8.4.13

DE QUAN CANTÀVEM CUPLETS DISFRESSADES DE SARA MONTIEL


Ha mort Sara Montiel i just fa uns dies que vaig llegir uns comentaris al facebook, fets en algun programa de ràdio, en els quals s'assegurava que tenia noranta anys i se n'amagava cinc, cosa que no era certa. Sara Montiel ha estat un cas excepcional de diva hispànica, veure avui les seves pel·lícules de més èxit, les musicals, fa que ens preguntem com va poder arribar a aixecar tanta polseguera aquell revival cupletero de finals dels cinquanta. De vegades semblava un estaquirot encotillat, no tenia una gran veu i molts dels arguments són una mica delirants, mirats des del present. Però es va reinventar cent vegades, va tenir esperit de diva veritable i ha esdevingut tot un mite, fins i tot en aquests darrers anys, amb el seu aspecte pintoresc i fantasmagòric. Jo crec que es reia d'ella mateixa en el fons, qui sap.

Jo sabia que tenia l'edat que tenia perquè tot plegat eren faves comptades, quan jo tenia deu anys i feia ingrés de batxillerat ella anava al volt dels trenta. L'èxit de El último cuplé, una pel·lícula feta amb poc pressupost i amb poca fe, va ser inesperat, esclatant. Tot va coincidir en el moment oportú, com ara la nostàlgia de l'època daurada de totes aquelles cançons del temps del meu avi. El tema de l'èxit de la Montiel va generar debats encesos sobre com s'havia de cantar el cuplet, va fer ressorgir noves figures, com Lilian de Celis, amb una veu més convencional pel que feia al gènere però menys moderna, i també va contribuir a recordar la gran Méller, encara viva aleshores i empipada, ja que es va dir que la pel·lícula era una mena de biografia seva, cosa que, evidentment, no era certa. Raquel Méller mereixeria una sèrie de televisió sencera, la seva vida també va ser una mena d'aventura inesperada i excitant, també va fer les amèriques i les frances i va esdevenir una estrella internacional. El seu trist monument del Paral·lel ha rebut atacs diversos i fins hi ha qui m'ha dit que s'hauria de treure perquè era amiga d'Alfons XIII. A aquests extrems de ximpleria arribem de tant en tant.




En aquells anys de finals dels cinquanta les nenes de la meva edat ens vam aprendre un munt de lletres de cuplets antics, que entonàvem disfressades de violeteres casolanes, amb parracs a l'abast i que memoritzàvem gràcies a cançoners barats que venien als quioscs. Ens les sabíem de dalt a baix, aquelles cançons, fins i tot algunes que eren clarament picaresques i de les quals no enteníem gaire bé el sentit exacte. Les pel·lícules de la Montiel ens les havien emès per la ràdio i tot, amb un comentarista que anava explicant allò que no es veia, a mi em feia molta gràcia allò del fundido en negro. 

La ràdio era màgica aleshores i crec que aquell sistema era més excitant que no pas veure la pel·lícula al cinema d'estrena, aleshores prohibitiu per a molta gent. A la Montiel li van posar al costat galants guapíssims, Raf Vallone, Maurice Ronet, Reginald Kernan... Feia sovint de noia innocent castigada per la vida, una mena de dama de les camèlies hispànica i desgraciada. Per cert, l'èxit de El último cuplé tambe va contribuir a una de les tantes revifalles del Molino, de rebot.

Després vam créixer i tot allò ens va semblar ranci, caspós i passat de moda, vam passar-nos al Dúo Dinámico, als Mustangs i, més endavant, a la Nova Cançó, en Serrat i en Raimon.  Sara Montiel va continuar fent cinema i més endavant molt de teatre musical. Terenci Moix va contribuir força a la seva remitificació, li va posar allò de Saritíssima i aleshores es va casar amb un senyor seriós, Pepe Tous, va adoptar els seus fills  i va semblar encarrilar la seva vida fins que la viudetat la va rellançar al món del divisme postmodern i a noves aventures sentimentals decadents i raretes.

La gent tan famosa té la seva vida pública, la de la tele, i també la privada, que ningú no coneix gaire del tot, com ha de ser. En tot cas, les seves pelis encara m'entendreixen, tot i que de vegades no les aguanto senceres d'una tirada, la veritat. M'evoquen un món perdut i irrecuperable i, de fet, ja evocaven, aquelles dels cuplets, un altre món irrecuperable, el d'abans de la guerra i el dels cuplets cantats per les grans d'aleshores, tan recordades pels iaios del meu temps. Gràcies a l'èxit de Sara Montiel es van recuperar cuplets catalans i més endavant fins i tot Guillermina Motta i Núria Feliu en van gravar reculls. No cal que digui que em sap greu que hagi mort, tot i que ja era gran, constato que ningú no és immortal en la realitat tot i que ho pugui ser en el mite, i encara.

Em queia bé, era tot un personatge, fins i tot en aquests darrers anys, operada, estirada, maquillada i desacomplexada. Es va reinventar moltes vegades, des d'aquells primers papers de lluïment on estava esplèndida i jove, molt jove,  fent d'índia al costat del iaio Cooper o de mora perversa intentant lligar-se Felip l'Hermós, Fernando Rey, amb galtones encara i lluny de saber que seria fins i tot bunyuelià. Ara bé, no va aconseguir pas que el Viudo Rius se n'anés de gresca a París, això sí que no.



