17.4.13

CÈLIA SUÑOL, PREMIS, LLIBRES, ESCRIPTORES I OBLITS DIVERSOS







El meu pare era un senyor d'aquell temps. Naturalment, us l'heu d'imaginar amb barba i bigoti. Quan jo el vaig conèixer, la seva barba, el seu bigoti i els seus cabells ja no eren negres, sinó grisos. Amb els anys i molt aviat s'emblanquiren del tot. I tenia un front i uns polsos tan atraients, que era allà, al costat dret, on jo li feia un petó, en dir-li bona nit. 


Ell llegia sempre, a aquella hora. Posava la seva poltrona de costat, a un cap de taula del menjador, per tal que la claror del llum caigués de ple sobre el llibre que ell aguantava dret, davant dels seus ulls. Jo m'apropava pel cantó que no tocava a la taula. I era aleshores que jo posava un bes suau sobre els seus polsos lluminosos. 

Si, durant el dia, algun reny seu ens havia separat, jo m'hi apropava una mica recelosa. Però el papà em mirava, somreia lleugerament i, estrenyent més fort la meva mà, em deia: 

—Soyons, amis, Cinna. C'est moi qui t'en convie... 

(Fragment inicial de Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12) 


Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d'amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges. En el fons Cèlia Suñol fa un estudi d'ànimes, de caràcters, de situacions monòtones o canviants. Diríeu que a l'obra hi ha més reflexió que no pas acció. I l'acció encara es veu menys al llibre de contes. Cèlia apunta, descriu, classifica, sobretot recorda, amb una vivesa i una exactesa com si tot hagués passat abans d'ahir. Quina injustícia s'ha fet amb aquesta escriptora! Fa quaranta anys que la seva obra fonamental -premi Joanot Martorell del 1947- és quasi oblidada i ningú no edita la novel·la inèdita, ni un parell de reculls de contes que són al calaix. Sort que els seus fills vetllen per la seva memòria... Les generacions es cremen, però hi ha escriptors que semblen incombustibles, mentre d'altres són engolits per l'oblit, fins que un crític, un editor, un periodista o un erudit els redescobreixen (...)

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins deSemblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)





En alguna ocasió he arribat a pensar que els greuges comparatius vers la situació de la dona eren, a casa nostra, exagerats. Darrerament m'ha agafat la dèria de fer números, pel que toca a la qüestió literària i intel·lectual, i m'adono que no ho són gens i que encara es queden curts. Ja he explicat en més d'una ocasió que vaig obrir el blog Tèrbol Atzur en haver d'endegar una xerrada en un casal sobre poesia escrita per dones i adonar-me de les dificultats de trobar bibliografia a llibreries o biblioteques. La poesia és un gènere minoritari, se'm pot objectar, i tampoc l'escrita per senyors és a tot arreu. D'acord, però des d'aleshores, de tant en tant, em dedico a comptar quants llibres de poesia escrita per dones i homes hi ha a algun indret d'aquests, biblioteca pública o establiment especialitzat i la diferència és aclaparadora. I sé que n'hi ha de publicats, ep. Intenteu la tasca feixuga, per exemple, de localitzar el volum amb la poesia completa d'Olga Xirinacs, per mencionar algú de prestigi contrastat i una llarga trajectòria en el món de les lletres.

Amb motiu de la concessió del Premi d'Honor vaig constatar, per protestar al meu altre blog i fins i tot enviant cartes a algun diari i alguna institució, que fins ara s'ha donat a quaranta homes i tres dones. Quan protesto del fet evident hi ha qui pensa que no estic d'acord amb el premiat d'aquest any o de l'altre i res d'això tot i que, en general, aquest premi és tan indefinit que no se sap ben bé quins honors s'han de potenciar a l'hora de donar-lo. El mateix Benet i Jornet va remarcar aquesta diferència en una entrevista amb Josep Cuní i em va sobtar que ni ell ni el periodista no recordaven ben bé les tres privilegiades premiades fins ara, que han estat Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies i Montserrat Abelló. Ja dic que no vull entrar en valoracions, jo tinc les meves candidates, entre les quals Olga Xirinacs, però només constato xifres pures i dures. En tot cas parlo de números i no de qualitats, aspecte sovint subjectiu i fràgil, molt personal. 

