29.6.13

IVO ANDRIC (1892-1975), PONTS, RIUS I ELS PATIS DE LES PRESONS


He escrit fa alguns dies una ressenya sobre un llibre d'Ivo Andric, El pati maleït, per al blog Llegir en cas d'incendi. Andric és un autor poc traduït en català, més enllà de El pont sobre el Drina, la seva obra més coneguda. En castellà es poden trobar moltes més traduccions tot i que avui em temo que és també un autor poc llegit potser perquè el nostre present ha reconvertit els hàbits lectors en consum cultural, dominat per les modes i les novetats, efímeres com tantes altres coses. Potser l'edició d'El pati maleït, una novel·la breu, intueixo que molt ben traduïda, ja que això es percep encara que no coneguis l'original, sigui una bona ocasió per descobrir-lo o recordar-lo. De fet, l'any passat es van celebrar, a Belgrad, tot un seguit de celebracions per commemorar els cent vint anys del seu naixement, el 1892.

Andric és un exemple paradigmàtic de la relativitat de totes les pàtries. Com es definiria, avui, ell que es va considerar sempre iugoslau? Va viure moltes tragèdies, va córrer món, va romandre a molts indrets i va retornar a Belgrad. Com a iugoslau va rebre el premi Nobel, el 1961. Els seus llibres retraten sovint, en serbocroat, la seva Bòsnia natal. També evoquen l'època de l'Imperi Otomà, poc i mal conegut, tot i que ell va néixer sota l'Imprei Austro-Hongarès. Sembla que ara el reclamen com a serbi. Era de família catòlica. Coneixem poc i malament la història d'aquesta Europa diversa, del vesper dels Balcans, que va enfrontar els europeus ben peixats dels anys noranta amb les misèries inesperades d'una guerra propera, mal oblidada i volgudament poc recordada, a l'entorn de la qual es va trigar en reaccionar, una vergonya per a tots aquests demòcrates de despatx que quan toca miren cap a un altre costat. I això que la vam viure en directe i per la televisió, com tantes altres tragèdies del nostre temps.

Hi ha savis de tertúlia que avui sembla que ja veien venir aquelles misèries però això no és cert, quatre dies abans que es destapés la caixa dels trons uns coneguts nostres havien anat de càmping per la vella Iugoslàvia i n'havien tornat contents, amb la sensació d'haver viatjat per un país unit i pacífic, que maldava per recuperar llibertats diverses i pel qual et podies desplaçar sense problemes, al contrari del que passava en d'altres sota l'ombra soviètica. Això hauria de servir-nos per tal d'entendre que la pau, per galdosa que sigui, és sempre fràgil i que cal tractar-la amb cura i no jugar amb foc de forma maldestra.  Però tot plegat no serveix de res, les malvestats humanes esclaten de forma estranya, inexplicable, per més que després es facin estudis amb profecies a toro pasado, com diuen els nostres veïns, expressió que en català, segons m'ha dit algú, té un equivalent una mica llarg: quan la llebre ja és fugida, bons consells pel caçador.

El pati maleït és un llibre breu i estrany, una mena de metàfora sobre aquell món en el qual hi convergien i hi convergeixen diferents ètnies, religions, sentiments. Un frare bonhomiós, savi i pacífic és objecte, a causa de l'abús d'un poder omnímode i funcionarial, que veu conspiracions per tot arreu, d'un error de percepció que el porta a una presó singular, una mena de dipòsit de presoners en espera de judici, menada per un guillat. Allà observa, escolta, pensa, sempre sense jutjar res. L'experiència el marca a fons i en sortir, ja de retorn al seu convent bosnià, explica sovint aquells mesos incerts en un no-lloc aparentment isolat però que de fet és una part de la ciutat de Constantinopla i del mateix imperi, en aquest cas l'otomà. Les pàtries són fràgils i manipulables, sovint constitueixen una rèmora, una servitud, el mateix que les religions, però sembla que no corren bons temps per triar opcions lliures de territorialitats i grandeses presents o retrospectives. Manifestar que no et sents d'enlloc i que no creus en res, més enllà del teu món familiar, estimat i proper, resulta, avui, una vulgaritat condemnable, tot i que ja no et demanen de forma seriosa donar la vida de forma generosa, ni tan sols els teus calerons, per aquestes abstraccions magnificades per mitologies de tota mena i per interessos de tots els colors.