Precisament l'any passat, per una d'aquestes casualitats de la vida, vaig contactar amb una amiga de l'escola, Joana Maynar, de la qual no sabia res des de feia més de cinquanta anys, i amb qui havíem compartit disfresses i cuplets, quan teníem tot just una desena d'anys, davant d'un gran mirall de casa meva, creient-nos, ai, que érem artistes. Descansi en pau, la dama de Campo de Criptana, tota una època.

18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

la meva sogra deia que tenia la mateixa edat que ella, i aquest més n'hauria fet 85.
Cantaba justet i com a actriu no era cap prodigi, però era molt guapa, i més en aquella época en que no hi havia tantes dones guapes com ara.
Vaig seure darrera seu una vegada al camp del Mallorca, en un partit de futbol: s'estava fotent un puro de càgati lorito.

Júlia ha dit...

Francesc, en això dels puros també era transgressora i em queia bé, com la Capmany, que també fumava puros, en aquest món d'avui tan purificat i dietètic això té molt de mèrit. En tot cas, tot un personatge.

Miquel ha dit...

Super guapa...si. Ella y la mujer, ya ves que memoria que no recuerdo el nombre, de Augusto Algueró, el pianista de la tele.

Galderich ha dit...

Una de les millors cròniques de la Sarita...

Ramon ha dit...

Avui, davant la notícia, les primeres paraules que m'han sortit han estat les que tu assenyales "em queia bé aquesta dona". La seva singular personalitat marcava distàncies en positiu sobre altres vedettes de la seva quinta. Potser la paradoxal manera que tenia de combinar aquella sofisticació tan seva amb la espontaneitat, la feien tan atractiva.
La teva ressenya sobre ella, estupenda.

miquel ha dit...

Avui, quan he sabut la mort de la Sara, he fet un balanç ràpid de l'època en què la tenia més propera. Sigui per la meua desmemòria o per la realitat, he pensat que la seua influència en algunes persones del meu entorn més proper, gais inclosos, va ser notable; en canvi la seua influència en mi va ser més aviat nul·la. Curiós com societat i individu no sempre van alhora.

Júlia ha dit...

Miquel, Carmen Sevilla, la pobre tiene alzheimer, creo. Carmen Sevilla creo que hubiese sido mejor actriz si hubiese tenido buenos directores como demostró en 'La venganza' y alguna otra película. Era otro estilo pero también goza de mis simpatías y de mis recuerdos.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich!

Júlia ha dit...

Miquel, tu ets més jove i potser no vas viure aquell revival del cuplet tan intensament, és l'època de l'actriu que està més lligada al meu imaginari sentimental.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon, totalment d'acord, tot un món que marxa.

Olga Xirinacs ha dit...

"El último cuplé" em va agradar molt. Anava repetint les cançons pels bancs del passeig dels meus estius de Rubí... 'Tempus fugit...'

Enric H. March ha dit...

Llàstima que la Sara Montiel mai m'ha dit res, com a cantant, ni com actriu ni com a dona perquè la crònica de la Júlia m'hauria fet plorar. Suposo que és una qüestió d'atzar.

Júlia ha dit...

Olga, va fer història. Ah, sí, tan de pressa passa tot...

Júlia ha dit...

Enric, i d'edat, en pocs anys tot va canviar molt. Cal saber també que l'actriu va sortir del no res, que no va aprendre a llegir i escriure, com ella mateixa explicava, fins cap als vint anys i que es va haver d'espavilar com va poder, això explica molts dels seus fets de després. Em temo que encara inquieta comprovar com hi ha algú que fot el que li dóna la gana als vuitanta anys, i si és una dona...

iruna ha dit...

júlia,

t'anava a preguntar si sabies alguna cosa d'això que dius ara, que no sabia llegir i escriure, que no en va aprendre fins més tard...

avui mon pare em deia que hi havia pel·lícules en què havia d'acompanyar-la algú que li anés recitant el guió, perquè ella no sabia llegir-lo. m'ha sorprès molt.

vatros intentant aprendre les lletres de les seues cançons, llegint-les, i ella cantant-les de memòria.

no sé a quina edat va començar a fer d'actriu, però bon caram la feinada que ha fet sempre i el mèrit que té.


Júlia ha dit...

Iruna, jo crec que devia ser pràcticament una adolescent, en aquella època i en l'Espanya rural en què ella vivia l'analfabetisme era habitual entre les classes desafavorides.

De fet, a les primeres pelis conegudes tenia poc més de divuit anys.


Tot això crec que també és important a l'hora d'entendre segons què, en tot cas, un personatge irrepetible que també va tenir sort, a partir de les pelis 'musicals', el moment oportú i una Espanya rància amb ganes de tenir 'estrelles' pròpies. I esperit de diva, amb tots els seus condicionants, això també, és clar.

L'envelliment és difícil d'entomar per a aquest tipus de persones. Ho és per a tothom però en aquests casos, més.

Montserrat Sala ha dit...

Julia, Has fet un retrat molt exacte i una sinopsi de a la seua vida, tal i com jo l'havia vist sempre. m'agradat tot el que comentes, una crónica de les poques que he llegit aquestos dos últims dies,que més s'ajuste a al realitat. Un homenatge que la gran diva es mereixía a pesar de totes les extravagances, a que ens tenia acostumats. D.E.P.

P.D. mai havia sabut que es coneixéssin amb James Dean.

Salutacions, amiga.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Montserrat.