28.4.13

LAIA, ESPRIU I EL CINEMA CATALÀ



Laia, com molta gent una mica interessada en la literatura sap, és una narració que Espriu va escriure quan era molt jove, als divuit anys. En el seu moment va rebre algun comentari crític, entre d'altres de Jordana, cosa que a aquell jove ambiciós no li va agradar gens, com ens passa gairebé a tots quan no ens afalaguen com esperem. Amb els anys, com tenia per costum amb tota la seva obra, Espriu la va revisar i refer sovint. Tinc molt present l'època en la qual es va estrenar la pel·lícula, el rodatge de la qual i la seva distribució es van allargar en excés, des de finals dels seixanta als primers setanta. Van ser aquells uns anys en els quals les eufòries de la dècada dels seixanta, quan tot semblava a punt de canviar d'un moment a l'altre, s'anaven fent miques. Ni el règim canviava, ni Franco es moria i, per a més desgràcia, l'economia anava de baixa. 

Jo aleshores havia acabat magisteri i anava als vespres a una universitat molt sorollosa, en la qual es feia més política que classe convencional, en general. La van tancar durant un temps les autoritats pertinents, a causa dels aldarulls i potser tot plegat i circumstàncies familiars, doncs em vaig casar el 73 i vaig anar a viure fora de Barcelona durant un temps, van fer que tan sols arribés aleshores a acabar dos cursos d'aquella carrera que es va dir, ai, Filosofia i Lletres i que avui no  existeix o rep d'altres noms. La carrera s'havia renovat de forma molt positiva i avançada amb allò del Pla Maluquer, però les coses bones, en el camp educatiu, duren quatre dies i no es recuperen mai, segons la meva experiència acadèmica. El millor professor que vaig tenir en aquells dos o tres anys va ser Ricard Salvat. Costa avui d'imaginar una aula atapeïda de gent, potser amb cent trenta o cent cinquanta alumnes, la majoria fumant, llàstima de no tenir-ne imatges ni filmacions, però era així, el panorama, encara més el panorama nocturn.

Malgrat que era dels millors professors, els qui remenaven les cireres de la contestació estudiantil no el veien amb bons ulls, potser no era prou comunista o massa conegut, no ho sé. Es cert que en alguna ocasió faltava uns dies, per motius de feina, però això també ho feien d'altres més apreciats per la política estudiantil revolucionària i no passava res. Al menys era la seva una classe a nivell universitari de veritat, de les poques de les quals he pogut gaudir sense pensar que estava perdent el temps de forma decebedora. Salvat ens va parlar de la pel·lícula i de les seves circumstàncies i ens va encoratjar a anar-la a veure malgrat les seves limitacions que es van atribuir, potser de forma injusta, al guió i a la direcció de l'oblidat -no és ni a Viquipèdia, que ja és oblit- Vicent Lluch. Ens va parlar Salvat dels molts paisatges catalans que hi sortien, alguns encara poc coneguts al Principat, com el de les Cases d''Alcanar, aleshores es viatjava poc.

Salvat també ens va explicar com Espriu havia intentat sense resultat escriure una novel·la, gènere que aleshores tenia molta demanda, gènere bescantat pels purs per culpa de Riba i sol·licitat des de feia anys per la societat de l'època, en procés difícil però progressiu de catalanització. Precisament Riba va mencionar, en la seva comentada i parafrasejada conferència, Sagarra, a qui com és sabut i Espriu constatava, tenia una enveja una mica irracional. La demanda va fer que Espriu intentés respondre al repte i allargués la narració original no aconseguint res més que un conte una mica més extens i no per manca de material novel·lístic car Laia té suc fins i tot per a una sèrie de televisió. Això dels gèneres és molt subjectiu i cadascú hi pot dir la seva i pensar el que vulgui. El cas és que després de l'èxit teatral de la Ronda de mort a Sinera i la Primera Història d'Esther intentar portar Espriu al cinema semblava una bona opció.

