12.5.13

POESIA I POETES




He anat a pocs actes sobre poesia aquests dies. Deu ser l'edat  però m'adono que no connecto amb un gran feix de la poesia actual més oficial, sense rima ni ritme o amb rimes una mica lamentables. Aquesta oficialitat va una mica disfressada d'alternativa i trencadora, això sí. Tampoc connecto amb els recitadors de més volada i audiència, criden, increpen... Potser per això no em conviden gaire a participar en festes poètiques.

Pel que fa a les lectures que fan els mateixos autors, amb poques excepcions, tampoc no són res de l'altre món i molts dels més populars són d'aquests del crit i la increpació. Un molt bon professor de literatura que vaig tenir fa anys comentava ja aleshores que els autors sovint no eren bons rapsodes. Això es pot fer extensiu a un gran nombre d'actors d'avui, la dicció té moltes mancances, tant en català com en castellà. Ni a escola ni a casa no es llegeix gaire en veu alta i això pesa. Tampoc no es recita de memòria i amb grapa com abans. Precisament és en la recitació en veu alta quan se li veuen els defectes als poemes. 

Quan jo era petita hi havia molt bons rapsodes. També hi havia rapsodes, professionals o afeccionats, que feien riure perquè eren allò que es deia molt teatrals. Quan estudiava ens en portaven algun de tant en tant i en alguna ocasió hi vaig xalar i en d'altres ens havíem d'aguantar el riure com podíem davant del tòpic rapsoda  exagerat el qual, per cert, era més del gust, ja, dels meus avis.

En l'actualitat he escoltat  recitar molt bé alguns actors però tots els que m'agraden no són jovenets, Lluís Soler, Jaume Comas, Imma Colomer... La gent que fa doblatge va aprenent l'ofici però aquest, com tots, no s'aprèn en quatre dies. El bon recitador millora el poema i el que no ho és, el malmet. El poema o l'obra de teatre. Ahir, en un canal castellà, feien balanç dels actors i actrius desapareguts en els darrers anys, de la generació més o menys de Landa, i se'n remarcava la bona dicció, l'ofici après a còpia de treballar molt i de forma constant i fent errades, és clar. 

Pau Garsaball, grandíssim actor que recordo sovint, ironitzava sobre el teatre modern d'aleshores, que oscil·lava entre el crit i la parrafada. Els recitals de poesia es mouen de vegades entre aquests extrems, cal trobar el punt adient als nostres gustos per tal de gaudir-ne. Avui el crit preval per damunt de la parrafada de la mateixa manera que aconseguir ritme i rima sembla una vulgaritat, el mateix en el camp musical on escolto lletres lamentables de grups i solistes apreciats pel jovent. Pel que fa als poemes que ens vénen acompanyats per música, amb alguna excepció pateixen dels decibel·lis del nostre temps, de l'excés, que mata la paraula. De tota manera, tot són gustos, i algunes virtuts deuen tenir quan la gent hi va i sembla que en gaudeix i tot. 

En l'actualitat enviar poemes rimats o ritmats a un premi important és un suïcidi. Si ja ets famós i en fas algun de més convencional, encara passa. Fa anys era a l'inrevés. La poesia ha abandonat en gran part la denúncia social. Com que no podem saber ben bé què és poesia, ni què és art, ni què és cultura, tot s'hi val, com en la pintura i en tantes altres coses. Només en l'esport les normes són clares i respectades, més o menys. Pel que fa al teatre en vers, pateix del mateix mal, pocs actors capaços de fer-lo bé i amb convicció i massa innovació que no va enlloc. Parlo per mi, evidentment, Malauradament la poesia no serà mai aquella arma cargada de futuro. Encara més, el futur menystindrà la poesia que pretenia estar carregada de futur.

En general tot el que comento va referit al tema més o menys oficial. En els àmbits alternatius, d'afeccionats, centres diversos i la resta es pot trobar poesia diversa, afortunadament. Molts actes d'aquest tipus tenen poca difusió. En general, avui i sempre, no puc defugir la sensació de què hi ha els mateixos a tot arreu durant una temporada i de què les capelletes són inevitables. Després molts i moltes passen de moda i se'ls oblida de forma arbitrària fins que no se'n fa alguna commemoració, centenari, coses així. Però això s'esdevé en la poesia i en tots els camps, em temo.

