateixen dels prejudicis ancestrals arrelats al nostre inconscient i subconscient col·lectiiu i individual.

Condemnar les culpes dels altres és una manera molt còmoda i expeditiva de treure'ns les puces de sobre, per desgràcia.

pons007 ha dit...

jo mai he portat palma ni palmó ni res, dec ser d'una altra època, o d'una altra religió...

Júlia ha dit...

Pons, es nota que ets jove, els meus fills també han dut molt poques palmes i encara per fer contents els iaios i tot això.

A l'altre món no ens ho tindran en compte si fem bondat i no defraudem a hisenda.

Francesc Puigcarbó ha dit...

parlant amb els industrials de palmes i palmos (gitanos) el negoci no ha anat enguany gaire bé.