9.5.13

AQUELLS MAIGS DEL PASSAT: ULRIKE MEINHOF (1976), ALDO MORO (1978)






El 9 de maig es van produir, amb dos anys de diferència, les morts violentes, encara no aclarides del tot, de dues persones tan diferents com Ulrike Meinhof (1976) i Aldo Moro (1978). És probable que ni d'una mort ni de l'altra no n'arribem a esbrinar mai tota la veritat. Meinhof va ser trobada morta a la seva cel·la, oficialment s'havia suïcidat però tots els components del seu grup d'acció violenta, allò que es va dir la banda Baader-Meinhof van anar morint també en molt estranyes circumstàncies i en captiveri, abans del judici convencional. Se suposa, amb força fonament, que l'estat alemany va acabar així, de forma radical, fent guerra bruta, amb un problema que estava esdevenint greu i llarg. 

Aldo Moro, com és sabut, va ser segrestat i assassinat per uns joves, oficialment de les Brigades Roges. Les teranyines diverses, relacionades amb altra gent d'estat, com Andreotti, mort recentment a edat molt avançada, que si no van fer potser van deixar fer, tampoc no han estat aclarides ni escombrades. El segrest de Moro va comportar l'assassinat previ de cinc persones de la seva escolta però els morts anònims no es tenen mai en consideració. Hi ha moltes teories a l'entorn d'una mort que ningú no s'esperava, tot i que Itàlia patia també molts radicalismes de tots colors en aquella època.

Nosaltres, aleshores, estàvem immergits en l'eufòria transicional. Espanya també tenia els seus grans problemes, les seves guerres brutes i els seus grups radicals partidaris de la lluita armada. Aquestes lluites alternatives, si són armades acostumen a deixar pel mig víctimes col·laterals que no tenen ni culpa ni ideologia i que resulten incòmodes a tothom, a la llarga. Entrar a fons en la personalitat de gent que de jove ha optat per solucions radicals de tota mena i color inquieta força. No acostumen a ser persones molt pobres ni de famílies ignorants, més aviat sorgeixen de classes mitjanes o altes i tenen estudis universitaris. Sartre, que encara filosofava, va voler visitar Baader a la presó i en va sortir amb la cua entre cames en trobar-se amb un personatge amb greus desequilibris psicològics, molt violent. De tota manera, es fa difícil voler matisar aquestes aspectes de personalitat quan del personatge se n'han fet ja pòsters i estampetes, encara més si era d'idees suposadament d'esquerra. Les revolucions apleguen molta mística i molta mitologia.

Hi ha una tendència a sacralitzar la violència contra l'estat amb allò de què l'estat també és violent. Però fins i tot admetent la perversa violència institucional, respondre a la violència amb més violència només porta a la destrucció individual o a la tragèdia col·lectiva. Es creu de forma ingènua que sense revolucions sagnants el món no hauria avançat però això em sembla un miratge, no ho podem saber i, en tot cas, després de les revolucions triomfants vénen els historiadors oficials que escriuen els llibres a la seva mida i a la seva conveniència. 

M'inquieta quan escolto gent jove i no tan jove demanar guillotines i bombes davant de situacions del present com si aquests estris haguessin aconseguit la justícia social fent destraleries indiscriminades. Les guerres brutes, exercides des de les clavegueres del poder són, evidentment, molt inquietants no ho negaré. Però no fer autocrítica de res, ni d'un mateix, és un gran perill. De jove ets molt manipulable i et poden convèncer amb certa facilitat per tal que et lliuris al sacrifici cercant justícia, llibertat o el que sigui, fins i tot cercant algun Déu llunyà i celestial. 

Sobre aquells casos que van trasbalsar l'Europa suposadament democràtica s'ha escrit molt. També s'han fet pel·lícules i documentals cosa que està bé però que de vegades també crea una mena de distància estètica entre realitat i ficció. Quan les explicacions raonables són excessivament senzilles no ens les volem creure i les conspiracions sempre tenen molt més pes en el nostre imaginari. I és que la veritat és una paraula que tothom fa servir i demana però que resulta sempre subjectiva, lligada a la nostra pròpia biografia personal, a les nostres lectures i relacions socials, a allò que voldríem creure. Les víctimes no sempre són innocents. Encara més, les víctimes innocents no desvetllen emoció, ni literatura, ni són propícies a fer-ne lectures polítiques. Reben per totes bandes i s'intenta oblidar-les quan abans millor.

Ja fa molts anys d'aquells assassinats i han arribat noves generacions que potser en saben poca cosa. Quan et fas gran la percepció del passat s'accelera i jo encara tinc molt presents les fotografies de l'època a l'entorn d'aquelles misèries esdevingudes en països en els quals ens volíem emmirallar pel fet que ja eren democràtics. Em temo que tenim una tendència estranya a desenterrar històries ja més llunyanes, com les de la guerra civil o fins i tot les de tot allò de 1714 i mirem de sebollir de pressa les misèries de la història més recent, de la qual encara podríem comptar amb molts testimonis. 

M'han explicat que, per exemple, no s'afavoreixen en excés, a la universitat, les tesis doctorals sobre el tema de la transició i els seus pactes i servituds. No fos cas que ens hi enganxéssim els dits. La tendència literària vers la novel·la de gènere, històrica i policial, en detriment d'un realisme que en d'altres temps era gairebé canònic, també forma part d'aquest present que en directe ens pot semblar decebedor però que amb els anys, com tot al capdavall, serà mitificat i rellegit. Pel que fa a gèneres com ara la poesia, allò de la poesia i la cançó per al poble i de denúncia social ha quedat aparcat i sembla una vulgaritat, tot i que algú  de bona fe encara s'hi esforci, això sí.

En tot cas cal comptar amb el fet que a la llarga els qui triomfen de veritat, agradi o no,  són els supervivents, que moren de vells com Andreotti i es van canviant de camisa, segons toqui i convingui, refent les seves pròpies biografies al gust del consumidor.