24.5.13

LA DISCOTECA DELS CANTANTS DIFUNTS



Georges Moustaki ha mort i no ha estat cap sorpresa, feia temps que estava malalt. Les darreres actuacions a Barcelona, per cert, tot i que van comptar amb un públic fidel feien patir una mica. Constato que la meva discoteca, on es barregen vinils, cintes de cassette i dvds compta ja amb més cantants morts que vius, ben mirat. Així és la vida, porta a la mort, de forma inexorable. Per la televisió parlen de conjunts musicals que desvetllen la nostàlgia dels qui tenen quaranta anys, que els recorden de la seva adolescència. A mi no em sonen de res, quan tens criatures petites el teu món és un altre, la música d'una part dels vuitanta i noranta gairebé no existeix per a mi llevat de les cançons dels Pallassos de la tele, dels Barrufets, dels Nins o del Xesco Boix, un altre desaparegut de forma prematura. 

Quan els fills arriben a l'adolescència tornes a posar-te una mica al dia, Mecano, Duncan Dhu. No entens que els troben, a tots aquests, aleshores, si els compares amb allò que cantaves i ballaves en el teu temps . N'hi ha molts de catalans que estan promocionant força en l'actualitat i que a mi em semblen uns sòmines. Com és possible que no surti més per la televisió algú com Cesk Freixas? Al menys és crític, es preocupa per alguna cosa més enllà del seu melic. 

La literatura escrita per joves promeses és també sovint insubstancial. He llegit alguns llibres ben escrits però que no van molt més enllà de noi busca noia i jo busco feina i torno de tant en tant a les meves arrels rurals. Em temo que els anys m'ho fan veure tot de forma excessivament crítica. I em pregunto per què les noies de quinze anys continuen xisclant davant de les actuacions de grups musicals formats per nois amb cara de nena. Em pregunto per què ho feia jo també, quan anava a veure concerts del meu temps, que més aviat eren matinals, aleshores. 

La meva filla, que és d'una altra generació, també s'ho pregunta, també va fer llargues cues amb les amigues per anar a cridar i fer brega i taral·lejar bestieses diverses. I ex-alumnes que avui són mares serioses i responsables, també s'ho pregunten. Té a veure tot plegat amb alguna cosa substancialment femenina? No queda bé dir-ho però em temo que deu ser així, als xicots els agafen d'altres dèries però no pas aquestes. 

En tot cas no me'n puc estar, de tant en tant, de passejar pel you tube a la recerca de tots els meus cantants morts, fins i tot intento retrobar aquells que ja eren morts quan jo vaig néixer i que avui m'agraden més que abans, com Gardel. Coses de l'edat, suposo. Ja pertanyo, de grat o per força, al club musical dels cantants morts. Bé, dels francesos antics ens queda Aznavour, encara, incombustible. A la xarxa l'han assassinat més d'una vegada i ell s'ho ha pres amb bonhomia i amb la distància que dóna l'experiència vital i l'excel·lència artística. 

I ens queda encara, i que sigui per molts anys, el Duo Dinámico, ep, poca broma.

20 comentaris:

Galderich ha dit...

Gran reflexió avui a l'entorn de la nostra música i el món exterior.

Sant Youtube i Sant Spotyfi són la gran troballa per als nostàlgics i els qui busquen alguna cosa més que el que se'ns ofereix...

Ramon ha dit...

El famós vers "Todo pasa y todo queda..." es especialment aplicable als que pasen i deixen un bon rastre que sempre podem recuperar a través de la memòria i, en aquests temps i gràcies a la tecnologia, gràcies també als registres d'imatges i sons que ens posem al davant amb un clik.
La metàfora del riu per explicar la vida i el pas de les persones i les coses em ve sovint al cap- Avui me la portat el teu post.

Josep ha dit...

