5.5.13

SOBRE EL CLIENTELISME CRÒNIC I LES SEVES RAMIFICACIONS





Qui té bons padrins és ben batejat.

Ahir em vaig trobar una antiga companya d'escola que n'ha passat de tots colors a causa d'un càncer, feliçment superat. Durant la conversa em va comentar aspectes de la seva feina relacionats amb un tema espinós, un gran mal del país, del nostre i del del costat: els endolls diversos que fan que tants llocs de l'administració es cobreixin amb càrrecs de confiança, un eufemisme que permet col·locar on sigui coneguts, parents, saludats i gent incondicional del partit que sigui, car en això tots fan més o menys el mateix en els seus sectors de poder. Quan més gran el partit, més poder, òbviament, i més enxufats, per una qüestió purament estadística. 

Em vaig creure les seves informacions pel fet que a causa de la feina que feia, a l'administració pública, va conèixer molts casos d'aquest estil de primera mà. Aquestes coses són ben sabudes i no funcionen tan sols en l'àmbit polític, tothom mira de col·locar els seus, quan pot i on pot. Que el fill d'algú continuï amb la feina rendible del pare, -i no em refereixo a coses com ara heretar una empresa sinó a privilegis en camps professionals determinats-, pot respondre  a certa predisposició genètica però moltes vegades no és res més que enxufisme pur i dur i desacomplexat, amb accés a sectors de promoció que són gairebé desconeguts o inaccessibles als mortals anònims, per ben preparats que estiguin. Tant és així que de vegades m'estimo més no saber aquests casos de forma tan evident, em produeixen allò que en diuen mal rotllo.

Ara s'han despenjat amb això de què els directors d'escola podran triar els seus mestres, un tema que segons com s'expliqui sembla tenir una certa lògica i, a més, ho fan a Finlàndia. A Finlàndia són finlandesos, la revolució educativa s'ha fet de forma global i el director té un prestigi, a les escoles d'aquí s'ha arribat a la direcció per motius molt diversos i surrealistes, no hi ha una carrera docent seriosa i moltes vegades assoleixen aquests càrrecs els xusqueros, els ambiciosos, els trepes. Hi ha de tot i he tingut directors i directores remarcables, sacrificats, preparats, treballadors i voluntariosos, tot i que aquestes virtuts les he trobat més sovint en els caps d'estudi. 

Només cal comprovar com en un àmbit marcadament feminitzat, cosa que s'hauria d'estudiar a fons, com és el de l'escola primària, el tant per cent d'homes directors ha estat sempre molt més alt que no pas el de dones directores, llevat de les èpoques en les quals nois i noies anaven separats i les escoles de noies no tenien més remei que comptar amb una directora. Crec que encara que no ens agradi haver-ho d'admetre, l'ambició masculina encara és molt més potent que la femenina.

En les èpoques fosques hi havia un cos de directors professionalitzat lligat, és clar, a la època i al franquisme. Aquell cos es podia haver renovat, catalanitzat i la seva formació, modernitzar-se, però es va optar per assassinar-lo sense manies. En temps de la UCD es va intentar alguna coseta, recordo les grans protestes viscerals i com en una assemblea de l'època uns pares revolucionaris van dir literalment que si portaven directors obligatoris a les escoles el tirarien de cap a mar.

Aleshores ningú no volia autoritat de cap mena i així anem. Els qui no volen cap autoritat acaben sent més autoritaris i arbitraris que no pas els autoritaris ideològics. És més fàcil demanar la revisió d'un examen d'oposició convencional, que creus valorat de forma injusta que no pas esbrinar i denunciar el procés d'una tria feta de forma poc transparent, a dit o per mèrits diversos, com ara publicacions, quan per publicar també has de tenir coneguts i saludats. 