Andric, iugoslau, serbi, catòlic, bosnià, va morir a temps per no ensopegar-se amb els nous desastres que van sacsejar altra vegada la seva terra i les veïnes, l'any 1975, quan aquí somniàvem futurs propers, possibles i improbables, que s'han mostrat aspres i cantelluts. Els seus llibres, avui, prenen una nova dimensió que potser ni tan sols ell no hagués imaginat. De fet traspuen a parts gairebé iguals tendresa i crueltat, esperança i escepticisme i fins i tot aquest sentiment d'impotència davant d'uns fets que no podem controlar mai del tot, potser ni tan sols gens, qui sap. Com va dir una dama francesa rellevant, generosa i castigada, davant de la guillotina: Oh, llibertat! Quants crims es cometen en nom teu! En el lloc de la paraula llibertat hi podríem posar moltes altres paraules, ben segur. El pont sobre el Drina és tot un símbol literari però sembla que els humans tenim certa dèria col·lectiva en alternar la construcció de ponts amb la seva destrucció, un dia sí i un altre també.



Després d'escriure el post he llegit la imprescindible crònica del senyor Morán, publicada avui a La Vanguardia, sobre la pel·lícula a l'entorn d'Hanna Arendt, acollida de forma tan incondicional com poc crítica, i destaco una frase del personatge que em sembla ben adient a la temàtica general exposada anteriorment:

Hay una reflexión suya, que el filme recoge en un momento desazonador, casi brutal, con un sionista amigo que la rechaza y ella responde: “Yo no amo los pueblos, yo quiero a mis amigos”

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Qui gosa afirmar que ja es veia venir una desgràcia quan aquesta s'ha produït es posa a l'alçada dels idiotes (en sentit clínic): quanta gent ha desaprofitat la seva "clarividència" esperant que els esdeveniments es produïssin sense haver dit res quan era el moment de fer-ho!

A mi em va agradar la pel·lícula Hannah Arendt, tot i les seves deficiències. Crec que la pel·lícula aconsegueix el que es pretenia. Al cap i a la fi és una pel·lícula, no un assaig.

El “Yo no amo los pueblos, yo quiero a mis amigos” és d'una contundència absoluta.

Júlia ha dit...

Enric, he de dir que encara no l'he vista però he sentit opinions molt diverses, potser és que se n'esperava massa considerant el que va ser la dedicada a Rosa Luxemburg.

Això de la clarividència no funciona tan sols a nivell d'experts, amb el tema de Iugoslàvia he escoltat molta gent propera que no crec que sabessin ni on era Bòsnia explicant-me que es veia a venir. Tinc molts exemples, vaig conèixer una persona que havia fet voluntariat a Ruanda però que em va explicar que tot i que es veien diferències entre la gent i punts de fricció ningú no hauria esperat aquelles matances, en canvi aquí sembla que a poca gent els van sorprendre, i, a més, eren negres... en fi.

Tot això només per insistir en el tema que mai estem vacunats contra l'absurd, encara menys contra malalties que semblen erradicades o inexistents pels nostres verals.

Júlia ha dit...

Tot i que em temo que fins i tot en el cas que es vegi venir el desastre no s'hi pot fer res o ben poca cosa...

miquel ha dit...

Ai, no sabria com separar els meus amics del poble; depèn cel dia :-)

Júlia ha dit...

Miquel, doncs jo ho tinc ben clar, això, i cada dia més... El 'poble' és una abstracció i els amics una cosa ben concreta.