13.3.13

GATSBY TORNA!

S'ha anat endarrerint per diferents motius l'estrena de la nova versió del Gatsby de Scott Fitzgerald. Cada vegada que vaig al cinema darrerament me'n passen el tràiler, i sembla que fins i tot la projectaran en tres dimensions, cosa que fa cert respecte. Els tràilers sempre m'han fet gràcia però de vegades desvetllen expectatives que no s'acompleixen. De la novel·la n'hi ha diferents versions en cinema, la més antiga és de 1926, pràcticament contemporània del llibre, malauradament no se'n té cap còpia sencera i només n'han quedat algunes escenes. 



Més endavant, a finals dels quaranta, en van fer una protagonitzada per Alan Ladd, és una altra pel·lícula maleïda, sembla que no hi ha gaire ocasions de gaudir-ne per algun tema de drets d'autor i la resta, a veure si qualsevol dia ens la poden passar a la Filmoteca. 



La versió més coneguda per la gent de la meva edat és la de Redford. A mi m'agrada i cada vegada que l'he tornat a veure m'ha agradat més però quan es va estrenar no va ser gaire ben rebuda, se'n van dir uns quants penjaments. Cal dir que també va passar amb la novel·la, avui un clàssic que fins i tot és lectura obligatòria per als estudiants americans de secundària, cosa que pot representar també un perill, segons com es miri. 

Això de l'obligatorietat momifica la literatura. Jo crec que el millor seria que els professors comentessin les obres literàries amb passió, en llegissin fragments i deixessin el misteri de les versions íntegres obert a la curiositat dels estudiants afeccionats a llegir. Jo he cercat molts llibres perquè algun professor me'ls va comentar o me'n va llegir algun bocinet, sense obligar-me a empassar l'obra sencera abans de poder-ne copsar tot el contigut.



A més a més d'aquestes versions sembla que n'hi ha una altra que es va fer per a la televisió, no l'he vista i no sé ni si tan sols ha arribat per aquests verals, la veritat. 

La portada original de la primera edició de la novel·la va ser molt innovadora, aquells anys vint van veure i viure molts canvis en tots els camps, malauradament tot es va acabar com es va acabar. La història d'aquest arribista fatxenda i ingenu impressiona i desvetlla pietat, en el fons és el de sempre, els rics ajuden els rics i els parvenus es queden amb un pam de nas o, com en aquest cas, fins i tot poden perdre la vida en el seu afany de reeixir.  

Quan va sortir el senyor Montilla de president  Ainaud de Lasarte va fer un comentari, molt repetit i comentat, sobre el fet que ja era hora, doncs fins aleshores sempre havien manat els amics de casa seva, o sigui, la burgesia il·lustrada, petita o gran, la cultureta convencional. Aquesta situació queda reflectida en una novel·la tan barcelonina, malgrat ser escrita en castellà, com Mariona Rebull. El pobre Rius no és del mateix braç que la resta, és gente bien que s'ha fet un tip de treballar però que no té allò que s'ha de tenir, tradició més o menys aristocràtica, entenent l'aristocràcia en un sentit molt generós.

L'enterrament del pobre Gatsby és terrible, un dels fragments literaris més colpidors de l'època. Potser hem millorat una mica però encara es pot percebre, a tots nivells, aquest sentiment de rebuig vers els qui pensem que són menys que nosaltres en algun sentit, cultura, diners, procedència, sembla que tenim certa necessitat de sentir que algú és menys per tal de reforçar el nostre ego. En podria posar molts exemples actuals i els qui els han protagonitzat em protestarien, ni tan sols se n'adonen, no hi poden fer més. En els primers temps de la Nova Cançó s'incidia molt en el tema de la procedència universitària dels cantants i cert rebuig vers Serrat, un noi de barri i de mare aragonesa, anava una mica en aquesta direcció elitista, fins i tot abans del tema de l'Eurovisió.

Els bons temps del PSUC van topar amb aquestes coses, hi havia els il·lustrats i els de procedència obrera i treballadora, de veritat. Aleshores la universitat era minoritària i absolutament elitista, cal recordar-ho. La Daisy de Gatsby no és tan diferent, en certa manera, de la Teresa de Marsé, tampoc. El que passa és que Gatsby té més savoir faire que el Pijoaparte i més peles. Els Gatsby del Raval o de Cornellà poden haver anat a ballar al Bocaccio de l'esquerra divina però al capdavall el desclassament no és senzill, tot i que avui la permeabilitat social, afortunadament, sigui més a l'abast de la majoria de la gent.


Gatsby és ja un clàssic i crec que cada generació tindrà la seva versió en cinema, el mateix que passa amb Mujercitas, amb Anna Karènina i amb alguns altres títols de prestigi reconegut. D'altres llibres, igualment interessants, no han tingut tanta xamba. En aquests casos és absurd discutir sobre si la novel·la és millor que la pel·lícula o si aquesta versió és pitjor que l'anterior, tot s'hauria de jutjar per separat, en el seu moment i en el seu context. M'agraden els actors d'aquesta darrera versió, pel que fa al conjunt, com que encara no l'he vista no puc dir-ne res.

