16.4.13

REFLEXIONS LITERÀRIES, A TOCAR DE SANT JORDI














Ahir, a la tertúlia sobre El Gattopardo, més enllà de tants aspectes a l'entorn de la novel·la, va sorgir un tema recurrent, això sobre el misteri de què un llibre refusat pels editors després sigui un èxit i fins i tot es converteixi en un clàssic.  L'editor de Meteora va comentar, amb molta raó, que aquest fet, considerat un error, sovint genera comentaris diversos però que mai no es parla de tants bons llibres editats assumint un risc per part d'alguna editorial coratjosa i que no han assolit cap mena d'èxit ni de ressò, malgrat els esforços. Es parlava de llibres però es podia haver parlat de pintura, de música, fins i tot de cuina o de perruqueria. Com que de moment em moc més entre llibres que entre quadres, escriuré més aviat sobre aquest sector d'això que en diem cultura i ningú no sap ben bé què és.

Hi ha una fe estranya en considerar que la qualitat sempre acaba per surar però això és un mite, un miratge, com tants. En el tema de l'èxit hi convergeixen molts factors, el moment, la casualitat, la promoció, la sort, les xarxes de coneguts i també el tarannà personal de l'autor o autora. Molts d'aquests factors van lligats a l'atzar. Vaig escoltar, fa anys, una molt bona pintora, Montserrat Gudiol, per la ràdio, que reflexionava sobre el tema i insistia, fent referència a la seva trajectòria professional, en això que voldríem creure, que la veritable qualitat sempre sura. El seu testimoni però, és relatiu, pel fet que les seves relacions amb el món de l'art eren familiars i de força categoria, cosa que comportava que la recerca de contactes i canals per on donar a conèixer el que feia els tingués a l'abast.

Molts autors catalans clàssics que ens semblen indiscutibles ho tindrien molt més magre avui que no pas durant els anys seixanta o trenta, quan l'aportació a la literatura era molt minoritària. En l'època dels inicis de la Nova Cançó resultava relativament fàcil actuar a la ràdio, gravar un disc. Quan menys serem, més riurem. Sovint s'ha escrit i parlat sobre allò de què La plaça del Diamant no va guanyar el Sant Jordi i sobre la mediocritat del llibre que el va aconseguir aquell aquell any cosa que ha perjudicat molt el pobre autor del llibre triat, la veritat, que no era pas un mal llibre. Rodoreda no va ser un valor segur de seguida i avui és a l'inrevés, no pots manifestar que no et convenç del tot sense que no et mirin de cua d'ull i el mateix pel que fa a tantes coses i a tants personatges.

Hi ha un munt de llibres oblidats que són bons, molt bons. Dormen als munts d'ofertes barates dels encants, de les llibreries de vell. N'hi ha que van tenir el seu bon moment i després es van oblidar. I hi ha manuscrits i mecanoscrits que mai no han tingut ni tindran cap oportunitat d'èxit. O, qui sap, potser algú en un moment puntual de la història els troba empolsinats en algun raconet i els ofereix una nova existència i tenen sortida. En el fons tenir èxit vol dir generar calerons, al menys d'entrada o de sortida, no ens enganyem. A la nostra vida i a la vida de la humanitat moltes coses s'esdevenen per atzar però volem donar un sentit a l'evolució de l'espècie humana i per això s'intenta explicar els fets, les causes i les conseqüències amb una mena de fil conductor, tan feble que es pot trencar amb la més petita estrebada.

Ahir també vam comentar, com vaig fer jo al blog, la relació entre el llibre de Lampedusa i la pel·lícula. Més enllà de valoracions diverses crec que l'excel·lència de la pel·lícula va beneficiar, i molt, la difusió del llibre. Un molt bon llibre, La foguera de les vanitats, es va veure perjudicat per una pel·lícula que no en va saber recollir la grapa ni l'esperit i hi ha gent que quan li he recomanat el llibre m'ha dit, com a motiu per a no llegir-lo, que la pel·lícula no li havia agradat. També ha passat a l'inrevés, tot i que quan el llibre és fluixet s'oblida l'origen literari en el qual es basa la història cinematogràfica. 