Hi ha qui pensa que la poesia ha de ser intimista i llegir-se en solitud. Jo crec que hi ha poesies molt diverses i moments vitals molt diferents. El tema és complex i com que m'allargaria en excés avui acabo aquí. La cançó de Yupanqui criticava el poeta que es mirava la lluna i no volia saber res de l'obrer que patia. Avui, ni lluna ni obrers. I, en tot cas, la denúncia social resta tan intel·lectualitzada que no aconsegueix els objectius previstos. Que jo sàpiga.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

I deuen haber tambè ara rapsodes, Júlia, nomès que a mi en general em fan una mica de yuyu, massa declamació, massa crit, sovint.
Els poetes en general no saben recitar massa bé la seva poesia, potser perquè està pensada més per a ser llegida en la intimitat, en veu alta això si.

Júlia ha dit...

A bons actors sí que els he escoltat recitar molt bé, Francesc, però són minoria. N'hi ha, però ja dic que no són del meu gust, els rapsodes actuals.

Tot Barcelona ha dit...

Amb FRancecs en la part que diu : "Els poetes en general no saben recitar massa bé la seva poesia, potser perquè està pensada més per a ser llegida en la intimitat, en veu alta això si."...Crec que porta raó.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, hi ha moltes variables, jo he gaudit força escoltant recitar bons actors i també depèn del tipus de poesia i del moment. De fet, què és, la poesia? Ningú no ho sap ben bé. N'hi ha per a cada moment i per a cada circumstància.

iruna ha dit...

hi ha qui diu que un llibre de poesia, o un blog de poesia, no convé llegir-lo tot seguit, sinó a tassetes, avui un poema, demà un altre...

no sé si tenen raó, però les vegades que llijo poesia, també m'agrada fer-ho així, a poc a poc, i a vegades fullejo els llibres i m'aturo només en algunes pàgines, quan lo títol me crida l'atenció, o les primeres línies, o de passada veig una estrofa que em "llama".

ho dic perquè potser un dels inconvenients dels recitals de poesia també pot tenir relació amb això, que quan encara estàs paint un poema, ja te'n diuen un altre, i un altre...

potser estaria bé recitals d'un poema, llegits per diferents persones, o per la mateixa, anant buscant-li "el punt", o punts...

no et passa quan lliges una poesia que t'agrada llegir-la unes quantes vegades, en silenci i en veu alta? certament, a vegades només fent una pausa o no fent-la, canvia molt, i sí que pots malmetre-la... i és llàstima, perquè si li dónes una sola oportunitat, te la jugues.

Júlia ha dit...

Iruna, possiblement aquest que remarques sigui un dels problemes de molts recitals.

miquel ha dit...

Vaig a poquíssim recitals de poesia. Em cansen massa poemes junts. Per altra banda, com que sóc una mica lent de comprensió, quan jo estic encara en un vers, sovint el rapsoda ja ha acabat el poema; així que una de les gràcies que trobo al recitats es deixar-me portar per cadències, per músiques, i això cada dia és més difícil de trobar.
A la plaça del Raspall (ja saps) em va passar que "havia entrat" perfectament en la música flamenca i em va sobtar la manca d'harmonia d'alguns versos.

Galderich ha dit...

M'has resolt un dels problemes del món cultural actual. El futbol compta amb unes normes clares -discutibles però clares- i en canvi l'estètica -literatura, art...- no i això fa que hagi més seguidors de l'esport que de la cultura. Ho volem tot apamat.

En poesia, que és el tema que avui ens planteges, malgrat que abans hi havia la mètrica que encotillava els versos avui el tema s'ha relaxat i és una mica més un campi qui pugui on hem de destriar el blat de la palla. Això requereix un esforç i en general no estem pel tema. Com li passa a la Iruna m'agrada llegir la poesia pausadament i un recital és massa atabalat perquè s'ha de llegir el màxim de versos, sobretot si és un festival on hi ha els autors.

Pocs autors saben llegir la seva poesia i cada època té els seus rapsodes i les seves formes. si tenim en compte aquestes generalitzacions veurem que un festival de poesia és un acte d'allò més complex...

Júlia ha dit...

Miquel, sobre els poetes de la Plaça del Raspall, més enllà del conjunt de l'acte, millor ni comento, no són del meu santoral.

Júlia ha dit...

Galderich, quan s'han tret les normes s'ha passat al campi qui pugui, en l'art i la literatura, que fa molt difícil destriar, com bé dius, el gra de la palla. Encara més quan la palla es ven fàcilment si es promociona com cal. Anava a fer un acudit fàcil amb això de la palla...

Júlia ha dit...

De tota manera, en certs aspectes crec que el futbol 'també' és cultura, tot i que ningú no sap què és la cultura. Ni l'art.

Anònim ha dit...

Opino com tu, Júlia. I per resumir-ho molt, diria que hi ha massa "poesia" i pocs poetes.