Laia és una història una mica tremendista, rural-marinera, que evoca situacions de La filla del mar. Però potser en la prosa espriuana l'argument no és el més important cosa que fa que el trasllat de la història al cinema no reflectís l'original com s'esperava. Hi va haver diversos problemes, gresques etíliques de Rabal amb Capmany i el seu company, Vidal Alcover, que participaven en el projecte, estades agradables a la casa d'Espert i el seu home, a Oropesa, i fins i tot filmacions a la casa de la germana d'Espriu, l'antiga casa de la família, a Arenys. La història de la pel·lícula podria ser una altra pel·lícula que potser tan sols podria tenir el guió de la Capmany o d'algú com ella, l'escriptora ja va intentar una cosa així amb La nit catalana a imitació de la pel·lícula de Truffaut La nuit americaine. No va sortir bé ni va reeixir en excés però l'intent és remarcable i mostra iniciativa personal, la veritat. 

Rabal i Espert ja s'havien estrenat junts i en català amb Maria Rosa, un altre intent interessant no reeixit tampoc del tot, amb trasllat de la història de Guimerà al present i alguna pinzellada que avui titllaríem de racista i tot. Una història, també, amb tràgic triangle amorós i és que els temes passionals i de gelosia es repeteixen i sempre tenen i tindran la seva atracció subliminal malgrat l'amor lliure i la liberalització dels costums eròtics. Maria Aurèlia Capmany va ser tot un personatge interessantíssim, responsable en molts aspectes de la promoció, propaganda i difusió de l'obra espriuana, una autora avui poc llegida i valorada, ja vaig explicar com fins i tot algú molt conegut va escoltar com la menyspreava sense vergonya un llibreter molt conegut, en demanar-li un client una novel·la seva! 

Jo crec que, en el fons, una part de l'oblit ve del fet que físicament no tenia el glamour de la seva amiga Montserrat Roig i perquè les dones de pes, en tots els sentits, encara fan molta por. Pedrolo i Capmany, amb les seves llums i les seves ombres, van ser els grans innovadors ambiciosos del seu temps i avui són considerats secundaris de poc nivell per un gran nombre de lletraferits. 

És una veritable llàstima el poc conegudes que són avui també aquestes pel·lícules catalanes, que podrien generar debats interessants sobre les obres originals però també sobre les circumstàncies del seu rodatge i dels problemes que van entomar en aquella Espanya dictatorial tardana i anacrònica, que volia fer cara de bona persona i castigava sense manies les sortides de mare. Bé, hi ha coses que han canviat poquet per tal que tot continuï igual, tot i que ara es corren menys riscos físics si es crida una mica, això sí i cal tenir-ho en compte.

El repartiment de Laia és interessant i curiós. A més d'Espert i Rabal hi sortia Daniel Martín, l'inoblidable protagonista de Los Tarantos, qui malgrat els bons inicis va fer després una carrera llarga però una mica erràtica i amb alts i baixos. Hi sortia també Manolo Otero, que era un bon actor però que vam conèixer més aviat per la seva faceta amorosa amb la senyora Cantudo i per les seves cançonetes soporíferes. I també, ja gran, una actriu immensa avui oblidada, Maria Bassó.  També hi va intervenir la gran Julieta Serrano, qui amb Núria Espert deuen ser les dues persones encara vives d'aquella aventura cinematogràfica. Serrano está fent a Madrid, actualment, una versió molt lloada de Le Malentendu, de Camus, i seria una llàstima que no la poguéssim gaudir a Barcelona, la veritat.

Laia pot semblar, argumentalment, un dramón. La tràgica protagonista té un problema greu d'empatia i és el rigor de les desditxes, com deien abans. Per a més desgràcia la cosa acaba malament, car no pot acabar de cap més manera, però amb la noia viva, cosa que produeix més neguit que si mor l'esca del pecat i un exemple és La Regenta. A Núria Espert aquests papers li anaven molt bé. Més endavant va fer un encàrrec a Espriu, un encàrrec teatral que l'escriptor no va saber defugir i es va muntar allò d'Una altra Fedra, si us plau. Espert era aleshores ja una diva inqüestionable i les dives són dives. La història de Fedra i la seva versió espriuana, inspirada en la de Villalonga, era prescindible però va existir i va generar tensions entre tots dos escriptors. Malgrat la promoció la cosa no va sortir com s'esperava però aquesta és una altra història. Qui pensi que el món intel·lectual d'abans era menys cantellut, espinós i ple de coces i capelletes que no pas el d'ara, va ben servit. Només que ara són molts més a repartir.

