14.6.13

CRIMS CATALANS I LITERATURA DE GÈNERE: AGUSTÍ VEHÍ I EL SEU MÓN DE FICCIÓ





Agustí Vehí ens va deixar massa aviat, quan començava a convertir-se en un autor de referència a casa nostra. He de dir que sabia poca cosa sobre els seus llibres fins que em va arribar, per comentar a Llegir en cas d'incendi, Torn de nit. Va ser una mala entrada pel fet que aquesta és una obra menor, divertida però que no em va acabar de fer el pes, la veritat. Vehí va morir amb cinquanta-quatre anys, era molt jove encara pels paràmetres actuals i en literatura de gènere una jove promesa que s'anava consolidant de pressa.

Acabo de llegir Quan la nit mata el dia. És un bon llibre, tot i que el final no m'ha semblat rodó, més aviat una mica precipitat i potser hi ha una excessiva  redundància sobre temes de la guerra civil. Té també la virtut de mostrar-nos feixistes reciclats i fins i tot bones persones franquistes, amb un humor molt personal característic de l'autor. Són personatges que existien, com sabem els que ja tenim uns quants anyets, tot i que la mitologia actual no en vulgui saber res. El problema dels finals i de la resolució dels casos és complex a les novel·les de gènere, una mica com el tercer acte en el teatre, tot i que ara el teatre modern prescindeix dels actes. En tot cas un mal desenllaç no sempre perjudica la resta però sovint acabes molts llibres de misteri amb una certa sensació d'estafa pel que fa a com s'acaba, la veritat.

La novel·la també prescindeix dels compromisos a l'hora de fer malabarismes amb la llengua, a la Figueres de finals dels cinquanta la gent castellana parla en castellà, en castellà sense cursiva, i la catalana i el narrador, en català. En aquest tema he llegit coses raríssimes que fan perdre la versemblança a la història en un intent de catalanitzar el que sigui de forma normativa. És clar que tot això ho podem percebre des de casa nostra i que aquest problema se'l van trobar molts autors al llarg de la literatura. Un llibre mai no reflecteix la forma dialectal parlada, al menys no pas del tot. Fa falta molta grapa per donar versemblança a un llibre, en aquest camp. Tolstoi mateix ens explica que els seus nobles parlen francès entre ells però nosaltres els llegim en català i ell els fa parlar, en lletra impresa, en rus. Quan en llegir un llibre no t'adones d'aquestes jugades literàries tot i que hi siguin i que les copsis vol dir que s'ha triat un camí correcte i s'ha entomat amb grapa, com és el cas de Quan la nit mata el dia que va guanyar el premi Crims de tinta

He llegit aquest llibre però no hem pogut aconseguir, per al grup de lectura de Meteora, el llibre que diuen que és el millor de l'autor, Ginesta pels morts. Aquest altre pateix el calvari de les males distribucions, de les editorials petites i sense mitjans excessius, de la poca presència a les biblioteques, causada pels mateixos mals anteriors. He viscut ben de prop aquests problemes amb alguns dels meus llibres. És clar que hi ha compensacions, com ara el fet que les editorials petites i mitjanes no llencen a la bassa del reciclatge els seus fons al cap d'un parell d'anys, en general, per deixar lloc per a les novetats i les reedicions oportunistes. Per sort, el mercat de segona mà per internet va funcionant força bé i allà pots recuperar algunes perles, no pas totes ni sempre.

Fa un temps, amb motiu del traspàs de l'autor, un conegut va ser testimoni d'un diàleg en una llibreria de culte de Barcelona entre el llibreter i un client. Aquest demanava un llibre de Vehí i el llibreter el va renyar: ah, sí, ara que és mort, ves. El client va admetre les seves culpes, va explicar fins i tot que coneixia personalment l'autor i que fins que no s'havia mort no s'havia decidit a llegir-lo. No sé pas quina novel·la acabaria per emportar-se, segurament no seria Ginesta pels morts tot i que és possible que algun volum en quedi per aquestes llibreries del món. La mort ens enfronta amb aquesta mena de realitats, no hem fet cas de la persona fins que no desapareix de l'entorn i ens sembla que no hem estat prou justos amb ella, sigui llegint el que va escriure o escoltant allò que ens explicava. Tant se val, a nosaltres ens passarà el mateix, car així és la vida, que ens fa oblidar mentre cuegem que no ho podrem fer tot ni llegi-ho tot, de cap manera. 

