22.4.13

MÓNS DIVERSOS I IGNORATS

Em preocupa viure en un món tan ben peixat i limitat, que es mira el melic sense vergonya ni manies i protesta de forma sorollosa quan li treuen les joguines sobreres o les subvencions innecessàries. Avui mateix he pensat en tot plegat, en llegir l'entrada del Miquel a Tot Barcelona, sobre les seves vivències familiars, de jove, en un context difícil, molt difícil, mentre estic donant voltes aquests dies a la biografia d'Espriu i constato que el món ranci i intel·lectual de la gent de la cultureta d'elit, fins i tot dels més polititzats i compromesos, no tenia gens en compte les situacions viscudes en aquell moment per tantes persones desafavorides, immigrants i menystenia tot el tema popular, em fa fins i tot una mica de vergonya aliena, la veritat. Em dol haver idealitzat tant tot allò, no era culpa meva, és clar, sinó complex d'inferioritat davant de la impossibilitat d'accedir a no sé quins estadis de saviesa relativa molt llunyans i inassequibles.

Camus, d'origen humil, ja recriminava a Sartre aquesta mena d'oblits classistes però ell també s'havia desclassat, gràcies a l'èxit. Al menys, però, s'adonava de les pròpies mancances. De tota manera, fins i tot en un mitjà avui més favorable a la permeabilitat social com l'actual em fa angúnia caure en la mateixa ignorància i deixar-me perdre tantes coses evidents. Acabo de mirar amb admiració l'entrevista que fa Lluís Bosch a un personatge immens, Mactar Thiam Fall, imprescindible i m'adono de quantes realitats ens passen pel costat mentre nosaltres fem versos a la primavera, a Catalunya i a Sant Jordi, i dic això dels versos en un sentit global i metafòric. Com cantava Yupanqui al poeta: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y cómo lucha la gente por un pedazo de pan.  

Em faig gran i de forma inevitable constato allò que no vaig saber percebre al llarg dels anys viscuts i m'adono d'allò que vaig mirar amb unes estranyes ulleres reduccionistes. En tot cas el conte que explica Mactar sobre l'àvia de vuitanta anys que va pujar una muntanya, amb intencions més pràctiques i solidàries que no pas l'avi de cent anys que ha estat èxit de vendes, m'ha resultat molt esperançador. Existeixen molts móns i tots són aquí i uns quants ben a prop nostre però no sembla que interessin en excés si no donen vots, diners, popularitat o rendiments polítics.

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Mas no deberías de culpabilizarte...Todos teníamos a nuestra manera una mirada reduccionista. Fue el afan de superación lo que hizo que muchas de las personas que vivian en condiciones precarias marcharan de allí. Otras no, a otras ya les iba bien y se adaptaban...
LO que me duele es que se escriba desde la cultureta sin haberlo vivido en primera persona, o en todo caso sin haberlo visto...Dudo de muchos de los "escribidores" de la prensa hoy subvencionados con viajes, con títulos de no se que y con premios.
Ellos saben escribir, pero no saben expresarse.
Ayer leí en el suplemento de La Vanguardia a A.M. Matute...una delicia.
Gracias por dedicarme tu tiempo haciendo alegoría de un escrito; sale de un tirón y así se queda.
salut

Júlia ha dit...

No me culpabilizo en realidad, es una manera de hablar y a veces no podemos escapar de nuestra propia historia, hacen falta años y distanciamiento y maduración. Eso me preocupa, que en el presente sigan esas ignorancias que hoy no tienen excusa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

tots acabem sebt reduccionistes, cal deixar que passi el temps per ampliar la mirada i tenir més consciencia de les coses. Encara hi som a temps.

Júlia ha dit...

Potser sí, tant de bo, Francesc.

Anònim ha dit...

Una mica és el mateix que t'he dit a l'apunt anterior. Les nostres ulleres reduccionistes són les que ens venen però són les que ens posem. Som responsable del que fem encara que ens vingui imposat. Sort que hi ha gent que se n'adona i no li fa vergonya dir-ho en veu alta.

I l'entrevista del Mactar és magnífica!

Júlia ha dit...

Enric, hauria de ser així però m'adono que és molt difícil. En política, per exemple, quants predicadors dels paradisos comunistes han admès les errades? Doncs pocs i en la intimitat. No és fàcil.