Ahir, en comentar en aquest blog el tema dels llibres i les vendes, va sorgir la qüestió, ja sabuda, de Mercè Rodoreda i el premi Sant Jordi, el primer amb aquest nom, atorgat a Enric Massó i Urgellés. L'èxit posterior de l'autora va fer que el pobre escriptor hagués de patir tota mena de penjaments i potser per això no va escriure gaire després. Helena Bonals remarcava en un comentari que la seva novel·la és molt i molt bona però costa de trobar i de poder llegir, avui és un gran oblidat, tot i que al poble de Riudoms, amb el qual tenia vincles, han creat  un premi literari d'àmbit escolar que porta el seu nom. Tenir poble propi és una sort, la competència és menor i poc o molt, et recorden, si vas fer alguna cosa remarcable.

A causa de tot plegat m'he entretingut en comptar quants premis Sant Jordi, sumats als Joanot Martorell anteriors, s'han donat a dones i homes. Si no m'he descomptat, d'un total de seixanta-quatre n'hi ha deu per a dames de les nostres lletres. Un altre tema és la difusió que després tenen aquests premis, és clar. En d'altres temps sempre hi havia una certa polèmica a causa de la seva concessió, com en el cas de Rodoreda, a qui es va premiar anys després com a desgreuge. Ara ja no fan ni fred ni calor. Penso dedicar alguns posts als oblidats del Sant Jordi, llibres i autors, sobretot dels premis Sant Jordi del passat, alguns títols del qual costen de trobar. Pagaria la pena que algú pogués editar-los relligats, com fan amb els Planeta, amb els Pulitzer, els Goncourt, però no crec que hi hagi ni interès ni calerons per a una inversió amb tant poc futur. 

Una gran oblidada, entre tantes, ha estat Cèlia Suñol, la primera guanyadora del Joanot Martorell, fet que ja mereix un reconeixement, més enllà del tema novel·lístic específic. Va ser una dona d'una vida amb molts alts i baixos, es va quedar dues vegades vídua i una existència que podia haver estat plàcida, còmoda i tranquil·la es va veure sotraguejada per la Guerra Civil i les seves conseqüències, tot i que va romandre al país i va poder treballar per a l'Editorial Joventut. Amb poc més de seixanta anys va perdre la vista, a més a més. No sé com devia ser la convocatòria i la participació en aquell premi de l'any 1947, en temps tan grisos i desesperançats. La novel·la de Suñol (ho escric amb 'ñ' perquè així ho escrivia ella aleshores) és autobiogràfica, sobre la seva vida amb el primer marit, un danès de qui es va enamorar i casar i a qui va conèixer en un hotel-sanatori suís car ella estava també malalta de tuberculosi, com ell, que acabar morint a causa de la malaltia, amb trenta-dos anys. Cèlia Suñol era una dona de família nombrosa, culta i ben situada considerant l'època i que va rebre una molt bona educació, gràcies a la qual va poder sobreviure i treballar en temps difícils. 

Els motius de l'oblit de les dones en el camp literari, que en d'altres èpoques podia tenir una certa explicació, avui no en té cap. És clar que no sé quants originals escrits per dones i homes es presenten a aquests premis. En tot cas crec que n'hi deu haver unes quantes, de candidates remarcables. La qualitat dels llibres premiats sovint no és d'una gran excel·lència i en el cas d'autors i autores que tenen un cert pes mediàtic o han publicat més coses el seu Sant Jordi no és pas el millor del que han fet. Hi ha de tot. Però, amb totes les seves mancances i limitacions, aquest és el nostre Planeta com em va comentar un editor fa anys, i hauria de merèixer més difusió i més culte al record de la seva trajectòria. 

