26.5.13

GATSBY, DARRERA VERSIÓ PER ARA: A MI M'HA AGRADAT I AIXÒ NO ÉS UNA RECOMANACIÓ


M'inquieta una mica escriure sobre llibres, músiques, exposicions, teatre o pel·lícules. O el que sigui. Hi ha un gran nombre de persones, consumidores culturals, que es guien de forma devota per les crítiques o els comentaris dels suposats experts sobre aquests temes. Jo també llegeixo comentaris i crítiques, als mitjans convencionals i a internet, sobre tota mena de productes culturals però intento que tot plegat no em condicioni de forma radical encara que ves a saber, tots som humans. 

Fa uns dies es veu que el crític Toni Vall, al programa del senyor Cuní, va gosar dir que la darrera versió de GATSBY li havia agradat. Doncs un munt d'aquestes persones que envien missatgets als programes de televisió es van queixar pel fet que no els havia agradar gens. Explicaven, empipats, que l'havien anada a veure pel fet que el xicot que parla de cinema al programa l'havia lloada i que era una ximpleria carrinclona. Una mica com allò dels que es queixen quan plou perquè el del temps ha dit que faria sol i ells se n'han anat a la platja o a la muntanya.

Potser no els va agradar perquè van llegir en d'altres mitjans més elitistes que era un rotllo, qui sap. El fet és que s'han ficat molt amb aquesta pel·lícula. A mi m'ha passat com amb la Karènina de darrera fornada, m'havien dit que era tan dolenta que em va agradar. Aquesta també m'ha agradat força i tot i que temia la seva llarga durada no se m'ha fet pesadeta, com m'ha passat sovint amb allò que dura més d'una horeta i mitja. I això que Moulin Rouge no em va agradar gens, gens, gens.

Té defectes, és clar. Excessos visuals i musicals aprofitats de forma abusiva i una manca d'intimisme, no diré que no. Hi ha qui per criticar-la fa referència a l'esperit de la novel·la, que troben que no hi és, però jo mai no vaig a cercar en una pel·lícula la novel·la. Llibres i pel·lícules són dues coses molt diferents i així cal entomar-les. En tot cas, això de l'esperit és quelcom molt eteri i subjectiu. També m'han agradat els actors, en general, i m'han semblat prou ben triats. He de dir que em va agradar així mateix la versió anterior, la qual va rebre, així mateix, moltes patacades. En aquest blog que linco podeu trobar dos escrits llargs, molt interessants i aprofundits, sobre aquesta pel·lícula. Pel que fa als excessos visuals, a mi em va avorrir molt aquella d'Hugo, que va desvetllar tantes passions. 

Els gustos poden ser diversos i nosaltres també canviem. L'altre dia comentava que els anys 80 la primera versió en cine de Mariona Rebull era titllada de carrinclona. Cada època fomenta unes mentalitats diferents i el temps, bon crític, acostuma a posar les coses a lloc, tot i que no pas sempre. La nostra experiència compta molt, no és el mateix gatsbytejar havent llegit Scott Fitzgerald i d'altres de la seva generació que fer-ho in albis i per això tenen tant de valor les relectures i les revisualitzacions de pel·lícules que ja havíem vist.

En tot cas aquesta història és ja un clàssic com Mujercitas, El Conde de Montecristo o Anna Karènina i segurament en tindrem versions diverses al llarg del temps. De fet els Gatsbys són eterns, aquests nou rics menyspreats pels rics de sempre. Gatsby es fa ric fent negocis bruts i Joaquim Rius es fa ric treballant de sol a sol però per als rics de  bona casa, que han pres les farinetes en culleres de plata, tots dos són igualment uns arribistes. Per més que la permeabilitat social hagi esdevingut avui més gran que no pas abans, encara queden classes. Resulten patètics els esforços d'aquests arribistes acomplexats per a ser admesos entre les elits paràsites. No entro a fons en matèria pel fet que ja vaig parlar del personatge no fa molts dies, en aquest mateix blog.

14 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

No l'he vista encara aquesta versió, però així a priori penso que és un paper que li escau al Leonardo di Caprio. De totes maneres és cert que és molt sunjectiu el grad d'acceptació quan s'adapta cinematogràficament un llibre.

Júlia ha dit...

Arsvirutalis, cada vegada em sembla més evident una frase que s'atribueix a Txekhov:

Les obres d'art esdivideixen en dues categories: aquelles que m'agraden i aquelles que no m'agraden. No conec cap més criteri.

Tot i que jo hi afegiria 'm'agraden -o no- ara i aquí' i també caldria entrar a fons en els motius pels quals ens agraden o no, sovint no tan lliures com voldríem creure.

Helena Bonals ha dit...

No és el mateix el que t'agrada que el que és bo. No és el mateix ser ric que ser nou ric.

Allau ha dit...

Júlia, ara m'has intrigat, perquè jo també sóc dels que va detestar "Moulin Rouge!" Veurem si em convenç tant com a tu.

Júlia ha dit...

Exacte, Helena.

Júlia ha dit...

Allau, NO ÉS UNA RECOMANACIÓ, i no em faig responsable de res, he, he. A més,moltes vegades no estem d'acord, cinèfilament parlant, ep.

Miquel ha dit...

llavors...no penso anar-hi. Salut

Júlia ha dit...

Miquel, tu mateix, he, he.

Allau ha dit...

Ja ho sé, Júlia, que a tu no se't pot arrencar una recomanació ni a punta de pistola; per tant no t'ho tindré en compte, però a mi m'ha semblat insofrible. Devies de tenir un dia molt tolerant.

Júlia ha dit...

Allau, no sóc l'única a qui ha agradat, és clar que això no vol dir res... tot són gustos, ja ho saps. T'has mirat els comentaris que linco del 'séptimo sello'?

Allau ha dit...

Sí, els he llegit i els he intentat entendre, però o bé són massa elevats per a mi o m'està dient alguna cosa com em podria dir una altra. Si em citen autors que no he llegit, els arguments ja no em valen.

Júlia ha dit...

Ja saps que sovint no estem d'acord en temes de cinema. A mi és que amb aquesta historia em deu passar com amb les Mujercitas, totes les versions tenen un 'algo' per al meu imaginari personal.

Enric H. March ha dit...

Després de llegir-te i llegir l'Allau, què coi he de fer, jo? És una pregunta retòrica, evidentment. Hauré d'anar al cinema a veure si té el que li demano a una història com aquesta. Encant i emoció.

Júlia ha dit...

Enric, no sé si té encant o emoció, no ho sabria dir, tan sols que a mi em va agradar tot i que no pas entusiasmar, no sé si m'explico. I no em faig responsable de les reaccions que provoqui el seu visionat, he, he.