Avui tot és complicat, en el món literari i en qualsevol sector professional. Arriba Sant Jordi i assistim a una fira de vanitats diverses i de publicacions exhaustives, tota la gent que té alguna relació amb ràdios, televisions o diaris de gran tirada publica en l'actualitat, en aquestes dates, el seu llibre de la mateixa manera que es cus roba per a les rebaixes. Molta gent que no és novel·lista es veu empesa a publicar la seva novel·la per voluntat pròpia però també en ocasions per suggeriments dels grups editorials per als quals treballa o amb els quals té relació. El prestigi del gènere novel·lístic sembla irreversible, malgrat que el policia de P. D. James sigui poeta sembla que els mediàtics no opten massa per a la poesia, a l'hora de fer el salt des del periodisme o des d'on sigui als taulells santjordians pertinents. També surten memòries, això sí. Els llibres de memòries m'han defraudat sovint, la veritat, però quan el personatge té ressò acostumen a vendre's força. Un altra sector mediàtic és l'autoajuda, que té moltes variables, quan un mediàtic té un fill escriu sobre les criatures, quan se li mort l'avi, sobre la mort. Tot s'aprofita.

No és estrany que això passi pel fet que les editorials no deixen de ser un negoci que ha de rutllar per sobreviure i aquesta gent coneguda ja té l'espai on promocionar-se assegurat. Les editorials grans van al que van i les petites i mitjanes tenen moltes dificultats i no poden anar fent volar coloms. Tot plegat no vol dir que aquests mediàtics -terme en el qual es pot incloure des de gent infumable fins a gent d'una certa categoria personal- tinguin èxit o venguin molt però segurament fins i tot els que venguin menys de tota aquesta colla d'oportunistes santjordians vendran molt més que no he venut jo en tota la meva vida literària. Una solució semblava el micromecenatge, l'autoedició, però aquest sistema també ha de comptar amb la col·laboració desinteressada d'amics, parents i coneguts, que quan arribin al desè llibre comprat d'aquesta manera potser es faran el desentès.

Fa un temps algú em va comentar que un llibre que va tenir molt d'èxit havia comptat amb uns trenta mil euros d'entrada per a la promoció pel fet que a l'autor no li venia d'aquí aquesta quantitat i la podia invertir en el tema. Se sap que determinades entrevistes als diaris venen sovint subvencionades pels promotors del que sigui. Se'm pot objectar que existeixen llibres d'èxit inesperat, que han comptat amb el factor sorpresa i amb la gent que els ha acollit de forma entusiasta. Sí, però són molt pocs i, en tot cas, al menys eren llibres molt presents als taulells de la llibreria i que han comptat amb alguna mena de promoció, ni que fos poca. El fet de que t'escriguin una petita ressenya, ni que sigui al diari local o al blog del teu cosí, també va lligat a les coneixences, ens agradi o no. Conec autors i autores esforçats, molt vocacionals, que a còpia de treballar molt i bé i esmerçar grans esforços personals i moltes hores de feina en donar a conèixer el que fan se'n surten, hi ha de tot, és clar. I un cas paradigmàtic seria el de Sierra i Fabra. Però els esforços sense resultats excessivament remarcables ni crematístics acaben per cansar molta gent brillant i quan tens uns quants anyets t'adones de tota la qualitat que es va perdent pels marges del mercat cultural. Un mercat que avui no té cap manera de xuclar tot el que es fa, a més a més.

Abans, a més, la versió original de la novel·la tenia un pes. En una ocasió vaig escoltar Espriu comentant aquest tema mentre es planyia del fet que la gent del país -d'aleshores- que sabia, més o menys, el francès, no llegís els autors francesos en la seva versió original. Avui molts llibres ja ens arriben publicats de forma simultània en català i castellà, o en diferents idiomes. El valor de l'original ha perdut pistonada i no es té massa en compte perquè el fons preval sobre la forma. I, en general, l'augment del nivell cultural fa que hi hagi molta més gent capaç d'escriure, de pintar, de fer música que fa anys. Hi ha més gent que escriu que no pas gent que llegeix, comento sovint, en broma. Però crec que és una realitat i cal pensar que fins i tot en èpoques menys alfabetitzades es repetia que Catalunya era el país amb més poetes per metre quadrat. Poetes dels quals, com repetia Calders, en els prestatges oficials només n'hi caben un o dos. I en els alternatius, també, afegeixo jo.

Un professor castellà de la Normal comentava en una ocasió que allò de querer es poder era una gran veritat però que aquest voler comportava moltes renúncies i sacrificis que de vegades no pagaven la pena i no estàvem disposats a fer per tal d'aconseguir determinats objectius. Crec que en part tenia raó però fins i tot hi ha persones que s'han deixat la pell darrera d'un somni d'èxit o fortuna i no l'han aconseguit. O, encara pitjor, quan l'han aconseguit s'han adonat que era un somni de nyigui-nyogui. I és que a l'entorn dels somnis sobre l'èxit literari hi ha un excés de literatura.


