15.4.13

TENDÈNCIES LINGÜÍSTIQUES I COMERCIALS QUE VAN DE BAIXA





L'entrada que vaig fer ahir al blog m'ha fet recordar de nou uns anys en els quals molta gent coneguda del meu entorn comptava en la seva referència personal amb un afegitó relatiu a les seves activitats professionals: en Jaumet de les Vaques, en Pepet de les Mongetes, la Maria de la Llet, la Carmeta de les Patates, el senyor Quimet de Ca l'Adroguer... Quan l'establiment era singular no calia dir el nom del propietari, per exemple, La Bacallanera del meu sector era única, sense competència. A més d'aquests motius compartits per la majoria d'habitats d'una petita comunitat, que no era pròpiament el barri, sinó tan sols un petit sector del barri, hi havia d'altres referències que s'utilitzaven en àmbits encara més restringits, l'escala o la família, per exemple. Titllar algú de senyor o fer-hi referència de forma directa, sense tractament, tenia a veure sovint amb l'edat. Per a la meva mare eren senyors els de la generació dels seus pares i no ho eren els de la seva, alguns dels quals coneixia ja des que era petita.

En el petit retall del barri on jo vivia hi eren molt presents alguns personatges curiosos, gent una mica estranya, amb algun tipus de deficiència psíquica que aleshores no estava definida com ara, eren guillats, bojos o tontets. Els tontets eren els més habituals ja que podien conviure sense problemes amb la resta, a un d'ells li dèiem el de la carestia de la vida perquè sempre endegava discursos sobre la precarietat econòmica i les necessitats materials que es passaven. Quan van començar a arribar més immigrants també se'ls etiquetava amb referències sobre la seva procedència, l'andalús, la manxega, la cartagenera, el murciano, la gallega del davant, la de Badajoz. Les referències en ocasions eren políticament incorrectes, segons la visió del present, com ara, per exemple, el gordo de les novel·les, un senyor molt educat i molt gras que havia fet de cambrer i que durant la meva infantesa tenia una botigueta on es canviaven novel·les i tebeos. Aleshores aquests productes culturals es canviaven per un preu mòdic, poques vegades es compraven de nou en nou.

A una senyora castellana, molt ben plantada i amb molt de geni, li van dir durant un temps, és clar, sense que ella ho sabés, la del conyo gordo, perquè un dia, en alguna botiga del barri, va manifestar de forma contundent que els seus fills no passarien escassedat mentre ell tingués allò ben gros, declaració de principis que va fer fortuna. Crec que quan recordo aquell món de la meva infantesa que va canviar de forma ràpida en pocs anys no el veig com era sinó com m'hauria agradat que fos. Les fotografies professionals i periodístiques dels cinquanta mostren una societat amb unes divisions socials molt importants i que en els barris humils presenten un aspecte atrotinat  però hi havia moltes realitats, els dies de festa, per la Palma i per Nadal i en les grans ocasions la gent es mudava molt més que no pas ara. Les fotografies familiars, escolars, veïnals o professionals oficials d'aleshores, poques, cares i selectives, es feien quan s'anava arreglat i no pas quan s'anava de qualsevol manera, la veritat. Però els fotògrafs amb aspiracions oscil·laven entre la modernitat fashion i bocacciana i la mostra de la misèria més aspre i cantelluda, aquest tema mereixeria un debat a fons sobre els drets dels retratats anònims, que no han donat permís explícit en cap moment ni treuen cap benefici de l'art fotogràfic d'exposició de culte.

Una persona jove, en veure fa un temps una fotografia del barri, amb una colla de jovent endiumenjat, em va comentar que devien ser gent benestant  i res d'això. Si us fixeu en fotografies dels barris de barraques quan és festa tothom va molt ben arreglat. Recordo un article de Néstor Luján de fa anys en què comentava aquest fet i feia broma sobre la moda  de la roba cara de marca, amb aspecte estripat i descolorit, encara vigent avui. Admetia que la paraula trapero, un adjectiu que va estar vigent durant uns anys, anava molt bé a la imatge que oferia el jovent amb texans descolorits o mitges foradades de marca. Fins i tot a les primeres festes particulars de la meva adolescència, les ballarugues habituals de les quals els castellans en van dir guateques s'exigia als xicots, criatures de setze, disset anys, al principi, trajo amb americana i corbata. 