En aquells anys del passat progre es van fer coses com ara consells escolars on un garbuix de pares, mestres, alumnes, ajuntaments i personal no docent decidien el destí de les direccions i dels centres, cosa que no crec que s'hagi esdevingut en cap altre sector professional, la veritat. Després de moltes provatures, s'ha tornat  a admetre que les  escoles demanen direccions professionalitzades que funcionin. Que funcionin i que tinguin poder per funcionar car el poder efectiu d'un director d'escola és lamentable, pot decidir molt poques coses. 

Amb pedaços, cursets i xusquerisme s'ha anat conformant una mena de nou cos de directors que no és ben bé res en concret i tot per no muntar uns estudis de doctorat o del que sigui llargs i aprofundits que formin els dirigents de les escoles de forma professional, com ha de ser i com és a molts països. Si a primària la cosa és complexa a secundària encara ho és més car el tema vocacional, pel que fa a l'educació, té molt menys pes.

No caldria ni anar a Finlàndia, durant la República va funcionar un pla de formació de mestres excel·lent, que no he vist mai que es volgués recuperar, excepció feta del Pla 67, que vaig fer jo i que va durar tres dies. Era una mala còpia, endegada amb una sabata i una espardenya, però aconseguia fer minvar el pes de les absurdes oposicions amb un sistema una mica coherent de provisió de places. Els directors de l'escola republicana eren gent preparada, respectada, i se'ls donava la possibilitat de triar els mestres en algun cas puntual, quan hi havia un projecte de treball aprofundit al darrere, de vegades proposat pel mateix director o directora. Sóc conscient que durant aquella època va funcionar més aviat la qualitat que la quantitat, no hi va haver temps de res. 

Ara, el que passarà, em temo, és que funcionarà l'amiguisme, que ja funciona, i allò de què val més un boig conegut que un savi per conèixer. Quan em van tancar l'escola, el noranta-dos, vaig intentar durant algun temps demanar una plaça d'educació especial a una escola que havien fet nova a prop de casa, jo tenia aleshores un munt de punts i mèrits, però aquella plaça no sortia mai pel fet que el director o directora ja reclamava determinats mestres de la plantilla. Com que no eren mestres propietaris definitius a la llarga van haver de marxar també i quan la plaça va sortir a concurs ja no em va interessar. La transparència en la provisió de places s'ha complicat encara més, és tot tan surrealista i un procés tan llarg el que porta un mestre a tenir un lloc definitiu que ni el comentaré aquí. Els no iniciats us hi faríeu un embolic. En tot cas s'ha estès la suposició de què l'antiguitat és un privilegi injust, l'experiència avui, compta poc.

A banda d'això hi ha un altre tema, les comissions de servei, que han precaritzat moltes places. S'haurien de donar per motius molt seriosos però s'han atorgat amb una gran facilitat per tonteries. Tot aquest rotllo és per manifestar que crec que això dels directors amb atribucions per triar mestres, tal i com està el pati al país, servirà en molts casos per continuar amb arbitrarietats i clientelismes, tot i que sempre hi ha excepcions, lligades més aviat a vàlues individuals que a procediments administratius. La gent té tendència a l'adulació i a fer la pilota, per desgràcia, quan vol alguna cosa, i això es pot veure a la universitat, quan estudiants molt sorollosos a l'hora de les manifestacions són força servils amb els catedràtics dels quals esperen aprovats i, si pot ser, un lloc de feina, ni que sigui temporal, a la mateixa universitat. 

La formació dels directors hauria de ser molt especialitzada. Molts mals de l'educació, que s'han arreglat amb pedaços, no han incidit en la formació, feta sovint per gent que no sap de què va l'escola real, ho he escrit moltes vegades. A més a més, el clientelisme és un gran mal del país, un mal que no ha minvat gens, més aviat el contrari, i crec que aquestes mides encara el fomentaran més. Els sindicats han protestat contra aquest poder dels directors i en això estic d'acord amb ells, tot i que en el camp educatiu n'han fet de molt grosses i tampoc les seves jerarquies i organitzacions no són gens permeables, sinó gairebé amb càrrecs vitalicis i pateixen d'amiguisme i partidisme, com la resta de la societat. 

