1.6.13

IGNASI AGUSTÍ I LES CENDRES DEL PASSAT RECENT (2)

He acabat la biografia de Sergi Doria sobre Ignasi Agustí. Aquesta història d'una època i d'un personatge controvertit, complex, turmentat, humà, en definitiva, m'ha fet abandonar de forma temporal altres lectures que tenia començades, m'ha entusiasmat. Potser és a causa de l'edat, però molts personatges i situacions han retornat a la meva memòria des del túnel del temps, prenent una nova dimensió, al llarg de la peripècia vital d'un home maltractat per la memòria popular i fins i tot per gent que li era propera. La Vanguardia va publicar al suplement cultural una llarga ressenya del llibre però si no ets subscriptor no la pots mirar online fins al dia 15 de juny, que ja tindrà trenta dies i es trobarà lliure de pagament. El meu avi comprava cada dissabte el Destino i jo, des de ben petita, en llegia alguns articles. Encara recordo l'olor de tinta i paper que feia aquell setmanari i el món que reflectia, un món intel·lectual que aleshores, per a mi, era llunyà, misteriós inabastable, enlairat en una mena de turó per a gent privilegiada.

La biografia d'Agustí té, pel meu gust, allò que no he sabut trobar a la d'Espriu, correcta però freda. Té passió, amor pel personatge, màgia. I això que sóc una admiradora d'Agustí Pons, qui va aconseguir aquesta espurna inexplicable en la biografia que va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany, potser perquè el personatge era també controvertit, amb llums i ombres, i, a més l'havia conegut i apreciat molt, cosa que no va evitar que incidís en els seus errors vitals. Tot i que la biografia de Doria passa amb gran respecte per la vida privada d'Ignasi Agustí hi arribem a percebre de forma més profunda que si ens l'explicitessin la seva tragèdia personal, els seus problemes íntims, socials i professionals. Patim per ell i tot, ja que sabem que no se'n sortirà, que morirà de forma prematura després d'una relliscada tan inoportuna com haver criticat de forma barroera la manifestació de capellans del 66, qualificant-los de bonzos incordiantes. D'altres personatges més astuts i camaleònics se n'han sortit millor, pel que fa a l'empremta deixada.

Marcat pel seu aspecte físic, de poca cosa, que ja li va valer cruels referències en la premsa de la seva joventut, esqueixat per la seva catalanitat juvenil i les circumstàncies que el van fer prendre partit i fins i tot caure en un cert servilisme a la recerca d'un lloc entre els vencedors, encalçat pels falangistes brutals de nova fornada, que van destrossar la seu de Destino i que van fer que hagués de desaparèixer, literalment parlant, per evitar mals majors, monàrquic traït pel mateix pare de l'actual rei, la causa del qual defensava mentre aquell senyor ja pastelejava amb Franco allò de la successió i la restauració... Restauració que ell no arribaria a conèixer malgrat haver-la profetitzat sense ser cregut, per ningú. Amb problemes greus mentals, d'alcoholisme, econòmics, Agustí palesa la figura de l'intel·lectual lúcid i turmentat, un heroi del fracàs malgrat haver triomfat en molts camps, sobretot en el literari, amb Mariona Rebull i la resta. Les seves virtuts se les van atribuir d'altres persones, com va passar amb la creació del premi Nadal i el descobriment de Carmen Laforet i de tants grans escriptors castellans, per damunt de compromisos i amiguismes. També alguns pecats dels altres van ser afegits al seu compte, sense manies.

Les crítiques a la seva ideologia van esquitxar l'ambiciosa història dels Rebull, els Rius i els Llobet. Jo mateixa no vaig tenir en compte ni vaig arribar a llegir els dos darrers llibres de la sèrie, els dedicats al 19 de juliol i a la Guerra Civil, que el llibre de Doria revaloritza com a document imprescindible d'uns fets que sovint s'expliquen com una rondalla de bons i dolents, sense matisos. La biografia d'Agustí és molt més que la trajectòria de l'escriptor, és una lliçó d'història contemporània de Catalunya i Espanya, d'Europa, molt adient als temps simplistes, sovint mesquins, que ens acullen. Mostra que les coses són polièdriques, complicades, contradictòries, ben diferents de com voldrien que fossin o que haguessin estat. Amagar l'ou i fer com si tot hagués estat d'una altra manera, actitud molt estimada fins i tot per historiadors suposadament seriosos, no em sembla saludable, tot i que és una manera de fer universal i recurrent, què hi farem. El mateix Sartre ja creia que no s'havia d'inquietar la classe obrera explicant-los les misèries estalinistes, no fos cas que abandonessin la militància comunista. Per exemple.