12 comentaris:

Miquel ha dit...

"... Hi ha més gent que escriu que no pas gent que llegeix,.."

Qué bó...qué bó...¡
Perdó, és que la frase m´encanta...

Salut

Galderich ha dit...

És curiós com cada Sant Jordi ens afrontem, com si fos una lletania, al debat mediàtic vs. literatura.

Les editorials són un negoci i han de vendre per poder pagar les seves apostes més arriscades que acostumen a ser un fracàs de vendes.

Quants bestsellers han mantingut una editorial? La mateixa Esther Tusquets deia que el Nom de la Rosa i la Mafalda havien pogut sufragar les despeses de l'editorial, que sinó hagués tancat feia molts anys.

Que el lector seleccioni el que li agradi i ens hem de prendre els "mediàtics" com a senzilla publicitat de la barra lateral dels blogs malgrat que alguna vegada fins i tot hi caiguem a la temptació...

Salvador Macip ha dit...

Molt bona reflexió. Jo també crec que la promoció és més important que la qualitat per "surar" per sobre els altres llibres, avui en dia. Per desgràcia. I que per Sant Jordi hi ha massa "soroll de fons" i molts llibres bons queden ocultats. Però és cert que les editorials són negocis que han de sobreviure, com diu en Galde (i tu mateixa), per això no estic de sortida en contra de l'"intrusisme" que reporta beneficis crematístics necessaris a un negoci que fa aigües. És un peatge que s'ha de pagar.

Júlia ha dit...

Miquel, és que és ben certa, ja fa anys que me n'he adonat,

Júlia ha dit...

Galderich, entenc que ha de ser així en els temps que corren, només que no puc deixar d'ironitzar quan veig les promocions per la tele o quan algú, ai, em regala el llibre que toca (faig anys l'endemà de sant Jordi)

Júlia ha dit...

És així, Salvador, no s'hi pot fer res i tot anima el mercat, però la veritat és que Sant Jordi ja em mareja una mica i poques vegades compro llibres aquell dia, des de fa uns anys. Tampoc vull caure en pensar que tots els llibres 'intrusistes' són dolents i que els 'altres' són bons, 'cada quién es cada cual', que diu la cançó. De vegades els 'intel·lectuals' se suposa que autèntics es queixen de tot plegat però tampoc no mereixen en ocasions les lloances que esperen.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La catedral del mar, és un exemple de com la promoció pot convertir una novel·la normaleta en best-seller.
Compro pocs llibres últimament, pero per Sant Jordi mantinc la costum del llibre i la rosa.
Enguany no tinc ni idea de quin compraré, però és més per rutina o per mantenir la tradició que per convicció.

Helena Bonals ha dit...

Estic llegint Viure no és fàcil, d'Enric Massó. Que no sigui depriment com la Rodoreda no el fa un mal llibre. La veritat és que m'embadaleix, com d'altres anticànons. Va guanyar el premi Sant Jordi, en aquest cas, perquè s'ho mereixia. Alta literatura, no necessito que m'ho corrobori ningú.

Júlia ha dit...

Francesc, el llibre al que feia referència, sobre diners gastats en promoció és aquest que menciones, precisament, m'ho va explicar un editor.

Júlia ha dit...

Helena, jo no l'he llegit però això mateix penso, de fet el tema Rodoreda el va perjudicar molt, no trec mèrit a la Rodoreda però tampoc no m'agrada que hi hagi autors -o el que sigui- inqüestionables. L'autor no s'hi va dedicar gaire, després, a la literatura i això també té un pes. Ja ens n'escriuràs el teu comentari. Crec que és un autor a recuperar al qual va perjudicar molt el boom Rodoreda, potser per allò dels prestatgets.

Enric H. March ha dit...

Tenint en compte que la lietartura n'és plena d'obres i autors excel·lents oblidats o menystinguts, potser hauríem d'acceptar que aquest fet forma part de la pròpia literatura com a industria que és, i que un bon dia algú ens farà descobrir algun d'aquests escriptors.

En el fons fa una certa gràcia. Potser l'única cosa a lamentar és que més d'un bon escriptor es pot haver perdut pel camí.

Júlia ha dit...

Enric, segur que se n'han perdut molts, escriptors, pintors, de tot, vaja.