Aquest poder del director, de forma extraoficial, ja fa temps que, més o menys, funciona en molts casos i els sindicats ho saben prou i de vegades fins i tot hi han donat suport. El cas de les escoles del CEPEC demanaria, en aquest tema, una anàlisi aprofundida i sé de gent que va fer magisteri, ben col·locada avui a l'administració, que vaig conèixer quan estudiava i que sempre va treballar a centres privilegiats gràcies a les coneixences que es va saber treballar a fons. En molts casos les direccions escolars han esdevingut una mena de trampolí per accedir a llocs de feina fora de l'escola, més importants.

Sóc pessimista pel que fa a aquest tema, a qualsevol nivell tothom vol col·locar els seus i fa mans i mànigues per tal de comptar amb coneixences que ho permetin i facilitin. El problema no és aquest capteniment, humà al capdavall, sinó que es dóna en un sistema que ho permet i fomenta. La recerca del conegut ben situat és un mal crònic. Pel que fa a la formació de mestres i educadors, en general, el problema és que no sé pas qui hauria de formar i reformar els formadors, la veritat. És com allò de les avaluacions i de qui avaluarà els avaluadors. Es critica la monarquia per raons òbvies però hi ha moltes petites monarquies per aquests móns de Déu. Si hem de copiar a Finlàndia, ho hem de copiar tot i des de la base, la veritat, i no tan sols allò que ens convingui. I encara copiant-ho tot, dubto de què funcionés, a casa nostra. El meu escepticisme no fa res més que augmentar, amb els anys i les xacres. 

Però avui he tingut un somni, he somniat que vivia en un país en el qual les feines es distribuïen d'acord amb la vàlua de la gent i on tots els càrrecs, petits i grans, eren transparents i assolibles per a aquells que els mereixien i que tenien ganes de treballar de forma seriosa, pensessin com pensessin i fos qui fos el seu pare, el seu padrí, el seu oncle o el seu director espiritual. I és que un país funciona quan la gent és on ha d'estar, al menys a nivell general, car de petites corrupteles, ai, n'hi deu haver fins i tot a Finlàndia, em temo.

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No conozco el mundo de la Educación a fondo, Aa pesar de que mi hijo es Educador Social de calle.
Si se de las prebendas y los enchufes. Hace dos años acabe Pedagogía, que ahora ya no se denomina así y a mi edad, leches, que decía Blas de Otero, porque uno se sabe todos los cuentos.
Entablé amistad con la vicedecana, y con algún profesor, ya cátedro, de mi edad, siendo yo alumno; se me explicó el funcionamiento interior y, como se desarrollan los criterios...
En fin, creo que hay clientelismo político y pago de favores.
No tengo ninguna fe.
Salut

Olga Xirinacs ha dit...

Il·lustratiu tot el que expliques.
Des que van fer tancar l'escola que duia el meu nom, excel·lent com era, que no em vinguin ara amb romanços, que tot em produeix urticària.

Júlia ha dit...

Miquel, en mi caso puedo hablar del campo educativo pero la amiga a la que hago referencia está en otro 'campo administrativo', lo peor es que en todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas, jeje.

Júlia ha dit...

Olga, un altre tema ha estat el dels tancaments i obertures de centres, sempre per causes força arbitràries i sense tenir en compte l'excel·lència dels centres sinó el que tocava fer per raons polítiques, més aviat.

Daniel F. ha dit...

En 2012, en el B.O.C.yL. (Castilla y Leon) se publicaron 175 nombramientos de empleados públicos mediante el procedimiento de libre designación.
En el 2013 llevamos 43.
Normalmente uno debiera de estar de acuerdo en que hay casos que no es necesario convocar oposición para la realizacion de una obra temporal y que para determinados trabajos es mejor coger a gente preparada directamente.
Pero esto es un coladero, la estructura clientelar de los partidos es brutal, hay mucha gente a colocar.
Esto pudiera ser bueno, pero en un país serio, no en este, que desgraciadamente no lo es.