Era aleshores habitual referir-se a cases i establiments com a Cal Tal o Can Qual. Aquest costum encara dura segons a on, però ha anat de baixa. Fins i tot els grans magatzems mereixien el tractament, com ara Can Jorba. Espinàs va escriure un article quan l'espai se'l va quedar Preciados ironitzant sobre el fet que potser algun dia seria Can Presiados, l'edifici. El futur ha donat moltes voltes i ningú no diu Can Corte Inglés o Can Tall Britànic, broma de traducció que va fer fortuna en els primers temps de la instal·lació del pare de tots els magatzems. Encara, però, queda algú que diu Can Jorba, algú grandet, és clar. Tot això ja ho he comentat alguna altra vegada al blog però porto tants anys bloguejant que de forma inevitable repeteixo coses, ja que un dels factors de l'envelliment és la tendència a la repetició narrativa. Repetició que sempre fa petites variants, això sí, aquestes variants que als infants més petits, amb la memòria fresca i  el disc dur poc ple, empipen tant quan els expliques contes i canvies coses respecte a la darrera versió que els vas oferir.

Avui no es va a comprar ni es passa per botigues, tot són tendes i es va de compres. Abans també s'anava a mirar aparadors, més que no pas a comprar, però els aparadors semblen una espècie en extinció. Tot canvia però de vegades les coses tornen i la memòria, ai, acostuma a ser molt enganyosa i selectiva. Anar a comprar o a badar per botigues, supermercats i magatzems és encara, i que duri, una activitat habitual i molt distreta, la veritat, a la qual, tot s'ha de dir, tenim més tendència les senyores que no pas els senyors. Només cal veure la desproporció entre l'oferta tèxtil per a dames, sobretot per a dames joves, i la que hi ha destinada als senyors al Portal de l'Àngel barceloní, sense anar més lluny.  Les petites botigues de roba, als barris, han minvat molt i en queden poques. I pel que fa al centre de les ciutats, gairebé tot s'ho mengen les cadenes i les marques, em sembla. En aquest context m'emociona molt el fet que algú més jove que jo em digui que ha anat a comprar la beguda quotidiana a Cal Paki de la Cantonada o que s'ha endut una samarreta que fa prou patxoca dels  Xinos del carrer Blai. 

9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Al Clot tot era igual que ho expliques: la Carmeta de la lleteria, la Patro de la verduleria, cal carboner, la pollera, el quiosc del Manco... De les botigues amb mal nom destacaven la sabateria "El As del calzado", que li dèiem Can Pocasolta", o el forn de Cal Guarro.

Les últimes vaques no sé quan les vaigs veure, però sí que vaig anar amb la lletera fins l'any 1986, en una lleteria del carrer Muntanya.

Ara, com que visc al barri de Sant Pere, a Ciuta Vella, encara vaig a comprar a "can", però cada cop n'hi ha menys.

I ja no baixo a Barcelona com abans.

Júlia ha dit...

Enric, van dir que una de Gràcia era la darrera però jo crec que alguna més en va quedar, encara.

El barri de Sant Pere, amb Can o sense, ha revifat molt i molt, no ho semblava, fa uns anys, amb les obres del mercat i la resta.

Ramon ha dit...

Calcat al Raval. La cadiraire, La Magda dels ous, El pomero, Can Blai, La Bacallanera, L'adroguer... Encara avui, la meva mare que va de tant en tant a la Boqueria es refereix d'aquesta manera a alguns dels venedors. Ara, les noves costums i maneres de comprar han fet molt més distants i fredes les relacions "comercials". Que hi farem.

Júlia ha dit...

Cert Ramon, a més, les botigues duren poc, en general, i els seus dependents encara menys, no hi ha temps d'establir complicitats, tot ha canviat molt.

Gabriel Jaraba ha dit...

Jo comprava i bescanviava els tebeos al senyor gordo, el senyor Pepitu. El nom oficial de l'establiment era Llibreria Sabadell.

Júlia ha dit...

Gabriel, jo hi vaig anar durant anys, al nét del senyor Pepitu li encarregava les joguines per als reis dels meus fills, encara, i el diari, per descomptat. Malauradament aquell xicot va morir relativament jove, amb uns cinquanta anys, i l'establiment, que crec que encara podia haver anat fent, va tancar, quan passo i el veig tapiat em fa molta pena. A La Caravel·la del davant encara en unes obres recents es podia veure el rètol antic amb el dibuix del vaixell, a sota de la nova pintura. Tot passa i nosaltres també.

Júlia ha dit...

El senyor Pepitu tenia la seva cultureta, segons deia la meva família, doncs sabia molt bé el francès, cosa poc habitual aleshores. Havia estat un molt bon cambrer del bar La Pansa, segons m'havien explicat a casa. Aleshores els cambrers eren, en general, professionals més qualificats segons on treballaven.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

A casa hi bescanviàvem tebeos, novel·les i revistes, entre les quals el famós Para Ti, una revista argentina.