Cèlia Suñol va començar a publicar en una època difícil. A més de la novel·la va publicar un recull de contes que va quedar finalista del Víctor Català. A les referències sobre la seva vida i la seva obra que he trobat a la biografia de l'AELC i d'on he manllevat els textos i les imatges que incloc en el post hi ha un escrit d'Albert Manent que parla de l'oblit injust que va envoltar la seva mort silenciosa, ja en l'any 1986, ocasió que hauria pogut generar una revisió de la seva figura i dels seus dos únics llibres publicats. Suñol, segons expliquen, va passar a màquina manuscrits d'autors de la represa de la postguerra, com ara Espinàs o Brossa i participava en alguna tertúlia literària, com la del cafè Tèrminus. L'any 1973 es va emetre en castellà, a l'espai dedicat a novel·la de la televisió espanyola, una obra de l'autora, en cinc capítols, amb el títol Dónde quiera que estés. N'he trobat molt poques referències, suposo que devia ser una adaptació de Primera part.

Per cert, el premi nostrat de narració curta, que s'havia dit Víctor Català i després es va dir Mercè Rodoreda no ha tractat pas millor les dones que el Sant Jordi, crec que de tota la llista n'hi ha sis escrits per senyores. Fa algun temps, en un club de lectura dedicat a narrativa escrita per dones, vam intentar en debades de recuperar alguns exemplars de El tacte de l'ametlla, d'una altra Cèlia,  Cèlia Sànchez-Mústich, premiat el 1999, sense cap mena d'èxit tot i que vam donar moltes voltes, en vam acabar llegint un altre d'aquesta autora i encara el vam trobar per casualitat, malgrat que és actual, força coneguda i activa intel·lectualment, sobretot pel que fa a la seva poesia. Quin panorama.


Els fills treballaven i l'escriptora no havia de patir econòmicament. Però als seixanta-un anys va tenir un despreniment de retina. Després en va venir un altre. Als seixanta-cinc Cèlia va perdre la vista. Al cap d'uns mesos, volent superar la invalidesa, hi lluitava sortint, anant al teatre, a veure gent i fins i tot al cinema. La ràdio era el seu consol. A vuitanta anys encara va fer l'esforç d'escriure a màquina amb tots els dits i hi va arribar a escriure cartes. Però els darrers temps Cèlia s'esllanguia, es tornava trista, no parlava gaire. Va morir, gairebé sobtadament, el 1986. L'oblit, que com un vel espès cau damunt de certs escriptors, va fer que se n'anés de puntetes. 

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins de Semblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)


6 comentaris:

Galderich ha dit...

La discriminació de la dona és tant brutal en tots els camps que encara ens esfereix més en el camp intel.lectual perquè hauria de ser al revés, però no...

Júlia ha dit...

Galderich, el pitjor és que crec que no s'és gens conscient del fet, hi ha camps en els quals el tema encara té explicació però en la literatura... I a Catalunya, que som tan 'guais'.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La dona, encara ara, ha de lluitar en tants camps. També el familiar. No podent sortir del rol de cuidadora, pares, fills, marits i tutti quanti miren malament la dona escriptora que els pren temps i atencions! Mai no he vist que a cap home escriptor se li passi comptes per això, ans al contrari. Fa patxoca tenir un pare, marit o fill escriptor!

Júlia ha dit...

Teresa, això passa encara en molts camps professionals però és que a més, el que fa es té molt menys en compte quan aconsegueix fer-ho i el ressò també acostuma a ser menor.

Enric H. March ha dit...

Reconec que no en sé res de la Cèlia Suñol. No l'he llegida, i professionalment és fora del meu àmbit. Però, bé, no és una excusa.

En el fons no deixa de ser curiós. La imatge de la dona escriptora està molt estesa. El paper està molt assumit. Difícilment trobarem ningú que negui la importància de la dona en el món de la literatura. Però el reconeixement oficial (premis i guardons) continuen formant part d'un món molt masculí. La tribu sacralitza mascles: sacerdots i mascles alfa, sigui quin sigui l'àmbit en què ens movem.

Júlia ha dit...

Enric, és això el que estic constatant, no me n'havia adonat fins fa pocs anys, la veritat.