20.3.13

TALLI QUI TALLI EL BACALLÀ...



Una frase que s'ha dit i escrit molt sovint, d'Espriu, és aquella que pronuncia Secundina cap al final de la Primera Història d'Esther, talli qui talli el bacallà una es queda sempre de portera. Aquest personatge el representava, amb una grapa immensa, Maria Aurèlia Capmany en les primeres representacions i expliquen que l'escriptora la va fer seva i la repetia sovint, cosa que també recull Agustí Pons a la biografia del poeta que estic llegint aquests dies.

Amb motiu de l'Any Espriu van corrent per les xarxes socials frases de l'escriptor, poques vegades n'esmenten la procedència o el context, cosa lamentable. Les frases fora del context perden molts aspectes importants i de vegades acaben per il·lustrar ben bé el contrari del que palesaven en els seus orígens. Això ha passat amb allò tan repetit de venceréis pero no convenceréis i fa poc temps el periodista Gabriel Jaraba recordava, amb motiu de la promoció del dvd sobre Dauder, que això de la revolución pendiente és d'origen falangista. Una altra frase repetida manta vegades és aquella tan bonica de què res humà ens és estrany, la qual en l'obra original se situa en un context de tafaneria veïnal molt frívol, un context de porteres, gairebé.

Les porteres havien estat tota una institució, fins i tot cases ben modestes tenien porteres.  La història de les porteres que he conegut mereix una novel·leta i tot. S'atribueix, de vegades amb raó, a les porteres, denúncies lamentables en cas de guerra i postguerra, els seus ulls ho veien tot i així havia de ser. Han estat substituïdes pels porters automàtics i a les cases benestants pel conserge. 

En el seu disc de cuplets Núria Feliu va recollir-ne un sobre les porteres, de moment no n'he trobat els autors tot i que crec que la música era de Jaume Mestres:


Apa, noies que ja ha arribat l'hora

d'escombrar un xiquet el carrer
i entre el rasca i el rascar de l'escombra
les coses del barri us explicaré.

Diuen que la del segon
es pinta la mar de bé
però no es renta quasi mai
perquè a l'hivern fa molt fred
segons els veïns han dit
no te li pots acostar.
La tens que veure de lluny
per la ferum que ella fa,
que ella fa.

Les porteres, les pobretes
no sabem res.
Si ens pregunten les veïnes
fem el pagès.
Les porteres, les pobretes
no fem xiu-xiu,
però per veure certes coses
fem l'ull molt viu
l'ull molt viu.

Es diu que el senyor Ramon
que és l'inspector del mercat
va darrere la Remei
que ven el conill molt car.
Perquè l'amoïna tant
un veí li ha preguntat
i ell diu que no ven conill
perquè sospita que és gat
que són gats.


Capmany aplicava molt bé la frase espriuana, moltes dones remarcables  es queden de porteres però cal pensar en què de vegades és més important una portera que aquells que tallen el bacallà, els quals passen i són oblidats i fins i tot bescantats. El poder de les porteres és el poder de la informació discreta, íntima, perillosa, el mateix que el de les criades i les mainaderes. La Primera Història d'Esther és un monument a la llengua però també conté una crítica evident als catalans quan detectem algun tipus de poder, en resum, més o menys, tothom acaba col·locant els seus i fent el que feien els altres. Les porteres, si són hàbils, es mantenen o es mantenien en el seu lloc de treball, tallés qui tallés el bacallà o remenés qui remenés les cireres.

Ser com una portera ha estat una mena d'insult moltes vegades, com també cridar com una verdulera. En aquests casos el substantiu sempre s'expressava en femení, cosa que va remarcar moltes vegades Montserrat Roig, per cert. 

Pel que fa a les frases fora de lloc, ahir em va sorprendre aquesta, que encapçalava una entrevista, m'estimo més que el meu nét sigui futbolista que no pas escriptor. Llegint l'entrevista, feta al pare del futbolista Piqué, que és una mica escriptor, la cosa s'entenia molt més i no hi havia la càrrega discriminatòria que feia suposar el titular. Però, és clar, si algú la cita per aquests mons de Déu, sense explicar-la, no anem bé.

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Poca hi poden fer, Júlia, en un món on tothom diu la seva i té espai on fer-ho demanar criteri és impossible.

Sovint hi penso, en les porteres. Al costat de casa encara n'hi una d'aquelles que a les cinc del matí rega i escombra la vorera, que et tira les escombraries i que coneix i saluda tothom. Tot un món, el seu. Tafaneres, sí, però és el preu de la servitud.

Júlia ha dit...

Alguna portera queda, Enric, però poques i en perill d'extinció. De vegades tenen més poder les porteres i els bidells que els de dalt, el món és estrany.