El blog literari Llegir en cas d'incendi va dedicar sempre força atenció a aquest autor, podeu llegir una entrevista que se li va fer, ressenyes sobre els seus llibres i un comiat aprofundit amb motiu de la seva mort. La revifalla del gènere ha fet que sortíssim al mercat llibres de tota mena amb morts i misteris, pels que fa als escrits a casa nostra i en català crec que els de Vehí marquen una fita molt personal i interessant en aquest panorama. Un gènere que cal recordar que va patir menyspreu progre, una primera revifalla amb intents d'autors de casa per recuperar-lo, un altre abaltiment i l'excés actual. Coses de la literatura. Ja tinc ganes de retrobar un nou realisme social que no hagi de recórrer sempre a crims de tinta ni a difunts estossinats per ves a saber qui.

9 comentaris:

Oliva ha dit...

SOC UNA "FAN",DE LES "NEGRES",I AQUEST DIES,QUE VAIG UN XIC AMB EL CAP TERBOL,HAN SON UTILS PER FITXAR EL PENSAMENT. CONEC L'AUTOR,ERA BO,MOLT MES QUE AQUESTA COLLA DE NORDICS,TAN DE MODA I TAN GORES,EL TITUL QUE DEMANES CREC QUE ESTAR DESCATALOGAT ET SERA DIFICIL DE TROBAR,POTSER ELS ENCANTS,ALLA ES FAN TROBALLES UNICAS.

Anònim ha dit...

No el conec gens, Júlia. Algú m'hauria de dir, amb el risc que comporta aconsellar, que llegeixi sens falta aquest autor o aquell llibre perquè coneixent-me sap que m'agradaria molt.

És el cas? :)

Júlia ha dit...

Oliva, veig que t'agrada l'autor, pel que fa al llibre, miraré per tot arreu.

Júlia ha dit...

Enric, la veritat és que no em veig capaç de fer tal afirmació ni recomanació, ni jo mateixa opino el mateix d'un llibre cada vegada que el rellegeixo, el mateix amb el cinema. Jo és que llegeixo de tot i més, jo diria que no són grans obres, les de l'autor, entreteniment digne i de casa, que ja és molt. Però és que de grans obres n'hi ha poques i, a més, per exemple Proust sempre m'ha avorrit. Per exemple.

Anònim ha dit...

A això em refereixo, Júlia. Diferent seria que digués que estic avorrit i no sé què llegir i em diguessis "mira, llegeix aquesta, que t'entretindrà!". Però, és clar, hi ha tanta cosa a llegir important (tot i que no passa res si no es llegeix) que no vull perdre el temps per no res.

Però també podria ser que hi hagués una obreta sense pretensions on es parles de barraques de fira i museus anatòmics: si algú sabent com m'interessa no m'ho diu...

I pel que fa a Proust... Ningú no és perfecte! ;)

Francesc Puigcarbó ha dit...

reconec que és la primera vegada que en sento parlar, i si va la cosa de guerra o postguerra civil, no es que m'abelleixi molt.

Júlia ha dit...

Enric, jo no sóc tan selectiva, depèn del moment i dels meus interessos en un moment determinat i també ho faig per distreure'm, que diuen, com anar al cinema, hi ha un llibre per a cada moment, he, he. Si trobo alguna cosa sobre barraques i museus tètrics retrospectius ja t'ho diré, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, malauradament se'n va parlar una mica més quan va morir, de forma força prematura. Jo també estic molt tipa de guerra i postguerra però, vaja... de tant en tant...

Crec que hi ha una certa por de novel·lar el present i la nostra realitat, per això hi ha tanta novel·la negra nòrdica, novel·la històrica i pelis i llibres sobre la guerra civil i la postguerra, en canvi poca cosa sobre la transició i les seves misèries o sobre l'ara i aquí i els nostres personatges actuals, hi haurem de fer alguna cosa.

Júlia ha dit...

Enric, de vegades amb això dels llibres també s'ha d'aplicar allò que es deia dels 'nòvios': 'para encontrar al príncipe azul hay que besar muchos sapos'.