Pel que fa als Gatsbys nostrats i casolans, sempre n'hi haurà, a l'estil de cada època i de cada context cultural. Sempre seran, també, un gran material literari per als novel·listes afeccionats.

 

15 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Quants imperis s'arriben a bastir per una ferida amorosa. És el que jo veig en aquesta obra.

miquel ha dit...

Tens raó amb això de l'obligatorietat de les lectures, a vegades és molt suggeridor i efectiu els fragment que crea un estímul. Una altra possibilitat és oferir molts títols i demanar que els alumnes facin la tria i cometin la seua lectura.
Una altra qüestió és si es acceptable que s'acabin uns estudis secundaris sense haver llegit res sencer... o és acceptable haver-ho llegit com si fos la guia telefònica?
Cal llegir "literatura"? Per què?
Com s'arriba al gust per la lectura?
...?


GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Jo crec que Gatsby ja va néixer classic atès el gran talent que tenia F.S. Fitzgerald. Molts anys endarrere la vaig llegir embadalida i hi vaig afegir els llibres de relats que són preciosos i molt crítics -com el mateix Gatsby- amb una societat de moral doble a la qual l'excel·lent escriptor hauria volgut peertànyer.
Només he vist la pel·lícula interpretada per Redford molt en el seu paper tanmateix Mia Farrow no em va agrada gens i en el doblatge -potser havia de ser així- tenia veu de fava.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Helena, diuen que de vegades fins i tot els grans èxits tenen l'origen en grans fracassos sentimentals, som complicats.

Júlia ha dit...

Miquel, jo crec que si algú fa el batxillerat de lletres de forma intencionada està bé fer-li llegir determinats títols, un altre tema és la tria que es fa, sempre discutible. Més enrere jo crec que amb bones antologies i bons professors que aconsellin i també deixin llibertat ja n'hi hauria prou, he vist fer llegir moltes coses rares i produir l'efecte contrari al buscat, o sigui, fer odiar la lectura, tot i que després, si hi ha afició, la gent també troba el seu propi camí lector. A més a més avui hi ha molts recursos per fer veure que has llegit un llibre -clàssic- sense haver-ho fet, els joves en saben un munt, d'aquestes coses.

S'han perdut les antologies d'abans, que estaven molt bé i acostaven als textos.

Júlia ha dit...

No crec que aquelles antologies comentades es puguin comparar amb una guia telefònica, la veritat. A més, ningú no es llegeix la guia telefònica mai.

Júlia ha dit...

Glòria, segurament ens agradarà més la Mulligan que la Farrow però a mi no em va desagradar, de fet ha de semblar una mica fava, la noia. Jo tampoc no he vist la de Ladd, es veu que es difícil de veure però no devia estar malament. La muda només conserva el trosset que penjo.

Júlia ha dit...

Scott Fitzgeral va tenir tant d'èxit amb el llibre que després, més enllà dels contes, li criticaven que no arribés al mateix nivell en les altres novel·les, una mica com li ha passat al Barça, he, he.

Anònim ha dit...

Al final me'l vaig acabar llegint perquè tothom el considerava una clàssic, però la veritat es que no em agradar.

Júlia ha dit...

Pons, a mi em va agradar, però en tema de llibres i pelis no vull dir res, car tot són gustos i també depèn del moment vital en què ho llegeixes, sempre dic que només puc afirmar que alguna cosa m'ha agradat -o no- ara i aquí, o abans i allà.

Júlia ha dit...

Imagina't els adolescents que se l'han de llegir per obligació, si no els agrada ja odiaran Scott Fitgerald fins qui sap quan.

Jo crec que el bo del llibre, broma apart, és el reflex de l'època i la constatació de com els rics 'de sempre' s'acaben rifant als nou rics amb aspiracions, en el fons és la història d'un somni de fatxenderia, hi ha molts temes a la novel·la, aconsello que la deixis reposar i que algun dia, d'aquí uns anys, ho tornis a intentar, m'ha passat amb alguns llibres, Proust m'avorria molt i La Woolf encara no m'ha agradat mai quan tinc amigues que en són fans. Crec que s'ha de tenir prou llibertat de criteri com per poder afirmar si alguna cosa t'agrada o no, així que res a dir.

miquel ha dit...

Un petit apunt: He vist darrerament més afició a la lectura entre els de ciències que entre els de lletres, parlo percentualment, esclar.

Júlia ha dit...

Miquel, jo amb el que m'he trobat és amb poc interès global per coses 'científiques o matemàtiques' per part de molta gent suposadament més de 'lletres' mentre que els de ciències són més integradors. Allò de 'sóc de lletres' per excusar grans desconeixements ho diuen més els de lletres. L'analfabetisme sobre temes 'de ciències' és habitual i fins i tot se'n presumeix, l'altre està mal vist.

Sobre la lectura no ho sé, però és molt possible

Júlia ha dit...

Aquesta divisió sempre m'ha semblat molt 'tonta', afortunadament en la meva feina he fet 'de tot', potser per això vaig triar els estudis de magisteri.

Júlia ha dit...

I posats a fer broma, també pot ser culpa de l'excés de lectures obligatòries que els van fer fer a secundària, he, he.