7 comentaris:

Miquel ha dit...

El mateix Sartre ja creia que no s'havia d'inquietar la classe obrera explicant-los les misèries estalinistes, no fos cas que abandonessin la militància comunista.

Si, el pájaro, que lo único que escribió con decencia fue la obra de teatro Las Moscas (la nausea la reescribió de una idea de Simone), no quería que la masa se enterara...para no hacerla sufrir, vamos,
Ponte hoy en la columna de G Morán y verás la dedicatoria a Matura Torres .

Un abrazo
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, la he leído, la Torres en algunos aspectos no es santo de mi devoción pero estoy totalmente de acuerdo con Morán a quién, por cierto, da gusto leer estés o no de acuerdo con lo que dice. De los pocos que quedan.

Júlia ha dit...

Desconfío de todos los que ocultan información porque creen que 'los demás' no estamos preparados para conocerla...

Enric H. March ha dit...

Viure exposat a l'opinió pública i a la dels col·legues ha de ser molt dur. Res del que fas serà mai bo ni mai dolent per a tothom; sempre et criticaran... I deixaràs de tenir vida personal en el sentit més estricte, que en certa manera és com deixar de ser persona.

Per aquesta raó, cada cop més m'agafo aquesta gent (escriptors, artistes, etc.) com a personatges i els límits d'allò que és permissible en un individu passa a ser molt laxe. La frontera es queda en tenir la mans tacades de sang... i a vegades fins i tot això pot ser negligible.

Júlia ha dit...

Enric, jutjar persones del present ja és difícil, del passat i relacionades amb coses com la guerra civil, gairebé impossible, molts factors incideixen en les nostres valoracions i només es pot fer a nivell individual, i encara.

Anònim ha dit...

Agustí era un franquista - ni feixista, ni monàrquic, ni catalanista, ni republicà, ni nacionalsocialista, ni nacionalsindicalista- estava al servi de franco perquè havia retornat un ordre trencat, segons ell i molts altres, per la república. Fa com el gos que volta l'amo, a vegades sembla que s'allunya, que l'abandona, que se n'allibera, però al moment torna al seu costat remenant la cua, li llepa la mà, i s'ajeu als seus peus

I només així s'entén la seva vida, les presumptes contradiccions i el servilisme.

La ràbia que destil·len els seus escrits - molts sota pseudònim- a Destino durant la guerra, l'intent de desgreuge a la seva autobiografia, plena de referències a Lorca, Dalí, monàrquics, represalies falangistes... El furibund atac als capellans que es manifesten o, a les acaballes de la seva vida - i del franquisme - la defensa que fa de la llengua - i hi hauria molt a discutir- no ofereixen cap dubte: Un funcionari gris del franquisme amb fums d'escriptor que no va reeixir ni abans ni desprès de la guerra.

Suggereixo per acabar que cerqueu on té un carrer dedicat a Barcelona i mireu els que hi ha al voltant. Una burla a la intel·ligència

Jaume

Júlia ha dit...

Jaume, tot això és cert i conegut i la biografia de Doria, amb matisos, ho evidencia. Un altre tema és que va ser poc hàbil per canviar de jaqueta -potser va morir massa aviat-, cosa en la qual van excel·lir d'altres, alguns de ben lloats avui. A més a més va ser un home de caràcter difícil fins i tot en l'àmbit familiar.

Pel que fa als noms dels carrers, en treuria molts altres, també.

I encara un altre tema és la literatura, la història dels Rebull té ganxo per a gent d'ideologia diversa, estaria molt bé que la gent de dretes escrivís malament i la d'esquerres, bé, però no és ben bé així. és clar que en això de qualitats literàries tot és opinable i no ens podem desfer de les nostres dèries, a mi mateixa durant anys no m'agradava gens Pla i crec que era més aviat pel seu capteniment polític.