17.5.13

LITERATURA REPUBLICANA I VERMUT MONÀRQUIC



He estat en el jurat d'un premi de narració d'aquests que en podríem dir locals, tot i que aquest és mes aviat distrisctual. La meva modalitat per a avaluar era la narració de tema lliure. És el segon any que faig aquesta tasca, voluntària i coratjosa, molt de gust. L'any passat les bases demanaven un màxim de deu pàgines, afortunadament el bon criteri dels organitzadors va reduir l'extensió a cinc, en aquesta convocatòria. En aquest certamen hi ha d'altres modalitats per a concursar però aquesta és la més concorreguda. 

Enguany hi havia més de cent vint textos. L'any passat, si fa o no fa. Multipliqueu els textos per l'extensió i comprovareu el gruix que representa aquesta lectura, necessària per tal de determinar un guanyador i un finalista. La modalitat de més èxit, després de la narrativa, és la de poesia, però en aquesta modalitat, malgrat la fama de país poètic que tenim, hi havia uns vuitanta participants i, a més, l'extensió exigida era d'uns cinquanta versos.

No crec gaire en concursos ni en els seus resultats, pel que fa al tema literari, tot i que hi he participat i hi participo de tant en tant. Animen, això sí, el món cultural i associatiu i als guanyadors els donen petites satisfaccions espirituals i materials. Els resultats sempre són subjectius, parcials, i ningú no s'hauria de sentir decebut si no guanya. 

En els concursos de pes, en els quals el premi és una mica substanciós i on els guanys van lligats a publicacions i promocions m'han dit que hi ha una mica -o molta- influència del sector editorial, sempre en crisi, que precisa vendre i que sap que grans obres de qualitat escrites per gent anònima costen de sortir. Una vegada un editor em va dir, amb tota claredat, justificant el seu refús d'un novel·lot finalista en un d'aquests esdeveniments, és com un entrecot molt bo i molt gruixut, que costa d'empassar. 

Tot plegat, en el present que vivim, és ben comprensible. Hi ha qui critica els grans grups editorials, jo també ho feia fa anys, però si no hi hagués les grans superproduccions cinematogràfiques seria encara més difícil que subsistís el cinema independent i alternatiu, no sé si m'explico.

Vaig fer la feina el millor que vaig poder, considerant el poc temps que tenia. Al jurat de la meva modalitat hi havia dues persones més i aviat ens vam posar d'acord en la tria, tot i havent d'admetre que l'elecció potser no era perfecta ni prou aprofundida per raons òbvies. Vam prioritzar la senzillesa i el llenguatge planer per damunt de moltes menjades de coco, com es diu de forma casolana, narracions amb un erotisme barroer, sàdiques, amb missatge polític o d'aquestes memorialistes i evocadores.

L'any passat, en acabar les deliberacions, ens van convidar a sopar a un hotelet. Aquest any tot ha anat de baixa i ens van convidar a un pica-pica, amb uns canapés excel·lents, pel meu gust, molt millors que el sopar de l'any passat. També va portar algú un vermut de marca, el que veieu a la imatge, tot i que potser no era ben bé una hora vermutera, aquella. 

El vermut m'agrada força però em puja al cap molt i molt, així que gairebé no en bec mai i aquest tot just el vaig tastar. El protagonista de L'Hostal de la Marina s'emborratxa amb vermut i en acabar l'obra esperem tots que la seva futura feina, de cambrer d'hostal a causa de matrimoni amb  la pubilla, no el faci reincidir en el vici, gràcies a l'amor de la soferta Caterina. Faig broma però aquesta obra de teatre és de les meves preferides, m'encanta.

A l'etiqueta de l'ampolla de vermut, molt bo, s'esmenta la seva categoria ja que és una marca proveïdora de la Casa Reial. Això, fa anys, donava prestigi a determinats productes llevat, m'imagino, de la breu etapa republicana. Avui sembla un anacronisme i més d'un de la colla de deliberadors i deliberadores es va preguntar amb ironia si no era quelcom que podia perjudicar les vendes, hores d'ara. No sé si algun licor nostrat porta alguna referència al fet de ser, per exemple, proveïdor del Palau de la Generalitat o de la Casa dels Canonges.

8 comentaris:

miquel ha dit...

A mi també em puja al cap el vermut amb facilitat; ho atribueixo al fet de prendre-me'l gairebé en dejú. Per cert, ara a Catalunya es fan força vermuts, però només dos o tres són "autèntics", la resta els fan a partir de concentrats, com aquelles orxates que et poses al got i que després cal afegir-hi aigua, cosa que no vol dir que et deixi d'agradar el resultat.

En l'època en que participava de jurat literari de barri, sempre havia tingut una mica de mala consciència pel poc temps que tenia a l'hora de llegir els originals i sovint eren tres o quatre detalls els que inclinaven la balança.

No estaria malament, no, que hi hagués licors on constés que són proveïdors de la Generalitat. La qüestió és que no sé si aquest detall faria augmentar el seu consum o bé el reduiria, o si es consideraria un honor o un demèrit.

(ei: sedSolu...)

Júlia ha dit...

Òndia, com els xarops, bé, què hi farem, ja queda poca cosa 'autèntica'... de fet bec més bitter sense alcohol que vermut-vermut, hores d'ara.

Aquesta mala consciència és inevitable, acostuma a haver-hi uns quants treballs remarcables però cap d'extraordinàriament extraordinari, i també pot esdevenir-se que ens passi per alt, es fa el que es pot i ja és molt.

Espero que el vermut de la casa reial sigui 'autèntic', al menys, de moment.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Em conviden sovint a fer de jurat de premis, i en faig d'alguns. Però hi pateixo perquè sempre es pot acabar premiant allò que no hauries volgut, en els jurats els gustos són diversos. Jo també m'ho prenc molt seriosament, d'aquí que m'incomodin segons quins resultats.

Júlia ha dit...

Teresa, això d'haver de triar és molt difícil, per això perdre o guanyar no vol dir res, tot i que sempre fa il·lusió guanyar el que sigui.

Oliva ha dit...

PUC GARANTIR,QUE "EL PERUCCHI",ES AUTENTIC.....AN SOC ACCIONISTA,PER HERENCIA,I REPUBLICANA......TINC FAMILIARS QUE HI TRABALLAN. EN ELS SALONETS,DEL VELL EDIFICI, DEL CARRER BESALU,HI FEIA TERTULIA ANGEL GUIMERA,ELS GERMANS TASSO,PITARRA,I EL ONCLE MATAMALA...CELEBRO QUE T'AGRADES.

Júlia ha dit...

Òndia, Oliva, doncs sí que era bo, no l'havia tastat mai.

Enric H. March ha dit...

Mira que jo hi poso hores a la lectura (algunes d'obligatòries), a l'escriptura i a la feina remunerada, però tu no sé pas com t'ho fas, Júlia.

Als proveïdors de la Reial Casa (a Anglaterra és tota una nota de prestigi) hi podríem afegir els productes que encara ostenten les medalles guanyades al XIX i principis del XX a les exposicions internacionals d'aleshores.

Si més no, les etiquetes queden boniques i anacròniques.

Júlia ha dit...

Tinc molta pràctica, Enric, he, he.

Aquelles etiquetes eren molt boniques, efectivament, l'antigor encara embelleix més.