21.4.13

LES PORS PROPERES I LES LLIBERTATS ESCAPÇADES






Qualsevol societat que renuncia a una mica de llibertat per tal de guanyar una mica de seguretat no mereix ni una cosa ni l'altra.

 (Benjamin Franklin)


Ahir, per casualitat, sapejant, em vaig ensopegar amb aquella pel·lícula dels primers noranta en la qual  una noia lloga una habitació a una altra noia que sembla normal i simpàtica i està com un llum, Dona blanca, soltera, cerca... De tant en tant i des de sempre arriben, en llibre o en pel·lícula, històries sobre la por a l'element quotidià, mainadera guillada, veí assetjador, amiga gelosa i assassina en potència o nena sàdica. De fet, en el món de la realitat, acostuma a fer molta més por allò desconegut, el foraster, el diferent. En la realitat molts fets terrible s'esdevenen a l'interior de la família, del veïnat. Per això les guerres civils trasbalsen tant, la crueltat propera troba el seu medi adient per a desenvolupar-se. Tot i que qualsevol guerra acaba per ser civil, pel fet que en el context del conflicte sempre hi acostuma a haver col·laboracionistes de l'enemic i víctimes propiciatòries, estossinades pels dos bàndols.

En les històries convencionals els dolents o les dolentes acaben per ser descoberts i castigats d'alguna manera. Però per a fer-nos més por en algunes ocasions la història acaba fent que el guillat assassí passi per innocent i continuï amb la seva activitat. Recordo una pel·lícula relativament moderna, que va passar una mica desapercebuda, La noche de los girasoles, en la qual els joves protagonistes atacaven per error un home innocent -una mica estrany, tot s'ha de dir- mentre que el pervers continuava amb la seva activitat. 

Fa anys va tenir molt d'èxit al teatre Talia una obra que també es va fer en cinema, Mala semilla, sobre una típica nena assassina i sàdica que acabava tocant el piano amb cara d'angelet després d'haver-se carregat un munt de gent i haver provocat el suïcidi de la seva mare. Adoptiva, és clar, ja que les explicacions d'allò inexplicable recorren sovint a la genètica o als traumes del passat. De la mateixa manera la narrativa i la cançó tradicionals van substituir les mares dolentes per les madrastres, per tal que la inquietud provocada pel  terror proper no fos tan difícil de pair.

Bridget Fonda, una de les protagonistes de la pel·lícula que cito al principi, la víctima, fa alguns anys que està retirada del cinema. També el seu pare, Peter, el fill d'Henry Fonda, ha tingut èpoques silencioses i retorns imprevistos. De joveneta n'érem fans, és clar, i Easy Rider ha estat un dels grans mites d'aquells anys de canvis i esperances exagerades. Amb Hooper i Nicholson i sense noies realment protagonistes viatjaven per Amèrica i pel món d'aquells temps en moto i fumant cannabis. Aquests xicots contraculturals tenen molt d'èxit entre el jovent però quan tens fills t'estimaries més que fessin una vida més rutinària i convencional, la veritat i que en lloc de fumar o beure res agosarat endrapessin un bon bocata de bull de Vic per esmorzar, anessin a nedar una estona, estudiessin força i acabessin esdevenint funcionaris amb sou fix. 

Però la vida és imprevisible i malgrat tots els nostres esforços cadascú cerca el seu camí a base d'ensopegades i el terror quotidià també existeix i de tant en tant rebrota en algun indret proper, allà on menys t'esperaves trobar-lo. Per això voler prevenir riscos amb mides de seguretat exagerades i surrealistes no té massa sentit tot i que sembla que, en general, estem disposats a sacrificar llibertat per seguretat, gairebé sempre. I al  capdavall et pot venir una veïna o una rellogada amb un trauma infantil no superat i sacsejar totes les teves inútils seguretats. O un amiguet de l'escola que durant l'adolescència ha sofert una transformació radical, ves a saber per quins motius, i s'ha erigit en salvador de la humanitat a través de la destrucció indiscriminada i la lluita armada, qui sap.

No passa cada dia, però també passa, de tant en tant i a tocar de casa. No fa gaire un veí raret va estar a punt d'acabar amb tota una comunitat de veïns sevillana i fa anys un veí de l'Avinguda Mistral en va matar un altre perquè feia soroll o una cosa així. Afortunadament, la majoria de parents, coneguts i saludats acostumen a ser gent d'allò més pacífica i tranquil·la però... qui sap. No és coneix ningú fins que no s'hi ha menjat un sac de sal. Pel que fa als infants inquietants, també n'he conegut uns quants, la veritat.

La frase, tan coneguda, de Franklin, que he posat al principi, com totes les frases fora de context es presta a discussió. De fet, és molt humà voler renunciar a cert grau de llibertat cercant seguretat, la veritat. Però el cas és que l'assoliment de seguretat és, en general, molt petit si es considera la molta llibertat que admetem que ens preguin o ens controlin els poders públics, als quals es vol fer responsables de tot allò que no ens agrada o ens fa por. Es una mica com confiar de forma exagerada en la medicina i els metges quan aquests professionals, ai, moren i pateixen com qualsevol humà sense els seus coneixements. O posar moltes expectatives en l'educació quan sovint les mares mestres no aconseguim educar bé ni a casa nostra. Tot és un misteri.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

MUy buena reflexión...

Francesc Puigcarbó ha dit...

en aquest cas no hi ha fora de context, les paraules de Franklin són exactamente el moll de l'os, i mica en mica, per una suposada seguretat ens deixem anar retallant les nostres llibertats.

Oliva ha dit...

LA POR ES TOT UN VERI,S'AFIANÇA EN EL NOSTRE CERVELL I CREIX I CREIX...JO MALGRAT EL MEU CARACTER,ENCARE CONSERVO EN EL RECORD AQUELL.." COMPRTE NENA LO QUE PARLEM A CASA..."

Júlia ha dit...

Gràcies, MIquel.

Júlia ha dit...

Francesc, i em temo que ben de gust i exigint que ens les retallin si no ho fan.

Júlia ha dit...

Sí, Oliva, no hi ha pitjor censura que l'autocensura.

Enric H. March ha dit...

Cert que tot necessita un context, però malgrat tot, la frase de Franklin em sembla molt encertada. Per molt humà que sigui renunciar a cert grau de llibertat cercant seguretat és evident que en aquesta actitud hi ha manca de recursos per manca de coneixement i manca de llibertat prèvia. Com la velleta de Mactar, algú ha de començar a moure la muntanya si volem créixer.

Júlia ha dit...

Enric, és que en la recerca de seguretats ens hem deixar afaitar totes les barbes, em sembla.