Doncs jo opino que la música és un mal terrible. A estones fins i tot, verinosa... Quants noiets de la mare no han acabat en el punk el trash el death metal i tot i això hehe continuen en estat de marginalitat i tal. Fins i tot la penso, la música tant torbadora i tormentosa com li devia semblar al Beethoven que es tornava sord i continuava imaginant i tal o el Roll over Beetovhen del Jerry lee lewis el pianista de la época de les anfetes, el Johny cash i el propi elvis prestley. Quants de nosaltres no morirem recordant absurditats sòniques i parrafets i tal o estrofes com abans els avis recordaven la poesia i tal. Avans de la Guerra i tal... i tal. Una abraçada i tal.
Josep

Miquel ha dit...

Jo amb el James Taylor...I si, Gracies Sant Spotyfi ¡.

Olga Xirinacs ha dit...

Molt encertat, això dels cantants morts, i ben cert.
Però consola't, que més morts són Mozart, Bach, Haydn, Verdi... i a ningú ens ho sembla, de tant que conviuen amb nosaltres.
Ja m'acomiadaré al blog, però diumenge marxem a muntanya. Et desitjo un estiu feliç.

miquel ha dit...

Ai, els qui teniu fills podeu posar-vos al dia de primera mà; els altres hem de recórrer a la premsa i altres mitjans i sobretot a internet (afegeixo un lloc per escoltar música sense interrupcions: http://grooveshark.com/).
En la música d'ara passa com amb la literatura, si no hi ha promoció passa desapercebuda molta cosa. Hi ha músics i cantants que potser ens agradarien que mai no coneixerem. Els que tu esmentes, morts i vius, tenen llarga vida.

Francesc Puigcarbó ha dit...

els cantants que no coneixem - la majoria - que estiguin vius o morts es relatiu, és la música el que perdura.
Es duen poder contar amb els cinc dits de la mà, els qui han escoltat Moustaki l'ùltim any.

Ana ha dit...

Resistiré!!
M'encanta. Un himne per cantar "a pleno pulmón" quan els temps són durs.

Júlia ha dit...

Cert, Galderich, esperem que durin.

Júlia ha dit...

Ramon, és ben cert això del riu de la vida, un altre tema és que trobarem al mar...

Júlia ha dit...

Josep, el millor dels sorolls, que deien, la música també és un misteri, encara.

Júlia ha dit...

Miquel, jo tinc gustos molt casolans en això de la música retrospectiva.

Júlia ha dit...

Cert, Olga, però com que mai no han estat contemporanis nostres 'vius' són un altre tema. Que vagi molt bé!!!

Júlia ha dit...

M'anoto l'adreça, Miquel. Sempre hi han hagut 'oblidats' però ara encara es fa tot més evident, en música, en literatura i en el que sigui.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, però que es morin els meus contemporanis ja m'empipa una mica massa, la veritat, és que no se n'escapa ni un...

Júlia ha dit...

Cert, Ana. Als quinze anys vaig ser fan del Duo Dinámico, després vaig renegar d'ells i avui els recupero embadalida, com aguanten, aquest parell!!! Un himne per a moments difícils, cert, em ve al cap sense voler en moments transcendentals.

Enric H. March ha dit...

Penso que la cultura sempre ha estat un gran cementiri, lluminós i ple de flors fresques.

Quan hem gaudit dels vius potser no ho hem fet tant com a fet cultural sinó com allò que forma part del nostre creixement emocional, que després pot desembocar o no en un artefacte cultural que visitarem periòdicament per dur-li flors.

Júlia ha dit...

Deu ser així, Enric.

Ferran ha dit...

M'ha agradat la reflexió, Júlia, aquesta amanida feta d'ingredients tan vitals com la música, el pas del temps i la mort. Jo en tinc 45 i sóc conscient que he traspassat l'equador, quan me n'adono que "massa" sovint llegeixo de la mort d'un o d'altre. Bé, escolta, doncs mentre l'esperem no ens hi capfiquem: la bona música ens ajudarà a no pensar-hi... gaire ;)

Júlia ha dit...

Ferran, el temps passa molt de pressa, és un fet tan evident que espanta, sobretot així que passes per 'l'equador'...