11.3.13

OTAN, D'ENTRADA SÍ I DE SORTIDA NO






Demà farà anys del famós referèndum sobre si volíem o no pertànyer a l'OTAN. El senyor González que havia fet famós allò de de entrada NO va fer amb els seus campanya a favor del SÍ, mentre que la dreta d'aleshores, que havia estat partidària del SÍ recomanava l'abstenció. Ja se sap quin va ser el resultat, poc més d'un cinquanta per cent a favor del SÍ i gairebé un quaranta a favor del NO, i tot plegat amanit amb una pregunta complexa i recargolada per allò de no dir les coses pel seu nom.

En aquell llunyà 1986 ja s'havia instal·lat a les nostres vides la realitat, trista i dura, i el desencant a l'entorn d'una democràcia que havia creat moltes expectatives, desvetllat moltes il·lusions i que havia acabat acomodant-se a tota mena de coses estranyes. Jo recordo una sessió lamentable a Rosa Sensat, amb una Marta Mata molt nerviosa, que no sabia com defensar el tema. Cal dir que l'assistència a aquella reunió no va ser nombrosa, més aviat el contrari, no era època de grans entusiasmes i els clientelismes polítics eren importants a Catalunya, sobretot per part del PSC, que ja sabem que ha fet  sempre mans i mànigues per tenir contents els amos. Llàstima, ja que havia estat un partit nascut amb empenta i amb gent molt bona i de bona voluntat, gran part de la qual va sortir corrents o a poc a poc a partir d'aquelles subordinacions constants al centralisme del PSOE. Ja veiem com els va, hores d'ara.

En un grup dedicat a les ciències socials, al qual jo assistia, vam preparar uns materials per treballar el tema a classe. De fet a Catalunya, el País Basc, Navarra i Las Palmas va guanyar el NO, que ja vol dir alguna cosa. Potser s'hi havia d'entrar sí o sí, no ho sé, el cor té raons que la raó no entén i a l'inrevés. Ens han fet beure a galet molt i sovint, la veritat. Pagaria més la pena tractar la gent com adulta i explicar les coses com són, encara que no ens agradi la veritat pura i dura. Però, és clar, aleshores es perdrien vots per aquí i per allà.

Krahe va fer una cançó sobre tot allò, molt coneguda. En algun lloc la van censurar i prohibir però si alguna cosa quedava del passat entusiasta era l'evidència que el poder vigent no podia arribar a límits tan folklòrics com els de censurar cançonetes. La cançó de protesta tenia poca pistonada i no movia les masses com abans, a les festes majors ja l'havíem substituït per les havaneres, som així de desagraïts. Ara bé, podem ser Corbs Ingenus però, al menys, que ens deixin refilar una mica. 

L'època socialista va tenir llums i ombres, les ombres sobretot quan va comptar amb la majoria absoluta, aquestes majories sempre són perilloses. Hi va haver corrupció a dojo, com el cas Roldán, guerra bruta i d'altres coses lletges però també admeto que el país va avançar i es va modernitzar en molts aspectes. La irresistible ascensió política del brillant senyor González, en detriment d'altres líders amb més mèrits, ha estat també poc explicada però no negaré que, a la seva manera, ha estat un polític brillant i una veritable natura d'anguila.




10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Encara recordo l'inefablde Narcís Serra defensant l'OTAN SI! feia tanta llàstima veure'l com defensava l'entrada a l'OTAN amb tan poca convicció que era per tancar la tele.

Júlia ha dit...

Francesc, els del PSC amb algun trosset d'ànima catalana feien molta peneta, aquells dies, he, he. Però,ai, qui pot deixar la menjadora quan ja l'hi ha agafat afició???

Galderich ha dit...

Aquest rferendum fou el meu primer bany de realitat política....

Júlia ha dit...

Ah, Galderich, tot arriba un dia o un altre!

Tot Barcelona ha dit...

En realidad la propaganda fue esta :

OTAN NO (tiempo de Suarez)
OTAN de entrada NO ( elecciones)
OTAN SI (Felipe G. presidente)

Y así fueron los tres carteles de los socio-listos de la época.

Júlia ha dit...

Cert, Miquel, viure per veure, he, he.

Anònim ha dit...

Com tu dius, Júlia, va ser una pena perquè en el Partit Socialista hi havia gent amb molta empenta i el món de la cultura es van fer moltes coses gràcies al suport d'artistes i intel·lectuals. Sense anar més lluny, no s'ha vist una televisió tan interessant com la de l'etapa de la Pilar Miró. Però alguna cosa deu tenir el poder que tot ho canvia i tot s'ho empassa.

I encara ens esperen sorpreses!

Júlia ha dit...

Enric, i ja veus com va acabar la pobra Miró, gràcies als 'seus', que li van parar una trampa dient que s'havia comprat amb diners de la feina... un vestit. La xocolata del lloro, vaja. Els esperits lliures sempre són perillosos.

Els poders corrompen, fins i tot els més petits o modestos i s'ha d'anar amb compte amb el tema, he vist fins i tot mestres que en ser directors d'escola es 'transformaven'. Per no parlar de gent que ha pujat 'una mica' a partits i ajuntaments.

Si això li afegim que hi ha un gran clientelisme on a la persona que val i és eficient se li superposa l'enxufat i el parent de la tieta del regidor...

Jordi ha dit...

Aquesta va ser la meva primera participació a unes votacions i em van obrir els ulls en molts aspectes. Allò del PSOE va ser espectacular, el canvi de rumb va fer sentís per primera vegada, per part de socialistes, que el partit perdia les dues inicials interiors.

Júlia ha dit...

Jordi, el que sobta més és la poca angúnia que els fan als polítics les seves pròpies contradiccions evidents. La cançó que penjo ja ho diu 'ni socialista ni obrero' i fins i tot diu que potser ni espanyol 'si americano también'.