El dia de Sant Jordi, com tantes altres festes, entre les quals, Nadal, em produeix actualment sentiments ambivalents. L'excés en el consum i la comercialització té aquestes servituds, tot es fa excessiu, podem comprar més i més barat però tenim molt poc respecte i afecte per les coses que comprem. És això que se n'ha dit, potser de forma una mica parcial, mentalitat Ikea.
El llibre, a més, avui ens arriba per molts canals, com ara les biblioteques públiques, un servei excel·lent però que també fa que en temps de pisos petits l'acumulació de llibres minvi. L'oferta saturada de volums nous, molts dels quals escrits expressament per al dia de Sant Jordi, de la mateixa manera que hi ha qui cus i dissenya pels outlets o les rebaixes, mareja força.
Un dels dies de Sant Jordi que més recordo és un de quan estudiava als vespres a la Normal. A la novel·la L'inici del capvespre el vaig voler evocar i també vaig voler reflectir l'Escola Normal de l'època. La universitat han tingut molts novel·ladors però les escoles de mestres, pocs, molt pocs, per raons òbvies una de les quals que els mestres han estat, fins fa quatre dies, una mena de lumpen dels intel·lectuals. En el fons, el primer accés a la carrera de la gent humil era aconseguir que algú de la saga, generalment una noia, estudiés magisteri.
La coberta de La Vanguardia del 24 d'abril del 70 i una pàgina del dia de Sant Jordi del mateix any expliquen molt més sobre realitats, esperances, il·lusions, literatura i societat de l'època que qualsevol llibre aprofundit d'història, em sembla. En tot cas la realitat mai no respon a les nostres entusiastes expectatives juvenils.
No era festa laborable aleshores, com passa encara, cosa que em plau, un Sant Jordi festiu faria minvar la il·lusió general. Però ens van deixar fer campana, el professorat també tenia les seves debilitats i els temps estaven canviant. Al llibre dos dels protagonistes són mestres i han estudiat mentre treballaven moltes hores. Un d'ells, el noi, ambiciós i amb aspiracions, estudia la carrera amb la intenció de passar després a la universitat, cosa que no aconseguirà. Escriu poemes i de jove rep un premi i publica un únic llibre. No explico res més per si alguna vegada us animeu a llegir la novel·la:
La coberta de La Vanguardia del 24 d'abril del 70 i una pàgina del dia de Sant Jordi del mateix any expliquen molt més sobre realitats, esperances, il·lusions, literatura i societat de l'època que qualsevol llibre aprofundit d'història, em sembla. En tot cas la realitat mai no respon a les nostres entusiastes expectatives juvenils.
No era festa laborable aleshores, com passa encara, cosa que em plau, un Sant Jordi festiu faria minvar la il·lusió general. Però ens van deixar fer campana, el professorat també tenia les seves debilitats i els temps estaven canviant. Al llibre dos dels protagonistes són mestres i han estudiat mentre treballaven moltes hores. Un d'ells, el noi, ambiciós i amb aspiracions, estudia la carrera amb la intenció de passar després a la universitat, cosa que no aconseguirà. Escriu poemes i de jove rep un premi i publica un únic llibre. No explico res més per si alguna vegada us animeu a llegir la novel·la:
L'Emma encara espera alguna cosa diferent. Que retorni l'olor de l'herba fresca, que la humitat d'un nou abril s'estengui per damunt dels carrers vells i de les cases antigues del seu barri. Vol arribar a creure que l'eternitat és possible i que pot retornar, lluminós, un Sant Jordi com aquell. Com aquella tarda transparent, plena de futur, quan el professorat de la Normal, que s'estava tornant una mica més liberal, els va assegurar que podien fer campana, si volien. Tota una colla va fugir, de pressa, cap al centre de la ciutat i el Pep, exaltat, els havia dit:
-Han editat el meu llibre, el del premi!
La colla de joves estudiants comprarà el llibre de l'admirat company lletraferit, que els el dedicarà, una mica fatxenda, somniant futurs de glòria intel·lectual, és clar:
(...)
L'Emma cercava en la seva dedicatòria alguna cosa especial que la distingís de les altres, però ell només hi va escriure: 'a l'Emma Mas, una bona companya, amb afecte i desitjos de llibertat'. En aquells anys tots volien llibertat, llibertat política, llibertat per estimar, llibertat per viure. La llibertat era un sinònim, inexacte, de la felicitat possible.
Després en Pep va comprar tres roses: per a la Maite, per a la seva mare, per a la seva germana. I se'n va anar a buscar la promesa que plegava a les vuit d'un taller de costura, com les modistetes d'en Folch i Torres o de les funcions de Porta Rosés que donaven per la ràdio. La resta de nois i noies van continuar voltant, van berenar, es vam empitofar amb sangria barata i van riure molt tots plegats mentre la ciutat es farcia de flors i de paraules, com si el demà fos a punt d'esclatar entre senyeres, música de guitarra i llibres de versos.
(...)
(...)
Costa, Júlia. L'inici del Capvespre (pp 30-31). Barcelona, Meteora, 2009.
6 comentaris:
Buen libro, doy fe. Lo he leído y me encantó.
Salut JÚLIA...¿ para cuando el próximo ?
Ui, Miquel,jo ja en tinc algun d'acabat però el tema és la publicació, està la cosa molt verda quan no ets 'mediàtica' i vens poquet.
Ambivalència compartida. Però, bé, ja comença a ser normal això de no acabar d'estar bé amb la realitat que se'ns imposa.
Et prometo que algun dia diré alguna cosa sobre "L'inici del capvespre". Fins aleshores, bona diada, Júlia i companyia!
jo també el vaig llegir, com en Miquel pregunto: Per quan el següent? ara tens molt de temps.
bona diada!
Enric, moltes coses moren -o emmalalteixen- d'èxit...
Francesc, després d'aquest vaig publicar La cendra dels anys, en tinc d'escrits però si no vens i ets mediàtica, malament.
Publica un comentari a l'entrada