En tot cas, què lluny queda tot, fins i tot aquells debats sobre si Espriu era millor prosista que poeta, tot i que fos el poeta nacional del país i que en aquest any del centenari fins i tot aquells que l'oblidaren i van dir que estava sobrevalorat fa quatre dies aprofitin el moment per tal de sortir als diaris i a les televisions. Aquests debats m'encanten, llàstima que minvin. És com quan surt allò de si Picasso era millor dibuixant que pintor. 

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

potser el problema és que Espriu, en general, era molt poqueta cosa i està - extranyament en aquest país - sobrevalorat, sense anar més lluny, Vinyoli era molt millor com a poeta. A mi la poesia d'Espriu no em diu res, em deixa fred, o és queca, o es cursi o digues-li almibarada, però no em diu res ni m'emociona.M'ès totalment prescindible.

així ho veig.


Francesc Puigcarbó ha dit...

Picasso com Dalí eren dibuixant, ambdós eren bons dibuixants, pintar és una altra cosa que ambdós no varen assolir, potser Picasso al començáment, però viat se'n va oblidar.

Júlia ha dit...

Francesc, respecto les teves opinions però no les acabo de compartir, ni pel que fa Picasso, ni a Espriu, ni a Vinyoli, però vaja, tot és opinable i valorable i jo també puc canviar d'opinió i no seria la primera vegada.

Sagarra sempre m'ha agradat molt,molt, i també ha patit alts i baixos en la consideració acadèmica, no així en la popular, Per posar un exemple.

Júlia ha dit...

Hores d'ara només puc afirmar, en literatura, pintura i fins i tot gastronomia, això m'agrada -o no- ara i aquí.

Júlia ha dit...

Per cert, a la biografia Pons fa un bon repàs de les 'fases Espriu': descoberta, exaltació, incondicionalitat, relativitat en els judicis, menyspreu post-modern, oblit temporal... I qui no?

Francesc Puigcarbó ha dit...

Júlia, fa ja temos que estic instal·lat en el m'agrada no m'agrada i prou, però de tan en tant tambè cal treure's les lleganyes dels ulls de la correcció i veure les coses com són o com creien que són, i manifestar-ho sense embuts.

Júlia ha dit...

Em sembla molt bé tot i que cada vegada m'adono més que això de la qualitat també és subjectiu i relatiu.

miquel ha dit...

Tinc una visió massa llunyana, tant del llibre com de la peli, de Laia, com per poder dir res una mica raonable, només una sensació "tenebrista", com tu l'anomenes.

Una nota marginal: El pla Maluquer va ser un riu d'aigua fresca, potser no sempre clara, en els estudis universitaris de l'època. Tantes possibilitats de tria, tants coneixements diversos, tants professors que no haurien tingut cabuda en un pla més rígid...
Des de la meua perspectiva d'ara, focalitzant el jove que jo era, trobo a faltar un procés de tutorització a l'hora d'escollir entre les múltiples possibilitats que se'ns presentaven. Als meus 17 i 18 anys no vaig treure prou profit d'algunes matèries que amb 19, 20 o 21 m'haguessin resultat molt més fructíferes. Dit d'una altra manera, hi havia controls concrets, però mai no es va preocupar ningú d'establir currículums generals individualitzats.

Júlia ha dit...

Potser tens raó, Miquel, no ho havia mirat així potser perquè jo ja tenia aquests vint, quan vaig començar a anar a la Universitat. A més el nocturn estava tan atapeït de gent que no crec ni que pensessin en tutoritzacions en aquell moment. Tot té avantatges i inconvenients però en general es canvien els plans més que no pas millorar allò que no funciona. A tots els nivells, em sembla.

Sílvia Campins ha dit...

Algú sap com puc trobar la pel·lícula? Gràcies